A principis del segle XXI, un dels principals problemes que enfronten algunes democràcies liberals de caràcter plurinacional, com Catalunya i el Quebec, és el del reconeixement i de la l’acomodació política i constitucional del seu pluralisme nacional i cultural intern en l’àmbit dels drets, de les institucions, dels processos de decisió col·lectiva i de l’autogovern dels col·lectius nacionals de les democràcies plurinacionals. Aquestes han estat qüestions molt desconsiderades fins fa pocs anys, tant en el liberalisme democràtic com en altres corrents, com ara, les diferents variants del socialisme, del republicanisme o del conservadorisme. El pluralisme nacional és un tipus concret de pluralisme davant del qual les ideologies polítiques clàssiques (liberalisme, republicanisme, socialisme, conservadurisme, etc) sovint s’han mostrat i en alguns casos encara es mostren o be refractàries, o bé perplexes i desorientades. I, de fet, tots els estats, inclosos els democràtics, han sigut i continuen essent agències nacionalistes i nacionalitzadores. 

Dissortadament, amb massa freqüència les respostes oficials han tractat les diferències nacionals i culturals internes a les democràcies en termes de “desviacions particularistes”. Tanmateix, en clar contrast amb les versions que defensen un pretès “laissez faire” en matèria cultural i nacional o una pretesa superioritat o modernitat dels valors de les majories, l’experiència indica que l’estat no ha estat, ni és, ni pot ser neutre en matèria nacional i cultural. Masses vegades el desenvolupament pràctic de bona part de les democràcies liberals ha estat promoure l’assimilació de les minories en nom de la seva integració política. És a dir, la conseqüència pràctica ha estat la laminació i marginació de les minories nacionals i culturals internes de l’estat en nom de versions “universalistes” de la “igualtat de ciutadania”, de la “sobirania popular”, o de la “no discriminació”. Unes versions que en la pràctica han actuat d’una manera molt desigualitària, discriminadora i parcial en favor de les característiques particulars dels grups culturalment hegemònics o majoritaris de les democràcies (que no sempre coincideixen amb els grups o sectors hegemònics en l’àmbit socioeconòmic).

Avui podem dir que ens trobem amb un nou vessant de caràcter nacional i cultural de l’equitat política. Un aspecte que resulta imprescindible en el moment d’avançar cap a unes democràcies amb més qualitat ètica i funcional. En altres paraules, en l’actualitat es va obrint camí la idea de que l’uniformisme és enemic de la igualtat, i que el cosmopolitisme passa per establir un explícit i ampli reconeixement i acomodació del pluralisme nacional i cultural de les democràcies (el de les majories i el de les minories). 

Ferran Requejo
Catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra
Coeditor de Nacions a la recerca de reconeixement. Catalunya i el Québec davant el seu futur

Fitxa de compra a la Llibreria en línia | Text complet en PDF

Altres títols sobre el Québec a Publicacions de la Generalitat