El número 12 de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals, íntegrament dedicat a la STC 31/2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, vol aportar elements per al debat i la reflexió jurídica a l’entorn d’aquesta Sentència i del seu impacte en conceptes i valors jurídics que fins ara havien estat majoritàriament acceptats per la doctrina i per la jurisprudència del mateix Tribunal Constitucional.
En la major part d’aportacions es posa en relleu que malgrat que la Sentència declara pocs articles inconstitucionals, la reinterpretació que fa de molts d’ells i les afirmacions i els arguments que conté afecten de forma significativa la totalitat del text i atorguen als articles un sentit totalment diferent al volgut pels seus redactors. Així, en una primera valoració general, es destaca que la Sentència desposseeix l’Estatut d’autonomia de funcions constitucionals que fins ara li havien estat reconegudes i redueix enormement la seva funció com a norma integrant del bloc de constitucionalitat, equiparant-lo a qualsevol altra llei orgànica. De fet, això comporta que l’Estatut d’autonomia perdi de forma important la seva capacitat per vincular els òrgans generals de l’Estat. Aquest efecte és molt clar per exemple, en relació amb les competències, ja que la delimitació del seu contingut i abast queda en gran mesura a mans del legislador estatal, o en relació amb els mandats adreçats a aquest legislador, que es converteixen en simples recomanacions polítiques com, per exemple, s’esdevé amb els percentatges de cessió d’impostos estatals a la Generalitat o bé amb els mandats de participació de la Generalitat en institucions i organismes estatals.
En gran part, la Sentència deixa la situació com estava abans de la reforma estatutària en la mesura que el seu efecte fonamental és desactivar totes les millores perseguides amb la reforma, llevat de l’àmbit lingüístic, on hi ha algun retrocés. L’efecte negatiu de la Sentència també és evident en el fet que el Tribunal deixa clar que per millorar l’autogovern de Catalunya no serveix la via estatutària i que, per tant, l’única via possible seria la reforma de la Constitució, la qual, a la pràctica, resulta d’impossible o molt difícil realització.
Carles Viver Pi-Sunyer
Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra i director de l’Institut d’Estudis Autonòmics
Director de la Revista d’Estudis Autonòmics i Federals
Fitxa de compra a la Llibreria en línia | Text complet en PDF
Altres títols sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya a Publicacions de la Generalitat
document molt interessant, on es desgrana amb minuciositat i exhaustivitat cada punt conflictiu i d’interès en l’Estatut. S’ha volgut donar un pas endavant i la realitat ha sigut un altra. Sino bé es manté, tira cap enrere respecte la posició político-social de la realitat catalana vers l’anterior versió estatutària. Crec que l’Alt tribunal ha sigut sotmès a moltes pressions político-socials i al final, 14 articles declarats fóra de la CE i d’altra banda fa una interpretació obligatòria d’un munt d’articles sobre quin sentit han de prendre, evidentment una interpretación “barriendo para casa”, essent desfavorable pels interresos del legislador autonòmic.
Ja no importa el passat, sino continuar i mirar cap endavant. Ara la pregunta que tothom, o jo almenys, es fa és: I a partir d’ara, ¿ què ?
Potser caminar cap a la independència sense més contemplacions, amb pas ferm i decidit (per exemple, amb la convocatòria de la manifestació 9J del proper 9 de juliol de 2011)? Podríem fer un altre estatut que tornéssim a anomenar “Constitució catalana” (com va ser-ho la “Constitució petita”, nom amb el qual es coneixia el projecte d’Estatut de 1931) i que fos la norma suprema d’aquest estat encara no reconegut? Tant de bo el dret i la política permetessin aconseguir-ho sense haver de recórrer a mesures dràstiques i violentes com a vegades alguns volen fer-nos creure…