Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre el federalisme | Post de Ramón Máiz

Contra l’oblit de Pi i Margall

El federalisme de Pi i Margall és d’una actualitat sorprenent almenys per tres raons: 1) davant del federalisme unitarista, o federalisme nacional, com el dels EUA o Alemanya, això és, del federalisme al servei d’una sola nació, de la mà de l’equació de l’Estat-nacional (Un Estat = Una nació = Una llengua = Una cultura = Un dret = Una història, etc.), el federalisme de Pi és un federalisme plurinacional. L’Estat espanyol s’entén integrat no per les províncies administratives de Javier de Burgos, sinó per un conjunt de províncies o regions “que al seu dia van ser nacions”; 2) Però davant del nacionalisme organicista i el principi de les nacionalitats, Pi rebutja un retorn impossible a les nacions que van ser en la història i, aliè al mite dels orígens essencialistes, apunta a una Nació espanyola plural, plurinacional, de nou encuny, capaç d’acomodar les diverses realitats nacionals i regionals que conviuen en el si de la mateixa comunitat; i 3) davant del model confederal, cal assenyalar que l’oscil·lació lèxica “federal”/“confederal”, per tal com ambdues variants s’utilitzen al llarg dels textos de Pi, resulta purament terminològica però no conceptual, ja que el nostre autor no s’allunya en cap moment del marc de la federació, això sí, pluralista.

La “realitat orgànica” que Pi reconeix a les nacions com a element central del seu federalisme no ha de motivar equívocs pel que fa al seu abast organicopositivista, ja que no obstaculitza l’eventual reconstitució política de les nacions sobre altres pautes, ni l’assoliment d’una unitat nacional diferent. I això perquè, en la seva perspectiva, les nacions són, a més de realitats socials, realitats polítiques. És a dir, constitueixen, d’una banda, processos històrics i canvien amb el temps i, de l’altra, són col·lectivitats heterogènies en el seu interior.

Així, l’“organicisme” eventual de Pi i Margall, si no s’esvaeix del tot, en gran manera s’atenua. Per això els nacionalistes autènticament organicistes hi detecten en tot moment un membre de l’“escola voluntarista”, tal com es pot llegir per exemple a les crítiques que se li adrecen repetidament des de La Veu de Catalunya. Com en polèmica amb aquest últim diari escriuria anys més tard Rovira i Virgili en el seu Federalisme i Nacionalisme (1917), així sonava el missatge de Pi: “Que no es facim il·lusions els sostenidors del regionalismo naturalistic i biológic: llurs principis han estat temps ha superats pel principi racional de la voluntad humana, la qual, en les seves determinacions, està influïda per tots els factors naturals i histórics que pesent damunt dels homes i dels pobles”.

Ramón Máiz
Catedràtic de Ciències Polítiques i de l’Administració de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat de Santiago de Compostela
Editor i autor de l’estudi introductori de Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre el federalisme

Fitxa de compra a la Llibreria en línia | Text complet en PDF 

Altres títols de la col·lecció Clàssics del federalisme a Publicacions de la Generalitat

Post en castellano

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s