Què en sabem dels agressors de parella i com ho podem traduir en una millor prevenció del problema? Les intervencions actuals, són adequades a la realitat del nostre context? Serveixen els tractaments per reduir la violència futura en aquests casos? La resposta a aquestes preguntes no és senzilla i hi ha nombrosos factors que s’han de tenir en compte per poder oferir alternatives encertades.
Durant molt de temps, la violència contra la parella va ser un problema del món privat en el qual ni la societat ni l’entorn acadèmic hi intervenien. Després de molts esforços, el problema va passar a l’àmbit públic i en l’actualitat l’esmentada “violència de gènere” sembla estar en boca de tothom. Tot i això, l’explicació que diferents sectors donen d’aquest tipus de violència, així com la terminologia utilitzada i els tractaments per incidir sobre el suposat origen d’aquesta, no han contribuït a solucionar el problema.
La pressió de determinats moviments socials fa que sembli complicat proposar alternatives. Donar suport a la intervenció amb els agressors continua semblant una justificació de la violència per a molts quan, en realitat, és un pilar essencial per a la prevenció d’agressions futures. D’altra banda, l’avenç en la recerca comença a oferir visions alternatives a les “políticament correctes” i estem arribant a un punt en què les accions s’han de fonamentar en evidències empíriques. Així, l’existència de víctimes masculines o la violència contra la parella en relacions homosexuals comencen a ser ateses i fa que sigui imprescindible actualitzar les teories explicatives sobre un problema complex i, per tant, actualitzar els programes de prevenció i tractament.
A través de dues investigacions recents desenvolupades a Catalunya, el llibre Intervenció amb agressors de violència de gènere (col·lecció Justícia i Societat, núm. 34) constitueix una aportació de gran interès per avançar en el coneixement sobre la violència contra la parella, o més concretament, sobre els agressors de parella i la seva intervenció.
En aquest sentit, una de les principals conclusions que s’ha d’extreure del text és que “no tots els agressors són iguals”, ni com a grup ni entre contextos. Així, dins les presons, podem trobar diferents perfils d’agressors que requereixen una atenció diferenciada, i alhora, els agressors que tenen mesures penals alternatives són diferents dels de les presons. Per tant, no podem simplificar les solucions o esperar que una intervenció de “talla única” i legislacions que no tenen en compte l’heterogeneïtat esmentada puguin solucionar un problema amb massa branques i arrels.
Totes les dades indiquen que és possible establir diferents subtipus d’agressors en diferents mostres. Aquests perfils diferencials s’associen amb graus de psicopatologia, formes de violència, respostes al tractament i riscos de violència específics. Per això és tan important la presa de consciència des del punt de vista de la intervenció i del tractament.
La segona conclusió que extraiem del text és que els programes d’intervenció, en principi, semblen tenir un efecte reductor de la reincidència. Tot i que es tracta d’un àmbit de recerca en el qual encara hem d’avançar considerablement, els resultats (en certa mesura preliminars per l’absència d’estudis longitudinals amplis) indiquen certs beneficis dels programes. Tot i això, desconeixem (especialment en el nostre entorn) l’efecte independent que sobre la reincidència tenen el tractament mateix, el perfil de l’agressor, la modalitat d’intervenció, l’equip que la desenvolupa, la condemna i altres variables que podríem considerar mediadores en els resultats obtinguts. Per tant, és imprescindible valorar a llarg termini les intervencions, estudiar l’evolució dels agressors (fins i tot des de la seva detecció prematura en estudis de dating violence) i contrastar resultats que permetin millorar les accions que es desenvolupen en aquest àmbit. D’altra banda, en molts casos es posa de manifest la dificultat d’accedir a dades oficials, quelcom imprescindible per poder valorar les mesures aplicades.
Podem arribar a una qüestió comuna present en ambdós estudis: quina proporció dels agressors que passen per mesures penals alternatives acaba a la presó? I, d’altra banda, el fet que un subjecte que té una suspensió de condemna acabi a la presó es pot considerar un fracàs de les mesures menys punitives o, per contra, hauríem de promoure una atenció més gran als programes d’execució a la comunitat per poder millorar-ne l’eficàcia?
El principal interès de la recerca en l’àmbit de la violència contra la parella és aconseguir una prevenció del problema adequada i una gestió del risc (en el cas dels agressors) efectiva. Tanmateix, a l’hora de valorar els resultats d’aquest llibre, i d’altres investigacions en general, hem de recordar que hi ha biaixos en el tractament que es dóna a aquest tipus de violència, no només per part d’alguns sectors de la societat, sinó també, de vegades, pels propis investigadors. Així doncs, molts aspectes de la violència contra la parella encara queden fora del nostre focus d’atenció i, tot i això, continua essent un problema social que hem d’afrontar cada dia. A causa d’aquesta diversificació, determinades intervencions o eines (com les de predicció del risc) no ens permeten donar resposta a aquelles situacions que queden fora de l’estereotip home-agressor/dona-víctima. De la mateixa manera que les intervencions de “talla única” no són pertinents, les solucions unilaterals tampoc no ho són, i menys encara el tracte desigual de les diverses víctimes existents.
Més enllà de les polèmiques, les investigacions s’han de traduir en accions concretes. Per això és imprescindible que els investigadors sumem esforços en la mateixa direcció i que els resultats que oferim puguin ser aprofitats des de la pràctica diària. En definitiva, les dades presentades al llibre han de ser considerades un pas més en la lluita contra la violència de parella i s’hi haurà d’anar sumant l’evidència acumulada en el dia a dia, l’evolució dels programes d’intervenció (a la presó i a la comunitat) i l’evolució de la mateixa població d’agressors, de les xifres oficials, etc.
L’objectiu real de donar resposta a les preguntes que es plantejaven a l’inici d’aquestes ratlles no és un altre que el de garantir la seguretat i la tranquil·litat d’aquelles persones que són víctimes de violència i, igualment, proporcionar les eines necessàries a aquelles persones que han estat violentes i estan disposades a canviar.
Ismael Loinaz i Meritxell Pérez
Psicòlegs i criminòlegs. Coautors d’Intervenció amb agressors de violència de gènere
Fitxa de compra a la Llibreria en línia
Altres títols de la Col·lecció Justícia i Societat a Publicacions de la Generalitat