La Guerra del Francès (1808-1814), com les Guerres Napoleòniques a Europa, cal situar-la dins del conflicte internacional entre França i Anglaterra, potències que tenien una estratègia ben definida a la Mediterrània. Catalunya, al nord d’Espanya i al costat dels Pirineus, servia primer com a “marca” defensiva a França i després, separada d’Espanya (1810) i annexionada al seu imperi (1812), garantia millor el control i l’explotació de les seves riqueses i assegurava les fronteres del sud.

Fins a quin punt l’ocupació “pacífica” de Catalunya pels francesos el 1808 provocà el rebuig de la seva població? Com es va passar d’enemic a ocupant i d’ocupant a enemic en aquest conflicte bèl·lic? Era possible una Catalunya francesa? El col·laboracionisme amb els ocupants, per ideologia o pragmatisme, era tan minoritari com s’ha cregut? Per què va fracassar el projecte annexionista? La Guerra del Francès incrementà el sentiment antifrancès que regnava entre els catalans des de temps immemorial i més encara des de la Guerra Gran (1793-95). El poble català, gelós de la seva independència, no podia acceptar ser dominat per un exèrcit que sembrava la desolació als camps i a les ciutats. La corrupció dels militars francesos i els sistemes de governament que aplicaren per la força van impedir en gran manera el propòsit napoleònic.

Antoni Moliner
Professor d’Història Contemporània

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols de la Col·lecció Actes de Congressos d’Història a Publicacions de la Generalitat