Per què “forçats a foc i llum”? En les presentacions que hem fet del llibre i en algunes entrevistes a propòsit del mateix, la pregunta sobre el sentit d’aquest títol se’ns ha plantejat de forma recurrent. A banda de raons estètiques i similars, l’explicació més simple rau en la presència en els contractes de masoveria d’una clàusula que obligava els masovers a residir en el masos: “Deurà habitar la casa junt amb sa família i bestiar fent en ella foc, llum i contínua residència”, s’estipulava en un contracte de 1848 del mas Domènech de Llambilles, però podia dir-ho qualsevol altre contracte perquè es tractava d’una fórmula estereotipada. En ella s’observa que aquesta obligació no afectava només al signant del contracte, sinó al conjunt de la seva família -incloent-hi els fills no emancipats- i fins i tot al bestiar que posseïa.
Definir la masoveria no és una tasca senzilla, donada la plasticitat del seu règim d’explotació, que tant podia adoptar el caràcter d’una parceria -dominant fins al segle XIX- com el d’un arrendament monetari -especialment durant el segle XX-. En el fons, els dos trets més permanents de la masoveria, els que la identifiquen, són la seva vinculació a un tipus d’explotació concret -el mas- i aquesta exigència que els masovers hi residissin. En aquest sentit, Victorino Santamaría, notari i tractadista del dret consuetudinari, va escriure que “es de esencia de la masovería que el cultivador resida en el mas, masía ó manso de la heredad“.
L’objectiu principal, pel propietari que establia l’obligació en un context on la distància implicava importants costos de mobilitat, era fixar la mà d’obra sobre el territori i cercar una plena dedicació del seu esforç. En la mateixa línia, alguns contractes contenien una prohibició expressa de cultivar altres finques fora de les terres del mas. D’altra banda, l’extensió d’aquesta obligació al bestiar s’explica no tant per la necessitat de força de tracció -que es podia llogar, com en alguns llocs es feia amb les eugassades per batre- com per l’escassetat de fems que permetessin retornar la fertilitat al sòl. Per això, juntament amb l’obligació de viure en el mas amb els animals, en els contractes sempre apareixia la prohibició de treure fems i l’obligació d’utilitzar-los plenament en la finca, a l’igual que les palles. En un context d’escassetat de fertilitzants i d’escassetat d’animals, l’obligació de tenir-los en mas pot considerar-se com una resposta a unes determinades constriccions tècnico-productives.
L’obligació a residir en el mas, però, va canviar durant la segona meitat del segle XX. Va tendir a adaptar-se amb una certa flexibilitat. L’expansió d’un model de mobilitat motoritzada –basat, primer, en la motocicleta i, més endavant, en automòbils com el dos cavalls de Citroën, la tartana dels pagesos– en molts casos va restar importància al lloc de residència del masover i alguns, pocs però, varen començar a viure a la vila o en una casa pròpia, alhora que continuaven explotant la masoveria. La referència als animals també va anar desapareixent i ho va fer, precisament, durant un període d’expansió de la ramaderia als masos. L’explicació, en aquest cas, no és gens complexa: tant el protagonisme dels masovers en l’expansió ramadera com la substitució dels fems per fertilitzants inorgànics haurien contribuït a relaxar aquesta exigència. El més interessant, tanmateix, és que va produir-se un tomb en la percepció dels masovers: l’obligació va esdevenir més que una exigència, una oportunitat, especialment en els casos que la legislació sobre arrendaments establia drets d’indemnització en cas de comiat o drets de retracte a favor del masover en cas de venda. Paradoxalment, el que en altres moments havia estat una càrrega a voltes amb un caràcter servil, justament quan deixava de tenir sentit –des de la lògica del propietari-, esdevenia un argument per defensar els nous drets que la legislació atorgava als masovers.
Enric Saguer
Professor titular de la Universitat de Girona i coordinador de la monografia
Fitxa de compra a la Llibreria en línia
Altres títols de la col·lecció Temes d’Etnologia de Catalunya a Publicacions de la Generalitat
Un segle és molt de temps, tant que fins i tot parlar de finals i mitjans del segle XX també és molt, massa temps. L’experiència pròpia i les històries (sovint semblaven novel·les, algunes de terror) que vaig escoltar i gaudir, em fan veure el que va ser la masoveria com un contracte de sang unidireccional. Vull dir que el masover i, com molt bé diu l’article, tota la seva família, contemplava l’opulència dels senyors -ni que fos purament una opulència virtual- amb un aire servil que va provocar “l’expulsió” de facto de tots els membres de la família que podrien haver entomat l’herència de l’explotació, mentre els senyors s’encastellaven en les prebendes que els havia conferit una herència o un rang social que el temps va anar corcant . La demanda de feina i les condicions de treball a la indústria van fer veure que es podia viure d’una forma diferent, sense cap altre compromís que l’horari, gairebé d’esclavatge, però res comparable amb el que ja estaven patint. Per dir-ho d’una forma més clara, s’havia acabat el “dret a cuixa”.
Com deia a l’inici un segle és molt de temps, però en uns quants anys, després de fer-se evident que molts propietaris havien perdut la seva fortuna i davant l’evidència que molts antics masovers se n’havien sortit treballant a la indústria o oferint els seus serveis professionals a d’altres propietaris, els senyors van haver de pagar als masovers per sobreviure i mantenir la finca, i es va imposar definitivament una dita molt corrent a Osona: “Qui vulgui la carn, que es foti els ossos”. Els temps canvien i no sempre per mal.