Els grans historiadors francesos del segle XVI, com Louis Le Roy (1510-1577) o Jean Bodin (1530-1596) sempre van provar d’estipular la fosca regla que condicionava la puixança i la decadència dels grans imperis, la mutació dels règims polítics, el destí dels pobles. Fascinats per l’agudesa i l’expressivitat literària dels Discorsi de Maquiavel, però incapaços d’assumir el seu rerefons conceptual, es van replegar cap als llocs comuns més inqüestionables del seu temps: la teoria dels climata, d’arrel aristotèlica, i l’anomenat paradigma magicoastrològic, compartit per la gran majoria d’autors del Renaixement. Es tractava de dos marcs conceptuals deterministes per mitjà dels quals tots els esdeveniments històrics gaudien d’una explicació coherent i, sobretot, convincent.
Quins són els llocs comuns del nostre temps, en quin horitzó mental reposen? Com expliquem avui els canvis polítics? Què és per a nosaltres la democràcia, i per mitjà de quines regles s’ha de concretar? Encara creiem, com Bodin o Le Roy, en el “destí dels pobles” en un sentit determinista, o potser optem per la digníssima incertesa que implica l’exercici de la voluntat democràtica? Després de formular aquestes preguntes ja no podem apelar probablement a la Història, sense més ni més, sinó que hem de fer ús de la Història de les Mentalitats. Des del 1989 fins el 2013 han passat una bona colla d’anys, però la graella mental on anem cuinant els nostres tòpics continua sent si fa no fa la mateixa: la del món ideològicament polaritzat de la Guerra Freda. Els “bons” i els “dolents” ara són uns altres, però l’esquema és el mateix. Això afecta, per descomptat, a la nostra percepció de la democràcia. No és gens estrany, per exemple, que determinats processos d’emancipació nacional del segle XXI siguin llegits encara en clau colonial clàssica, amb la distorsió que això suposa. Resulta, però, que les identitats del segle XXI tenen ben poc a veure amb determinades inèrcies de la dècada del 1960, on el dret a decidir dels pobles era sovint percebut com un mer tràmit burocràtic, i la democràcia com un simple requisit estètic.
Des de la perspectiva de la Guerra Freda, l’únic enemic era el totalitarisme feixista. Els altres qüestionaments de la democràcia parlamentària, en canvi, sempre van ser contemplats amb una dosi desconcertant d’ambigüitat. Els maîtres à penser francesos dels anys seixanta i setanta, i molt especialment Jean-Paul Sartre i els seus acòlits d’arreu d’Europa, van crear una greu distorsió en la percepció de la democràcia que encara arrosseguem ara, l’any 2013. Es tracta potser d’una mera qüestió generacional però amb traduccions polítiques de gran abast, la més perillosa de les quals es basa en una mena de reiteració: l’únic enemic de la democràcia continua essent el feixisme. El problema és que actualment el feixisme és un moviment residual i marginal que, com afirmava fa uns anys Indro Montanelli, no té cabuda ni viabilitat en el doble context de la globalització econòmica i de la Unió Europea. L’amenaça, en definitiva, continua existint i de tant en tant revifa amb virulència, però no disposa d’un discurs articulat contra la democràcia, ni d’un suport social mínim, ni d’unes condicions econòmiques i socials que permetin la seva expansió: malgrat els estralls de la crisi, no hi ha cap contrada del món occidental que s’assembli a la República de Weimar. A Grècia, per exemple, han passat coses molt greus i han aflorat formacions veritablement tenebroses, però no han aconseguit seduir les classes mitjanes. Cal combatre amb duresa i eradicar sense contemplacions les múltiples manifestacions d’intolerància, però també cal no perdre de vista altres processos involutius que, tot i ser més discrets i pacífics, aposten per un lent retorn a certes formes d’actuació inequívocament premodernes i predemocràtiques. Aquesta doble vigilància no és pas incompatible, però des de la perspectiva anacrònica de la Guerra Freda sembla innecessària o fins i tot improcedent i reaccionària.
Marc Leprêtre i Alemany
Responsable d’estudis i prospectiva
Centre d’Estudis de Temes Contemporanis
Fitxa de compra a la Llibreria en línia
Altres títols editats pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis a Publicacions de la Generalitat