300 ONZES DE SETEMBRE. 1714-2014 l Post d’Enric Pujol

El catàleg de l’exposició que teniu a les mans, 300 Onzes de Setembre 1714-2014, commemora el tricentenari de l’entrada les tropes franco-espanyoles de Felip V de Borbó en el decurs de l’anomenada Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica (1700-1715), que fou un gran conflicte bèl·lic de dimensió europea. La derrota militar de l’onze de setembre de 1714, després d’un llarg setge i d’una heroica resistència, suposà la caiguda de tot el Principat de Catalunya. Una de les principals conseqüències del fet, entre d’altres mesures repressives contra les persones (execucions, empresonaments, exilis…), fou la destrucció de l’estat català d’origen medieval que s’havia desenvolupat des d’aleshores i que vivia uns moments d’autèntica expansió institucional. Catalunya va perdre, doncs, la seva llibertat política, com abans li havia succeït al País Valencià (1707) i després li passà a Mallorca i Eivissa (1715).

Al llarg d’aquests tres-cents anys que s’han escolat d’ençà d’aquella data, ha sobreviscut el record de l’esdeveniment i la consciència clara de la importància de la pèrdua patida, fins al punt que la nostra diada nacional ha pres com a referent aquell esdeveniment històric del segle XVIII. No en va la desaparició de l’estat propi del qual gaudia el Principat de Catalunya va condicionar molt el seu desenvolupament polític posterior. Com ja va assenyalar l’historiador Ferran Soldevila en la seva Història de Catalunya: “Mai, per favorables que li fossin les circumstàncies, Catalunya no podria reprendre el desplegament de les seves antigues institucions i arribar a gaudir en els temps moderns, com Suïssa i Anglaterra, d’un règim democràtic, aixecat, per fidel evolució, damunt la seva forta organització medieval”. Efectivament, les modernes formes d’autogovern democràtic de les quals ha gaudit el Principat durant el segle XX i en l’actualitat (Mancomunitat de Catalunya i Generalitat de Catalunya) han estat productes de nova creació, per més que la segona hagi recuperat el nom d’una de les antigues institucions desaparegudes el 1714.

L’anàlisi de la pervivència del record de l’onze de setembre de 1714 i de la gènesi de la commemoració sobre aquest fet històric s’inscriu en la línia d’estudis sobre la memòria col·lectiva (en aquest cas, la memòria d’una nació) que han proliferat, a nivell internacional, en aquests darrers decennis. El gran referent mundial d’aquesta nova orientació va ser la monumental obra dirigida per Pierre Nora Les lieux de mémoire (Els llocs de memòria) centrada en el cas de la República francesa i publicada durant el període 1984-1993. La historiografia catalana no s’ha pas mantingut al marge del corrent general i ja fa uns anys que ha abordat de manera decidida aquesta línia de recerca, per bé que cal reconèixer que es troba encara en uns moments de primera concreció. Aquesta circumstància ha condicionat molt el llibre-catàleg i, sobretot, l’exposició que hem realitzat, en el sentit que els atorga un cert caràcter de realitzacions pioneres. Tanmateix no s’ha pas partit de zero perquè hem pogut comptar amb algunes obres precedents que han orientat el nostre treball. En destaquem sobretot quatre: l’obra pionera de Joan Crexell, El monument a Rafael Casanova (1985), el treball d’Stéphane Michonneau, Barcelona: memòria i identitat. Monuments, commemoracions i mites (2001), l’estudi imprescindible de Pere Anguera L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938) (2008) i el capítol corresponent a l’onze de setembre del llibre d’Albert Balcells, Llocs de memòria dels catalans (2008). De totes aquestes obres, la d’Anguera és la que entra més de ple en la temàtica que nosaltres tractem i també la que ho fa d’una manera més extensa i profunda. Per això i pels mèrits propis de l’autor, desaparegut fa poc, volem dedicar-li, en aquest escrit, unes paraules de recordança i reconeixement com a merescut homenatge.

El catàleg i l’exposició han seguit una gestació paral·lela, però que ha tingut diferents punts de connexió. Així, informacions novedoses, en ocasions inèdites, que ens eren proveïdes pels col·laboradors del llibre s’han pogut incorporar a l’exposició i viceversa. El fil històric seguit per un i altra també ha estat comú. S’ha partit del fet històric, explicat de manera succinta per passar a veure tot seguit com el record d’aquella experiència traumàtica (per la derrota soferta i la forta repressió que la seguí) es va poder mantenir malgrat tot. En un principi, fou preservat per alguns dels protagonistes o pels testimonis de l’època i immediatament després pels intel·lectuals, artistes, escriptors i ciutadans comuns que van ser conscients de la transcendència d’aquell episodi.

De la difícil preservació del record durant tot el segle XVIII i de la seva divulgació social, empesa gràcies al moviment de la Renaixença dels anys trenta del segle XIX, es passà a la commemoració dels fets, cap al final d’aquella centúria, quan s’inicià el ritual civil d’homenatjar els caiguts el 1714. L’homenatge públic féu que el tema de l’onze de setembre entrés en el debat polític contemporani i que no quedés reclòs en l’àmbit de la discussió entre els historiadors o en el d’un simple tema literari o artístic. L’entrada del segle XX suposà la consolidació i expansió de la commemoració, que no va parar de créixer fins als 1923, amb la instauració de la dictadura militar del general Primo de Rivera. La força i arrelament que assolí féu que encara reprengués amb més força durant l’etapa de la Generalitat republicana (1931-1939). Va aconseguir sobreviure, amb renovat impuls, durant la guerra civil del 1936-39, per caure en una etapa fosca d’absoluta prohibició durant la llarga dictadura totalitària del general Franco. Amb l’adveniment democràtic i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, va poder ser oficialitzada el 1980 pel Parlament de Catalunya reinstaurat. D’aleshores ençà, s’ha convertit en un referent col·lectiu que, en els darrers anys ha arribat a assolir un ressò social extraordinari, només equiparable al que tingué durant els anys setanta, en l’etapa de derogació del franquisme.

Aquest fil històric s’ha pogut desenvolupar de manera minuciosa i rigorosa en el present volum. No en va hem convidat a destacats especialistes a col·laborar-hi. Per més que s’hi repassa de manera aprofundida cadascuna de les etapes per les quals ha passat la commemoració, aquest no ha esta l’únic aspecte que hem atès. Així, hem procurat donar també una visió global del que en podríem dir diferents temàtiques específiques: la geografia del record i els llocs de memòria vinculats a l’onze de setembre que hi ha arreu del país, el tractament que la literatura i l’art han fet del tema, el debat historiogràfic i polític que ha suscitat, l’impacte que ha tingut en els diferents mitjans de comunicació. Fins i tot hem atès quin tractament ha tingut en la il·lustració satírica contemporània. La voluntat ha estat la d’oferir una eina perquè cadascú, encara que no tingui coneixements històrics previs o que no hagi pogut visitar l’exposició, pugi aprofundir en la qüestió. I hem procurat que tot hi sigui explicat d’una manera planera, fàcil i atractiva per al gran públic. En aquest darrer aspecte, cal dir que en el llibre hem pogut incorporar el resultat de l’extensa recerca iconogràfica i objectual iniciada durant la preparació de l’exposició, cosa que ens ha permès obtenir un producte editorial de gran impacte visual.

No cal gairebé ni dir que aquests valors visuals i plàstics es multipliquen en l’exposició del Museu d’Història de Catalunya, que es veu enriquida per la força de les imatges, l’interès dels objectes reunits i per una escenografia d’impacte que ha preparat el dissenyador Ignasi Cristià i el seu equip. Els diferents espais expositius segueixen els principals moments pel quals ha passat la commemoració. D’entrada, hi trobem la referència al setge del 1714 i a les conseqüències de la derrota feta amb un joc escenogràfic colpidor. Seguidament, en l’àmbit dedicat al record dels fets i a l’inici de les celebracions públiques, junt amb nombrosos documents i objectes d’època, hi arribem a trobar una estàtua de Rafael Casanova que ocupa un lloc emblemàtic d’aquest espai. En la sala dedicada a l’etapa republicana i a la guerra civil, els elements expositius recullen la circumstància d’haver viscut un moment molt contradictori, ja que es passà de l’eufòria inicial, provocada per la proclamació de la República catalana i per la instauració de la Generalitat de Catalunya, al pessimisme motivat pel conflicte bèl·lic i per l’expectativa del que vingué després: la dictadura del general Franco. L’espai dedicat a l’etapa franquista, concebut gairebé com un espai de tortura, dóna pas a la recuperació democràtica i autonòmica dels anys setanta del segle XX. Aleshores, la societat civil catalana va poder reprendre el seu protagonisme i l’onze de setembre s’instituí com a diada nacional de Catalunya i va arribar a celebrar-se a cada racó del país. Per això, en el darrer àmbit de l’exposició, hi trobem una gran plaça circular que acull un mosaic de poblacions (per tal que tot el Principat de Catalunya s’hi senti representat) i que reuneix els principals símbols i icones de la commemoració.

Enric Pujol
Comissari de l’exposició 300 Onzes de Setembre 1714-2014
i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona

Fitxa de compra a la llibreria en línia

Altres publicacions de la Generalitat de Catalunya sobre el 1714

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s