La Unió Europea ha modificat profundament les estructures constitucionals. El principi federal no ha estat aliè a aquest impacte tot i que les conseqüències segueixen sense ser clares. És prou coneguda la controvèrsia sobre si ha sorgit una “Europa de les regions” o una “Europa d’estats amb regions”. Això no obstant, existeix un consens sobre la necessitat que la participació de les regions a la UE es canalitzi a través dels acords amb l’estat, així com també mitjançant espais propis i directes.

La situació de les comunitats autònomes és particularment precària. La seva integració en el procés europeu deriva de l’autonomia política, però la Constitució no la reconeix expressament. Com a conseqüència, ha calgut negociar amb l’Estat espanyol la inclusió de representants autonòmics a cada fòrum europeu. Tanmateix, l’estat desconfia de les comunitats autònomes. En general, la posició de les regions a la UE depèn, en gran mesura, dels partits majoritaris en el govern central i en els governs regionals. En altres termes, si en el govern central i en els governs regionals hi ha el mateix partit la cooperació entre regions i l’Estat en assumptes europeus és més gran. En el cas espanyol, la cooperació entre el govern central i els autonòmics en assumptes europeus ha variat en funció de la força que, en cada moment, té la Generalitat de Catalunya. D’aquesta correlació de forces, se n’han beneficiat totes les comunitats autònomes, ja que la Generalitat ha apostat per les xarxes multilaterals.

Aquesta obra analitza la participació de les autonomies en les instàncies estatals seguint dos paràmetres. D’una banda, les majories que han governat Espanya i Catalunya; de l’altra, les diferents instàncies que la UE ha obert a les regions. L’objectiu és exposar el desenvolupament de la participació autonòmica a la UE, explicar les raons de les seves mancances i els èxits i proposar millores en un model encara molt deficient.

Fitxa de compra a la llibreria en línia | Text complet en epub | Text complet en pdf