Ara fa tres-cents anys, Catalunya va patir l’abolició de les seves lleis i institucions nacionals, del seu Estat propi. Aquest va constituir el desenllaç d’una guerra de gran abast que per a Catalunya va suposar finalment l’ocupació militar i la desfeta política. El llibre que presentem és, en primer lloc, la crònica i el balanç d’aquella tragèdia.

Tanmateix, aquest no és l’objectiu central del nostre llibre. Altres nacions que han patit desastres similars en el procés de construcció dels estats moderns han desaparegut per sempre, o han quedat reduïdes a expressions folklòriques, de contingut més o menys anacrònic o arqueològic. Tres-cents anys després, la pervivència de Catalunya com a nació, i com a nació moderna, amb una identitat pròpia i un inequívoc cosmopolitisme, constata una evolució històrica original i, en molts sentits, excepcional. Resseguir les traces d’aquest camí i assenyalar-ne les fites essencials constitueix una de les principals raons de ser de la nostra obra.

Catalunya 1714-2014. La pervivència de la nació vol ser també una aportació al debat de present que avui exercim com a poble. En un moment com l’actual, en què una inequívoca majoria de catalans aposten pel dret a decidir i per la llibertat de Catalunya, l’obra vol donar elements per «pensar històricament», a la manera definida per Pierre Vilar, el nostre present i el nostre futur col·lectius.

Uns objectius tan ambiciosos requerien un equip humà capaç i, sobretot, divers. La reflexió històrica serveix de base per a les aportacions fetes des d’altres ciències socials, com ara la sociolingüística, la història cultural, el dret, l’economia o la història de l’art i la iconografia. En cada àmbit hem buscat persones expertes i els hem demanat una visió alhora completa i original de la seva temàtica. I els hem recomanat també que no defugissin les interrelacions i els intercanvis, conscients que, des de cada un d’aquests àmbits d’estudi, es proposa el coneixement d’una realitat essencialment única i plural.

Així, els dos primers capítols presenten una visió de conjunt de la història de Catalunya, en especial des d’una perspectiva política. A «La guerra de Successió i l’Onze de Setembre» el lector hi podrà resseguir, en primer lloc, l’evolució de la nació catalana i de l’Estat català des dels seus orígens medievals fins al 1714, a partir d’una síntesi de gran claredat didàctica redactada per Jordi Creus. També hi trobarà les claus per entendre els factors que van dur Catalunya a involucrar-se a la guerra de Successió, els principals esdeveniments d’aquella contesa i els fets de  l’11 de setembre de 1714.

Les conseqüències d’aquella desfeta són descrites amb precisió per Valentí Gual. Fins i tot més enllà de les conseqüències humanes de la guerra i de la derrota, de la repressió que s’abocà sobre el país i que va prendre expressions sectorials molt diverses, i fins i tot més enllà de l’exili, l’ocupació borbònica va significar el trencament amb una tradició basada en la primacia de la llei i la sobirania de la Cort General, i la imposició d’un nou marc de caràcter absolutista, i amb un fort component militarista. Gual demostra que, contra el que s’ha escrit de vegades, el segle XVIII no va ser una centúria sense política. Ben a la inversa, la reivindicació, i àdhuc la nostàlgia de les constitucions, es prolongà fins ben entrat el segle XIX.

El sorgiment del catalanisme contemporani, en aquesta darrera centúria, és analitzat per Josep L. Martín i Berbois. L’eclosió de la Renaixença, a partir de la dècada de 1830, en un context de creixement econòmic, contribuí a construir un nou relat de la història de Catalunya. Sense un estat català, d’una manera que aleshores podia semblar ja irreversible, la nació es reinventà des del paradigma romàntic que equiparava llengua i pàtria. Alhora, el republicanisme federal i el carlisme van constituir formes de particularisme polític, des d’ideologies i expressions socials molt diverses. Tots aquests elements van conformar el catalanisme contemporani, que va esdevenir, en les seves diverses expressions, un moviment de masses i electoralment majoritari des de començament del segle XX.

Joan Villarroya repassa l’experiència de la Catalunya republicana i autònoma, en la que va ser la primera expressió àmplia d’autogovern des de 1714. Un govern amenaçat i finalment derrotat en una guerra civil que es donà en una Europa en què el feixisme havia esdevingut hegemònic. La desfeta de 1939, en tants sentits comparable a la de dos segles enrere, suposà altra vegada terrorisme d’estat, repressió, exili i la supressió de les llibertats nacionals i personals. Però altra vegada com en aquella postguerra, van sorgir els moviments d’oposició al nou règim. El relat de Villarroya es tanca amb la Transició i el moment present, marcat en molts sentits pels límits de l’Estat sorgit a la mort del dictador Franco.

El capítol 3, «Llengua, cultura i societat», ens proposa diverses aproximacions a alguns dels fonaments de la catalanitat. Albert Rossich descriu el procés d’imposició de la llengua castellana en l’àmbit públic, i de marginació de la llengua catalana, a partir de 1714, que va generar una situació de diglòssia encara no del tot superada. Aquest és sens dubte, com ja hem apuntat, un àmbit clau en la pervivència de la nació. Perquè la continuïtat de la llengua, i el seu ús per part de les classes mitjanes urbanes, en especial a Barcelona, ha estat determinant en el manteniment de la nostra realitat nacional.

I aquest tema enllaça, sense solució de continuïtat, amb la cultura, estudiada aquí per Vinyet Panyella. En un article ampli i dens, l’autora es proposa l’exercici no gens fàcil de donar veu als diversos corrents i estils que han caracteritzat aquests tres segles —i que tenen, com assenyala Panyella, alguns trets comuns, com ara la modernitat o el desig de vinculació a Europa. Albert Estrada-Rius, per la seva banda, estudia l’evolució del dret català, des de la Nova Planta fins als nostres dies. Com és sabut, a diferència del que s’esdevingué al regne de València, el decret de Nova Planta de Catalunya va mantenir el dret privat, tot abocant-lo, però, per manca d’instàncies legislatives pròpies, a una progressiva fossilització. Estrada destaca la importància dels juristes en la defensa del dret civil propi, i també en la lluita per l’autogovern. Altre tant proposa Antoni Pladevall en el seu estudi de l’Església catalana, que deixa clara la esponsabilitat d’un sector de la jerarquia en la desnacionalització del país, però també el paper d’un gran nombre d’eclesiàstics i de grups de base en la defensa d’una Església compromesa amb el país. La nostra pervivència com a nació ha passat també per la capacitat per construir una prosperitat econòmica en un marc general sovint hostil. Com assenyala Albert Garcia Espuche, les bases d’aquest creixement eren sòlides i força precoces, ja que arrencaven del segle decisiu 1550-1640. En aquest context, el reixement del segle XVIII, un cop superat el trasbals de la guerra de Successió i de la primera postguerra, va ser molt important, i va abocar, ja entrada la dinovena centúria, en la Revolució industrial. Aquest és el procés que descriu Llorenç Ferrer, i que, com ell mateix apunta, tingué una nova rèplica, a la ratlla del 1900, amb la segona Revolució Industrial, empesa per l’electricitat i el petroli. Per la seva banda, Gaspar Feliu es fa càrrec de l’estudi, des de la perspectiva econòmica, dels anys de la guerra i la revolució i de la dictadura de Franco. Feliu assenyala el profund endarreriment que significaren per al país els efectes de la guerra i de la política econòmica d’autarquia de la postguerra. Descriu també els anys del «desarrollisme», marcats pels profunds contrastos, i apunta els canvis recents, que han dut a la terciarització de l’economia i de la societat. Per la seva banda, Elisenda Paluzie descriu els mecanismes d’espoli fiscal iniciats amb la Nova Planta, que la Revolució liberal del XIX va confirmar, i que, paradoxalment, la generalització de l’estat del benestar, després de la mort de Franco, ha contribuït a augmentar fins a límits insostenibles. Les nacions són també construccions culturals, que es nodreixen i, alhora, contribueixen a crear un imaginari col·lectiu. En aquest punt ens hem centrat en la construcció de l’Onze de Setembre com a Diada Nacional. Així, Joaquim Albareda i Òscar González fan un repàs de tres-cents anys per la historiografia catalana de la guerra de Successió, des dels autors coetanis —com Narcís Feliu de la Penya i Francesc de Castellví, dos autèntics gegants— fins a les nombroses i interessantíssimes aportacions de les darreres dècades. Per la seva banda, Francesc Fontbona presenta el procés de construcció d’una iconografia pròpia —un àmbit marcat per l’estàtua de Rafael Casanova, obra de Rossend Nobas, i pel cèlebre quadre d’Antoni Estruch. Finalment, Josep M. Roig descriu el procés de conformació de la Diada Nacional, un fenomenestretament lligat al triomf del catalanisme polític i al seu ampli espectre social.

Tanquen el volum diversos annexos, entre els quals volem destacar l’apartat dedicat als espais de memòria, redactat per Francesc Serra. En aquest àmbit, història i patrimoni permeten construir una geografia dels monuments i espais que testimonien encara avui una guerra, la de Successió, que ens ha marcat per sempre.

En definitiva, Catalunya 1714-2014. La pervivència de la nació ha estat concebuda com una obra col·lectiva, que aplega experts de disciplines, escoles i generacions diverses. Desitgem que la lectura i el contrast dels textos contribueixin a conèixer millor les arrels històriques de la nostra realitat com a nació. I que ens donin noves eines per pensar i actuar com a poble en un món cada cop més global i complex.

Agustí Alcoberro
Director del llibre. Professor d’Història Moderna a la UB

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres publicacions sobre el 1714 a Publicacions de la Generalitat