Als Estats compostos la cooperació vertical respon a l’exigència de fer compatible el principi d’autonomia amb els principis d’unitat i igualtat: especialment a les polítiques públiques dirigides a garantir el gaudiment dels drets socials, té la funció d’assegurar la coherència en l’acció dels poders públics i homogeneïtat, i el seu desenvolupament es pot considerar, en bona mesura, com un efecte de la tendència a l’expansió del poder central; però, alhora, té una funció de compensació a favor les autonomies.
L’assumpte de les relacions de cooperació existents a Itàlia i Espanya entre l’Estat i les entitats subestatals que en principi poden elaborar polítiques pròpies en nombrosos àmbits materials (regions i comunitats autònomes) es tracta aquí amb referència específica al sector de l’assistència social, nominalment de competència exclusiva d’aquestes darreres. L’estudi resulta especialment apte per detectar, en cada un dels dos sistemes, tendències que caracteritzen la cooperació vertical en el conjunt de sectors reconduïbles a l’Estat social, entendre’n el sentit i valorar-ne l’ efectivitat, a través d’una comparació que evidencia analogies i una evolució paral·lela en diversos aspectes. Als dos països, en les darreres dècades les polítiques d’assistència social han adquirit rellevància i s’ha manifestat la tendència a la intervenció estatal, que ha anat acompanyada del desenvolupament de la cooperació intergovernamental, així mateix, la crisi econòmica ha tingut repercusions evidents en la pràctica legislativa, en la cooperació i en la jurisprudència constitucional. En aquest llibre es descriuen les formes d’intervenció estatal que afecten l’autonomia del sector i les corresponents formes de cooperació: la participació de les entitats subestatals en l’exercici de les competències legislatives estatals dirigides a garantir la uniformitat en el gaudiment dels drets, fins hi tot el dret a l’assistència social; i la cooperació financiera vertical, originada per l’exercici de la potestat subvencional de l’Estat. La comparació posa en relleu problemes fonamentals comuns (antics i agreujats per la crisi) i porta a suggerir possibles solucions.