Amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 es va iniciar a Espanya un període daurat per a la fotografia. En aquella època, a Barcelona, igual com a gran part d’Europa, la fotografia moderna estava vinculada a una nova concepció artística que va promoure la utilització de nous mitjans com el disseny gràfic i la publicitat. En aquest temps, Marinetti i Le Corbusier donen conferències a la ciutat; Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch publiquen el Manifest Groc i la Galeria Dalmau organitza exposicions d’art modern.

En aquest context, Gabriel Casas va ser un dels primers fotògrafs del país que van adoptar el llenguatge de la Nova Visió per crear noves narratives visuals. Les seves fotografies van tenir una gran repercussió i van il·lustrar revistes, llibres i també van ser utilitzades per a la creació de cartells propagandístics. Va renovar la forma de fer informació visual amb la utilització dels fotomuntatges, els punts de vista inusuals, la fragmentació, la magnificació, la repetició d’elements i l’abstracció. Les seves innovadores imatges es van publicar a les revistes més importants de la època, com ara Barcelona Gráfica, Imatges, D’Ací i D’Allà, entre d’altres. Gabriel Casas va realitzar una enorme producció, de la qual es van poder salvar 20.000 imatges, la resta van ser decomissades el 1939 o es van perdre durant els múltiples trasllats que va patir el seu estudi. A més de les 120 imatges que s’exposen també es presenten diferents materials documentals com ara revistes, portades de llibres, cartells o fullets, que van ser els espais que el fotògraf va fer servir habitualment com a plataforma de difusió dels seus treballs