La creació de la Mancomunitat, ara fa cent anys, representa l’inici dels estudis territorials a Catalunya. Amb l’impuls modernitzador que impregna el noucentisme el gran repte que es planteja, en el marc d’un procés de construcció nacional, és posar fi al desequilibri entre la Catalunya urbana, culta i oberta al món, i la Catalunya rural, empobrida, mancada de serveis i d’oportunitats. D’aquí neix el concepte noucentista de la Catalunya-ciutat.
Per als noucentistes la ciutat representa l’espai del civisme i la seva construcció ordenada, eficient i moderna, és sinònim de la construcció de la societat. Els ideals polítics i ètics convergeixen amb els artístics; cultura i política es donen la mà compartint objectius comuns: modernització i construcció nacional en un marc europeu i mediterrani.
Malgrat l’aturada que representa la dictadura, en els darrers cent anys i en especial des del restabliment de la democràcia, el país assoleix un grau de benestar inèdit en la història. A l’actualitat podríem dir que el somni noucentista d’equilibri territorial està plenament assolit.
A la Catalunya d’avui les oportunitats i els serveis s’estenen de manera equilibrada pel conjunt del territori i trobem un país raonablement madur pel que fa al disseny infraestructural i raonablement ordenat des del punt de vista urbanístic.
El somni noucentista de la Catalunya-ciutat no s’ha materialitzat en una sola ciutat que s’estén desordenada pel conjunt del territori sinó en un conjunt equilibrat de ciutats mitjanes en xarxa, ben connectades, que conserven la seva identitat i són centres de referència i distribuïdores de serveis per tot el territori, i que compensen així el pes de Barcelona, metròpolis la importància de la qual transcendeix les nostres fronteres.
La Catalunya-ciutat ha esdevingut la Catalunya de les ciutats.
L’altíssim grau de benestar assolit al llarg dels darrers cent anys avança paral·lelament a una depredació salvatge de recursos i territori que es tradueix en una degradació mediambiental les conseqüències de la qual tenen un abast encara incert.
Ara l’emergència d’una nova sensibilitat demana una relació més harmònica entre home i natura i aquesta idea es vincula a un nou horitzó de progrés i benestar; en aquest procés des del món urbà es reclamen amb força els valors ètics i estètics del món rural; la ciutat vol ser més camp, de la mateixa manera que el camp vol ser més ciutat.
El repte, des del punt de vista territorial, és fer possible espais que facin compatibles les dues realitats i per fer-ho la clau són els espais que han quedat en la indefinició entre dues realitats ben definides i que poden tenir la capacitat de vertebrar el territori. Per això cal que comencem a mirar l’”espai buit” no com espai residual sinó com la gran oportunitat de vertebrar un territori d’acord amb una nova sensibilitat.
Aquest serà el gran potencial de transformació de les ciutats i el territori d’aquest segle.
Roger Subirà i Ezquerra
Departament de Territori i Sostenibilitat
Fitxa de compra a la llibreria en línia
Altres publicacions del Departament de Territori i Sostenibilitat