En ocasió del centenari de del naixement de Neus Català es reedita: “De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas”. La reedició no és només un reconeixement a l’autora i a la seua poc coneguda tasca com a investigadora, sinó que és sobretot un homenatge a les dones que van lluitar contra els nazis durant l’ocupació de França, i de les que foren deportades als camps d’extermini.

Dones que, com ella, en la memòria nacional francesa eren doblement oblidades: pel seu origen, republicanes espanyoles, i per la seua condició de dones. França considerà que la construcció d’un relat nacional sense fissures després de la Segona Guerra Mundial era prioritari, minimitzant el paper dels col·laboracionistes, tot reforçant el paper dels resistents francesos. Si en aquest relat difícilment hi tenien cabuda els republicans espanyols que van alliberar París, quin paper havien de tenir les dones republicanes espanyoles? I encara, amb una dictadura a Espanya, qui es recordava dels republicans?

Mentre tots els països democràtics construïen relats sobre el passat, l’Espanya de la dictadura censurava llibres, i la democràcia no va saber impulsar polítiques públiques de memòria. Tot i les evidents dificultats, Neus Català decidí dedicar part de la seua vida a lluitar per la preservació d’aquestes memòries, i es plantejà l’ambiciós projecte de crear un “Memorial de les dones espanyoles en la Segona Guerra Mundial”, que es materialitzà en aquest llibre. Entre 1965 i 1978 entrevistà a 58 persones com ella, resistents i deportades. I el 1984 aparegué publicat el llibre per primer cop, gairebé 20 anys després del seu inici.

Les memòries dels testimonis posen de relleu les actuacions de cada una d’elles, que en alguns casos es remunten a la Segona República i a la Guerra Civil, però que es centren sobretot en les seues tasques a la resistència, i en els casos de les deportades, en la seua experiència a l’infern dels camps d’extermini. En línies generals, les memòries fugen de la morbositat, però no amaguen l’inhuma cruesa de les seues experiències, amb casos fins i tot de silencis voluntaris.

Rememorar és extremadament dolorós, però es converteix en un obligació moral pels testimonis. Els relats són diversos, com plurals són les memòries, però totes tenen un punt en comú: cal recordar per mantenir viva la seua memòria quan aquestes veus s’apaguin. Neus Català, amb 100 anys, n’és el darrer testimoni viu. Per tal que no s’esvaeixi la memòria, calen lectors.

Gerard Corbella i López
Historiador i responsable del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic

Fitxa de compra a la llibreria en línia

Altres publicacions del Memorial Democràtic a la llibreria en línia