Aquest és un treball científic (pedagògic) basat en l’afecte i la comprensió cap als que els costa aprendre a tocar. El seu autor, metge de capçalera, ha anat aprenent amb el temps que els sentiments i la dedicació són més importants que els coneixements. D’aquests, només se’n necessiten uns mínims, i saber-ne fer bon ús. En l’ensenyament i en la pràctica d’un instrument particular com és l’acordió diatònic passa alguna cosa semblant.
Calen unes bases certes, una orientació, sobretot al començament. Després, el que més importa, és l’esperit. La confiança, la perseverança, els recursos que atreguis, el coneixement dels propis límits i la immensa il·lusió de veure’ls superats.
El dia a dia del músic és dur; el de l’aficionat al diatònic no ho és tant. Sempre es sentirà confortat i sempre tindrà camp per córrer. Podrà tocar sol, sense prèvia concentració, o podrà ajuntar-se amb altres músics que poden ser o no de la seva categoria. Entrarà –per la porta del darrere– a la categoria d’artista, i ningú li podrà negar que és cert.
Aquest recull de partitures és una eina que l’aprenent usarà si li és útil, com altres que abans haurà usat i li hauran provat. Encamina la pràctica de l’instrument cap als camins que li són més propers i més propis. Desemmascara les mancances i obliga a encarar-les tot donant recursos per superar-les.
La major glòria de l’autor és que li diguin mestre. I que sigui cert que, en algun moment, a alguns músics, dels grans o dels petits, els seus consells, per convinçents i raonats, fossin realment de profit.
Francesc Marimon i Busqué
Autor