El dret lingüístic català ha estat objecte, els darrers anys, d’ambicioses reformes normatives i noves lectures jurisprudencials, bona part de les quals molt controvertides per l’impacte que han tingut en àmbits públics especialment sensibles com l’ensenyament, la justícia o l’administració. Novetats que, indefectiblement, s’han acabat projectant en el catàleg de drets i deures lingüístics, bo i concitant interessants debats en l’escenari polític i acadèmic.
Precisament, aquesta publicació aplega reflexions crítiques sobre algunes d’aquestes novetats d’incidència en el dret lingüístic català. També s’hi analitza críticament la darrera jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem que les interpreta. Comença amb una reflexió crítica sobre el marc constitucional i els límits que imposa al legislador. Partint d’aquesta base, s’analitza l’abast de la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en matèria lingüística i la lectura que n’ha fet la discutida Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, en certs àmbits clarament involucionista. En aquesta anàlisi es prenen en consideració alguns dels reptes futurs que planteja l’ordenació del plurilingüisme a Catalunya, atenent diferents variables com ara els compromisos internacionals adquirits amb la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. La publicació conclou amb unes reflexions en clau històrica que ressegueixen els antecedents del procés de reconeixement i protecció jurídica de la llengua catalana. Aquesta llambregada històrica respon a la convicció que, en matèria lingüística, com en tants d’altres àmbits, només aprenent del passat es pot entendre el contingut i abast del marc normatiu present i s’està en condicions òptimes d’encarar els reptes futurs. Semblantment, posarà de manifest temes latents en la història de la gestió del plurilingüisme a Catalunya que, malgrat els anys transcorreguts, no han pogut resoldre ni les reformes normatives ni les darreres interpretacions jurisprudencials.