Catalunya és un país amb una gran diversitat i riquesa de paisatges, que són el resultat de segles d’activitat humana sobre un territori molt variat. Des de la costa fins a l’alta muntanya i passant per les planes de l’interior, els paisatges que trobem al nostre país són el reflex de les formes de vida de la gent que hi ha viscut al llarg del temps. L’arquitectura tradicional és un dels elements bàsics que donen forma i constitueixen aquest paisatge.
L’arquitectura i el paisatge com a creacions socioculturals constitueixen una part substancial del patrimoni d’una societat. Això s’ha traduït en un gran nombre d’estudis que tracten l’arquitectura, les seves funcions i els seus aspectes socials, econòmics i tècnics. La fascinació per la casa, per exemple, es deu al fet que contribueix a donar als paisatges el seu caràcter distintiu i al fet que és un element central que permet apropar-nos a altres aspectes de la vida social.
El llibre Construint el territori. Arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya aborda la relació entre l’arquitectura tradicional i el paisatge a Catalunya des d’una perspectiva etnològica. És a dir, des d’una aproximació que va més enllà de l’estudi tècnic de les construccions i amplia el focus de l’anàlisi cap a les persones que les realitzen i les utilitzen, cap a les relacions socials i els coneixements que intervenen en els processos de construcció, cap als usos i les maneres d’habitar aquests espais en contextos socioculturals i econòmics concrets. Es tracta d’una perspectiva que busca comprendre com el medi, les formes de vida, la tecnologia, les relacions socials i les maneres d’entendre el món es combinen per donar forma i sentit als elements arquitectònics que han esdevingut peces fonamentals dels nostres paisatges humanitzats.
El text és el catàleg que acompanya l’exposició itinerant del mateix nom, impulsada per l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial, la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, i l’Institut Ramon Muntaner i comparteix els seus objectius: contribuir al coneixement i a la valoració de l’arquitectura tradicional a Catalunya com a reflex de la societat i la cultura, i del paper que té aquest tipus d’arquitectura en la construcció del paisatge; difondre la tasca que fan associacions, arxius, centres d’estudis i institucions locals a Catalunya en favor del coneixement, la difusió i la conservació de l’arquitectura tradicional. Però, a més a més d’aportar elements per a un millor coneixement de l’arquitectura tradicional a Catalunya, el llibre vol contribuir al debat actual sobre el patrimoni arquitectònic tradicional en un doble sentit. D’una banda, reflexionant sobre els usos actuals de l’arquitectura tradicional en un context d’interès creixent pel patrimoni i el que és local: què cal fer, com a societat, amb els exemples que tenim d’aquest tipus d’arquitectura? De l’altra, fomentant la cerca d’una arquitectura que, tant pels materials utilitzats com per la seva concepció, sigui més propera a les persones i més sostenible i respectuosa amb l’entorn: què podem aprendre de l’arquitectura tradicional que puguem aplicar a les construccions del present?
Tot i tenir aquesta funció de catàleg, el llibre és una obra pensada i escrita com una continuació de l’exposició, com un text independent que vol ser una contribució a l’estudi de l’arquitectura tradicional a Catalunya. Per això, a banda de desenvolupar els continguts de l’exposició, presenta les línies teòriques generals per abordar l’estudi de l’arquitectura tradicional des d’una perspectiva etnològica, i ofereix elements per reflexionar sobre com intervenir en aquest tipus de construccions, tant des del punt de vista arquitectònic com patrimonial.
Malgrat que aquesta orientació podria fer pensar que es tracta d’una obra dirigida exclusivament a un públic especialitzat o interessat en aprofundir en el coneixement de l’arquitectura tradicional, el llibre també té una vocació divulgativa. Amb aquest objectiu, el text està profusament il·lustrat, amb més de 230 fotografies antigues i actuals seleccionades acuradament per il·lustrar el discurs dels diversos capítols, i incorpora també un seguit de textos destacats que resumeixen les idees principals que es van exposant. D’aquesta manera, el llibre permet una doble lectura: una més ràpida i general a partir de les fotografies i els destacats, i una més aprofundida i detallada a partir del text central i les imatges.
El llibre està dividit en quatre capítols principals. El primer, titulat “L’arquitectura tradicional i el paisatge. Algunes reflexions per a l’anàlisi”, ha estat escrit per Ferran Estrada Bonell i Fabien Van Geert, coordinadors del catàleg i comissaris de l’exposició. S’hi defineix els plantejaments teòrics generals per a una aproximació etnològica a l’arquitectura tradicional, i conté les idees principals que han servit de base per a l’exposició. El text comença presentant l’arquitectura tradicional com un dels elements bàsics que constitueixen els paisatges, juntament amb el relleu i la vegetació, de manera que els elements construïts sovint esdevenen allò que fa reconeixibles i singulars paisatges determinats. A continuació es defineix el concepte “arquitectura tradicional”, amb l’objectiu de superar les limitacions que suposen els diversos termes i definicions que s’han utilitzat per anomenar i identificar aquest camp. Així, es defineixen com a arquitectura tradicional les construccions realitzades pels membres d’una societat seguint uns models i unes tradicions constructives locals. Aquests models inclouen tant els tipus arquitectònics, els coneixements i les tècniques constructives com les idees que la societat té sobre les maneres de viure i d’entendre el món. Es tracta d’uns models i d’unes tradicions constructives que es transmeten de generació en generació de manera pràctica i oral, però que no són estàtics i van canviant a partir de les experiències i aprenentatges dels constructors i dels usuaris i per adaptar-se a les transformacions generals de la societat. El capítol continua discutint la relació entre construccions tradicionals i el medi, defugint de plantejaments deterministes ambientals, i fent èmfasi en la idea que l’arquitectura és el resultat d’un sistema complex marcat per les particularitats socioeconòmiques, polítiques, culturals i tècniques en els diferents territoris. Per això, es proposa que per comprendre l’arquitectura tradicional cal tenir en compte i estudiar les seves múltiples dimensions: tant com a construccions com també com a espais viscuts i com a instruments de relació amb l’entorn natural i social. L’apartat conclou amb una sèrie de reflexions sobre les transformacions socioeconòmiques i culturals de la societat catalana i de les repercussions que han tingut en l’arquitectura tradicional i els seus usos, per donar elements per respondre a la qüestió de què cal fer amb l’arquitectura tradicional L’intent de respondre a aquesta qüestió posa damunt la taula dos tipus de problemes amb solucions aparentment oposades. D’una banda, hi ha els problemes relacionats amb la continuïtat de l’arquitectura tradicional com una arquitectura viva i viscuda pels seus habitants. D’una altra, els problemes lligats a la seva valoració, conservació i difusió com a patrimoni.
El capítol “Les contribucions de l’arquitectura tradicional a la construcció del paisatge”, el segon del llibre, és dels mateixos autors, els quals hi desenvolupen els continguts de l’exposició. Seguint la mateixa estructura d’aquesta, primer es presenta l’arquitectura tradicional com a espai viscut i com a element simbòlic, per després exposar com la diversitat territorial i els diferents tipus de construccions constitueixen la base de la diversitat de paisatges de Catalunya. L’explicació se centra en cinc àmbits territorials diferents que representen, sense voluntat d’exhaustivitat, alguns dels paisatges catalans més rellevants: el món dels masos, l’alta muntanya, la costa, les terres de secà i, finalment, l’horta i les planes de reg. Cadascun d’aquests àmbits s’ha definit basant-se en els modes d’aprofitament del territori i el tipus d’economia predominant, en les lògiques de poblament i, segons el cas, per la presència de tècniques constructives o materials particulars. Com l’exposició, el capítol conclou convidant a la reflexió sobre el present i el futur de l’arquitectura tradicional.
L’arquitecta Mónica Alcindor Huelva és l’autora del capítol següent: “Allò que amaga cada decisió: les decisions constructives en les intervencions sobre l’arquitectura tradicional”. En l’article exposa els dilemes tècnics però també conceptuals que els arquitectes han d’abordar en el moment de triar les solucions constructives més apropiades en la rehabilitació de les construccions tradicionals. Després d’analitzar les decisions que cal prendre sobre la fonamentació dels edificis, les humitats, els murs, els acabats exteriors, els forjats i les cobertes, arriba a la conclusió que les solucions aplicades a partir de la nova manera d’entendre la construcció no produeix resultats satisfactoris globals. En un context on les intervencions arquitectòniques estan regides pels “sistemes experts” i per la industrialització de la construcció que provoquen l’homogeneïtzació i la normalització de les actuacions constructives, l’autora reivindica el recurs a les solucions i els materials tradicionals locals. Però no es tracta només de solucions tècniques tradicionals concretes que cal combinar amb les tècniques modernes per respondre als requeriments dels nous usos d’aquests edificis, sinó que cal fer-ho des d’una perspectiva integral que tingui en compte el context on s’han d’aplicar.
El darrer capítol, escrit per l’antropòleg Roger Costa Solé, porta per títol “L’arquitectura tradicional a Catalunya: valor i protecció”. El text comença plantejant el lent procés de valoració de l’arquitectura tradicional com un element cabdal del patrimoni etnològic, des d’una situació en la que aquestes construccions no eren considerades com a quelcom digne d’interès. Les dificultats per llegir i interpretar l’arquitectura tradicional, un cert rebuig social cap a les formes de vida que anaven associades a aquest tipus d’arquitectura i als grups socials que la creaven i la utilitzaven, i una menor espectacularitat, singularitat i antiguitat que l’anomenada arquitectura culta i monumental, han fet que els elements arquitectònics tradicionals no hagin estat valorats, estudiats i protegits de manera suficient. A continuació l’autor exposa l’evolució de la protecció de l’arquitectura tradicional a l’Estat espanyol i a Catalunya, presentant les diferents lleis del patrimoni que inclouen aquest tipus de construccions, així com la diversitat de casos i de figures de protecció aplicades en el cas català. Tot i el creixent interès per aquest tipus d’arquitectura, el text apunta un seguit de carències que caldria anar superant: l’aleatorietat en la inclusió d’aquests elements arquitectònics en catàlegs o inventaris; el percentatge relativament baix d’elements protegits; la protecció d’elements aïllats i més espectaculars i no de conjunts i elements de menors dimensions que permetrien una interpretació més completa ja que es tracta d’elements que no s’entenen sense la seva interrelació i la seva vinculació amb el context.
A més a més d’aquests quatre articles principals, el catàleg inclou un cinquè capítol on es presenten les diverses associacions d’estudiosos de l’arquitectura tradicional i es dona a conèixer els seus objectius i activitats. L’obra incorpora també un recull bibliogràfic exhaustiu sobre arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya. A més de la versió catalana, que és la il·lustrada, el llibre també inclou la versió castellana i l’anglesa dels textos, dels destacats i dels peus de foto.
Fabien Van Geert
Ferran Estrada Bonell
Coordinadors de la publicació i comissaris de l’exposició
