Els llibres o “quaderns” d’orgue són una de les fonts més valorades per als intèrprets de música tradicional catalana històrica. La raó és que transmeten per la via escrita un corpus de músiques que al seu temps foren d’abast popular a tots els estrats socials, ja que eren executades com una prerrogativa dels organistes en determinades solemnitats del cicle festiu nadalenc (del 24 de desembre al vespre fins al dia de Reis, el 6 de gener).
Com que no eren músiques pròpiament litúrgiques però sonaven en un context totalment litúrgic i eclesial (des de l’espai de l’església, a l’instrument que és l’orgue, durant els oficis, etc.) es considerava que l’organista s’havia permès una llibertat o, com es sol dir, que havia tocat una llibertat d’orgue. Aquest costum devia iniciar-se després del Concili de Trento i va tenir un auge molt considerable a Catalunya durant tot el segle XIX.
Aquestes músiques –quasi sempre instrumentals– es copiaven en llibretes o quaderns de música pautada, d’una extensió molt variable, que l’organista es feia al seu gust, i ordenades segons els tons musicals que li anaven bé per poder interposar-les entre les peces dels oficis de manera que no hi hagués discordança musical, sinó que el xoc fos conceptual, ja que el públic i la feligresia podien reconèixer allò que s’havia “afegit” a la música de les misses, cosa que augmentava molt l’espectació i el murmuri de qui hi assistia. És d’aquesta època que data la majoria del repertori que transmeten. El que avui fascina d’aquests manuscrits és el fet d’oferir una sel·lecció personal dels “èxits” musicals del seu indret de procedència en el moment que foren confegits. També poden incorporar valuoses notes per acompanyar balls i entremesos festius i cançons que, pel fet de ser transmeses per la via oral, avui dificilment haurien arribat fins a nosaltres d’una altra manera.
Els nostres musicòlegs especialitzats en repertoris tradicionals (Samper, Pujol, Tomàs, Jaqueti…) ja hi havien posat esment en les seves pesquisses de músiques populars dues o més generacions anterior a ells, adquirint aquells exemplars que van poder alliberar del perill de perdre’s, ja que quasi sempre es trobaven en mans dels descendents dels organistes i músics locals o dels pocs que sabien música de cada població.
El present manuscrit, copiat pel prevere calafí Domingo Monfort l’any 1843, s’ha d’ubicar en el context de l’orgue i culte de la parròquia de Prats de Rei (Anoia), on Monfort servia com a beneficiat organista des de 1829. La seva enorme extensió, la qualitat de la seva còpia (presenta nuls errors de transcripció quan s’ha pogut comparar el repertori amb d’altres fonts ja estudiades) i la varietat de les músiques que transcriu, afegit al fet de poder-lo ubicar geogràficament i de comparar-ne el contingut amb el seu germà petit (en cronologia) de Calaf, ja publicat en aquesta mateixa col·lecció.
La publicació s’acompanya d’uns índexs, d’una ressenya biogràfica del compilador, i d’uns comentaris al repertori, que en aquest cas assoleix les 281 melodies, repertori que cal ubicar a la Catalunya Central i que ja ha començat a servir, quan ha calgut, per a l’ampliació del repertori musical de les danses del seguici festiu patrimonial d’Igualada.
Daniel Vilarrúbias
Autor i coordinador de la publicació