La integració de l’atenció social i sanitària ha esdevingut un espai de referència per a una part creixent dels governs d’arreu del món per millorar l’atenció de les necessitats socials i sanitàries de la ciutadania des del triple punt de vista del benestar assolit, les experiències de les persones usuàries i l’ús sostenible dels recursos. Per tant, si bé no és un concepte àmpliament conegut per la ciutadania, és inqüestionable que té una gran repercussió en la seva qualitat de vida.
La integració de l’atenció social i sanitària l’entenem, tal com indiquen Kodner i Spreeuwenberg (2002:3), com un conjunt de mètodes i models de finançament, administració, organització, prestació de serveis i atenció clínica dissenyats per crear connectivitat, alineació i col·laboració a dins i entre el sector dedicat a cuidar (el social) i el sector dedicat a curar (el sanitari). Llavors, el principal objectiu és millorar la qualitat de l’atenció, la qualitat de vida, la satisfacció de les persones i l’eficiència del sistema. Sense una integració de l’atenció difícilment es podrà donar una atenció de qualitat centrada en la persona.
En l’informe hem pogut constatar la necessitat d’apostar per l’atenció integrada. Només cal observar l’increment de la complexitat social i sanitària, vinculada en part al procés d’envelliment de la població catalana i que potencia un increment de la multicronicitat, la polimedicació, la dependència o la fragilitat de les persones.
L’evidència científica confirma que l’atenció integrada millora els resultats en salut i l’experiència de l’atenció. Aquesta realitat també es percep en les experiències que es desenvolupen a casa nostra com la de la Garrotxa, on indicadors com la taxa d’hospitalitzacions o la taxa de persones polimedicades es troben clarament per sota de la mitjana catalana, tot i que no existeix encara una anàlisi causal que pugui assegurar que l’atenció integrada és el principal causant d’aquests bons resultats.
No disposar d’una atenció integrada implica, entre altres aspectes, funcionar de manera fragmentada i sense un continu assistencial, forçant la persona usuària a desplaçar-se entre dispositius diferents sense coordinació entre ells, la qual cosa suposa repetir explicacions i avaluacions. Actualment, una persona usuària amb necessitats socials i sanitàries podria rebre la visita de fins a 14 dispositius socials i sanitaris d’atenció domiciliària, sense coordinació efectiva.
A Catalunya, ja fa més de 30 anys que se’n parla d’aquesta necessitat. I això ha cristal·litzat en diverses proves pilot, programes i iniciatives. En paral·lel, tenim tot un seguit de punts forts que cal capitalitzar com una atenció primària de salut sòlida, una història clínica compartida, un Pla interdepartamental d’atenció i interacció social i sanitària o les primeres experiències d’interoperabilitat de la història clínica i social. Ara seria desitjable traslladar aquestes experiències a tot el territori.
Amb l’objectiu de posar aquest tema en el centre de l’agenda política del país, el CTESC proposa, com a conclusió de l’informe, un seguit de consideracions i recomanacions, 57 en concret, consensuades per tots els membres del CTESC. Aquestes recomanacions es desglossen en 6 grans apartats: la necessitat i l’oportunitat de la integració, el model català d’integració, la seva governança, la transformació dels serveis socials, la gestió i el seu finançament.
Xavier Riudor
Politòleg, director de l’informe i del Gabinet Tècnic del CTESC