Una bonica ciutat, Barcelona. Plena de llum i colors. Riures d’infants que es barregen amb el sotragueig dels carros travessant les llambordes dels carrers. Brogit de jocs, safareig de veïns. Però a mitjan 1936 la claror es torna fosca, i els colors esdevenen tonalitats de gris. El fum, la trencadissa de vidres, la por i el silenci es fan presents. La guerra ha començat i els avions deixen anar quilos i més quilos d’explosius sobre les ciutats. La gent espaordida buscarà refugi sota terra.
L’organització dels veïns i les veïnes fou un fet cabdal en aquest moment. Reclamaren a les autoritats públiques materials, recursos i ajut de professionals a fi de construir refugis. Les administracions, desbordades per la situació, varen actuar creant les juntes de defensa passiva amb l’objecte de protegir i defensar. La major part de refugis varen ser construïts per la ciutadania.
En Josep Roig al llibre de la Judit Pujadó, Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona (1936-1939), explicava ‘No sé com va començar, però, de sobte, tots érem arquitectes’.
Volem ressaltar el treball en xarxa dels municipis a Catalunya i, en especial, el de les criatures que els va tocar viure aquest tràgic moment i, tot i això, van ajudar a moure pedres i estirar politges amb totes les seves forces. També als mestres que van fer dibuixar i escriure a l’alumnat per tal de treure el neguit cap enfora.
Ramon Perera, enginyer industrial, responsable de la secció de refugis, el Sr. Prunera, com innocentment l’anomena la protagonista del conte, va supervisar i prestar els seus coneixements als refugis col·lectius. Acabada la Guerra Civil, Perera es va exiliar a Londres i allà va compartir tots els seu coneixements malgrat que, finalment, poc cas li van fer. Gràcies a Ramon Perera conservem un fons fotogràfic a l’Arxiu de Montserrat amb el detall dels efectes dels bombardejos sobre Catalunya.