El passat se’ns apareix com omnipresent i està contingut en el present de tal manera que ha esdevingut, en algunes ocasions, un recurs aplicable en una diversitat considerable d’usos. És tal aquesta multiplicitat d’usos que, amb freqüència, la generació d’un coneixement rigorós dels temps que ens han precedit és una excepció i, deixat en un segon pla, s’imposa la comercialització, la superficialitat i la banalització. Abunden arreu, i especialment en l’àmbit de la gestió del patrimoni, recreacions que volen atènyer la impossibilitat de reproduir el passat tal com va ser. També, creacions literàries, propostes cinematogràfiques i sèries televisives tenen en el temps pretèrit una gran font d’inspiració. Alhora, també, proliferen jocs de vídeo, atraccions de parcs temàtics o activitats lúdiques com jocs d’escapada en viu (escape room) que fonamenten els seus guions en fets o personatges històrics. Aquesta industrialització del tractament del passat comporta distorsions i carències de rigor. Tot empitjora quan el passat que es vol restituir o que es vol explotar turísticament està relacionat amb fets heretats de caire traumàtic. És a dir, quan es tracta d’episodis que continuen persistint com a no resolts en la memòria col·lectiva. Pensem en conflictes bèl·lics relativament recents, genocidis, dictadures, guerres brutes i violències polítiques.

Una eina per tractar aquests passats és la patrimonialització. Una de les preguntes que ens podríem formular és si aquestes opcions de preservació han de tenir límits ètics. Quins són els mecanismes lícits de patrimonialització quan el material sobre el qual es treballa es tracta d’episodis traumàtics relativament recents? Amb freqüència s’ha parlat d’indústria de la memòria per criticar negativament el que es considera una aproximació irrespectuosa al passat. La banalització, el maniqueisme i la simplificació són alguns dels atributs que s’empren quan les visions del passat que s’acaben imposant socialment s’allunyen de la precisió historiogràfica suposadament científica i de l’honestedat intel·lectual. Però, una altra pregunta a fer-se és qui ha de garantir aquesta transmissió i divulgació acurades de les lectures del passat. Les polítiques públiques de memòria, sens dubte, hi poden tenir un paper fonamental. Podrien ser la base per edificar el que en àmbits anglosaxons es coneix com una «història pública». És a dir, fer possible que els continguts generats des del camp de la historiografia especialitzada arribin al conjunt de la ciutadania. És obvi, doncs, que en aquest accés hi han de tenir un paper rellevant el foment i la divulgació en forma d’adaptació d’aquests continguts a les tècniques de patrimonialització i als circuits del turisme cultural.

Es podria afirmar, doncs, que a l’entorn de la memòria, sobretot si és recent, la controvèrsia gairebé hi és implícita. En aquest sentit, els posicionaments polítics confrontats, les visions contraposades pel que fa a la patrimonialització o, fins i tot, les expectatives comercials i turístiques comporten sempre debats aferrissats. La complicació pot veure’s incrementada quan, a l’espai públic, hi romanen vestigis de règims polítics anteriors no democràtics. Les escultures relacionades amb l’esclavisme i el colonialisme, la simbologia i els complexos monumentals nazis, feixistes –o franquistes– o la imatgeria estalinista serien alguns dels exemples més coneguts. Com actuar enfront d’aquestes herències és una de les qüestions més rellevants que pretén plantejar aquest col·loqui; eradicació, resignificació, banalització, indiferència, abandonament i oblit són termes utilitzats habitualment.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya