La desfeta de 1714 va comportar l’anorreament de l’estat català i de les institucions que el sostenien. La repressió borbònica es va estendre sobre tots els aspectes que havien constituït els elements propis d’un país sobirà.
Aquest llibre analitza les manifestacions diverses de catalanitat que el poble va mantenir, manifestades, especialment, en la continuïtat de l’ús del català. Al llarg del segle XVIII, a més, es varen posar les bases del creixement agrícola, comercial i industrial que faria possible que Catalunya entrés a la contemporaneïtat i pogués desenvolupar institucions culturals pròpies.
El catàleg de l’exposició que teniu a les mans, 300 Onzes de Setembre 1714-2014, commemora el tricentenari de l’entrada les tropes franco-espanyoles de Felip V de Borbó en el decurs de l’anomenada Guerra de Successió a la Monarquia Hispànica (1700-1715), que fou un gran conflicte bèl·lic de dimensió europea. La derrota militar de l’onze de setembre de 1714, després d’un llarg setge i d’una heroica resistència, suposà la caiguda de tot el Principat de Catalunya. Una de les principals conseqüències del fet, entre d’altres mesures repressives contra les persones (execucions, empresonaments, exilis…), fou la destrucció de l’estat català d’origen medieval que s’havia desenvolupat des d’aleshores i que vivia uns moments d’autèntica expansió institucional. Catalunya va perdre, doncs, la seva llibertat política, com abans li havia succeït al País Valencià (1707) i després li passà a Mallorca i Eivissa (1715).
Al llarg d’aquests tres-cents anys que s’han escolat d’ençà d’aquella data, ha sobreviscut el record de l’esdeveniment i la consciència clara de la importància de la pèrdua patida, fins al punt que la nostra diada nacional ha pres com a referent aquell esdeveniment històric del segle XVIII. No en va la desaparició de l’estat propi del qual gaudia el Principat de Catalunya va condicionar molt el seu desenvolupament polític posterior. Com ja va assenyalar l’historiador Ferran Soldevila en la seva Història de Catalunya: “Mai, per favorables que li fossin les circumstàncies, Catalunya no podria reprendre el desplegament de les seves antigues institucions i arribar a gaudir en els temps moderns, com Suïssa i Anglaterra, d’un règim democràtic, aixecat, per fidel evolució, damunt la seva forta organització medieval”. Efectivament, les modernes formes d’autogovern democràtic de les quals ha gaudit el Principat durant el segle XX i en l’actualitat (Mancomunitat de Catalunya i Generalitat de Catalunya) han estat productes de nova creació, per més que la segona hagi recuperat el nom d’una de les antigues institucions desaparegudes el 1714.Llegeix més »
