“Àfrica, epicentre d’una realitat canviant” és el títol del nou monogràfic de la revista IDEES, la publicació que edita el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis. El dossier, coordinat per Oscar Mateos i Idayat Hassan, reflexiona sobre els reptes presents i futurs del continent africà a través de diverses veus expertes, tant catalanes com internacionals. Els articles inclosos al monogràfic analitzen les realitats africanes des del punt de vista de la salut democràtica del continent, l’escenari geopolític i la integració regional, els conflicte si reptes de seguretat, la recuperació post pandèmia, les tecnologies emergents, l’urbanisme, la transició ecològica o la cultura africana.
A final de la dècada dels setanta del segle passat, la Xina era un país devastat per la revolució cultural, molt poc industrialitzat i la seva aportació al PIB mundial era inferior al 2%. El 1979, sota el ferm i hàbil lideratge de Deng Xiaoping, s’inicia el procés de reformes que va permetre desplegar les polítiques d’obertura i liberalització de la seva economia, a la vegada que es consolidava el poder del Partit Comunista xinès després de la mort de Mao Zedong. Un procés de transformació interna que va comportar deixar enrere una economia centralitzada i planificada, per passar a ser una economia de mercat que s’obria al món. Al mateix temps, l’anomenat “país del centre” va viure un procés de transició demogràfica: d’una societat rural a una societat urbana, però fortament tutelada pel règim de partit únic. Quatre dècades més tard, la Xina s’aproxima a gairebé el 20% del PIB global a un ritme sostingut de creixement de vora del 10% de mitjana anual, en el que és considerat el creixement continuat més ràpid de la història en l’economia d’un país, segons el Banc Mundial.
Les disputes entorn de la sobirania –qui governa, on i en nom de qui–, han conformat la història d’Europa des de fa molts segles i les greus vulneracions de drets que han vingut aparellades als esmentats conflictes no semblen tenir final. En ple segle XXI, continua existint un lloc inaccessible al debat raonat i a la decisió democràtica: la modificació de les fronteres estatals. Es tracta, doncs, d’un debat que posa en qüestió els marcs de sobirania dels estats membres de la UE i que convé interpretar en el marc de la redefinició de la governança a escala europea i també global.
Els nous continguts que presentem en aquest monogràfic especial de la revista IDEES dedicat al conflicte entre Catalunya i Espanya són fruit de la col·laboració del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis amb el projecte liderat per Eusko Ikaskuntza i l’Institut d’Estudis Catalans per elaborar un codi de bones pràctiques que faciliti la resolució democràtica dels conflictes territorials de sobirania a Europa.
La revista IDEES dedica el seu número 51 al dossier “Una nova visió per a la Mediterrània”, en el marc de col·laboració entre el Centre d’Estudis Contemporanis, la Direcció General d’Afers Europeus i Mediterranis i l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed). Una iniciativa conjunta per reflexionar sobre els reptes actuals a la Mediterrània, 25 anys després de l’inici del Procés de Barcelona.
El dossier compta amb la col·laboració de Tamirace Fakhoury, que ha coordinat la dimensió social i de governança dels desequilibris i les asimetries de poder actuals; amb la col·laboració de Roger Albinyana, que ha conceptualitzat l’àmbit institucional de cooperació regional i econòmica amb un especial èmfasi en el desenvolupament sostenible a la regió; i finalment, amb la Mireia Estrada, que contribueix amb la seva coordinació a representar una part de l’imaginari cultural plural i divers de la regió mediterrània, des de les seves tensions, conflictes i dissidències i amb un accent volgudament feminista. Un conjunt de reflexions a partir de les aportacions de més 30 veus diverses que no pretén reviure el context de fa vint-i-cinc anys, sinó reflexionar sobre els reptes presents a partir de l’experiència acumulada i els canvis i transformacions que han succeït.
La crisi econòmica sense precedents, que afecta Catalunya i la resta d’Europa des de 2008, comença a remetre; algunes de les seves conseqüències, però, semblen haver-se adherit amb força en la nostra mentalitat. En l’àmbit de les idees, aquesta transformació és tan profunda que ha generat conceptes paradoxals –però en cap cas contradictoris– com aquest que proposa el pensador britànic John Gray: lumpenburgesia. Una broma, un joc de paraules? No, en absolut: hi ha una generació de joves que tenen al cap el mateix estil de vida que els seus pares… però només un terç dels seus ingressos. Edoardo Narduzzi i Massimo Gaggi s’havien referit a aquest fenomen, des d’una altra perspectiva, com l’era low cost. La lumpenburgesia a la qual es refereix Gray vol mobles de disseny al seu menjador, però els ha de comprar a Ikea; vol fer creuers, però a preu d’autocar; vol roba elegant, però adquirida en cadenes mundials de distribució, etc. Fins aquí, la part purament costumista del tema. La part substancial és molt més complexa: aquests canvis suposen, realment, un canvi de valors? (tenint en compte que els valors són alguna cosa més duradora que un actitud social espontània o una moda efímera). I si és així, si aquest canvi és real, quina traducció política pot tenir a mitjà o fins i tot a llarg termini? Tot plegat implica una reformulació o aggiornamento de conceptes, com ara els de dretes i esquerres?Llegeix més »
Després del 9N ens trobem indiscutiblement més a prop d’Europa. Els valors més profunds que van portar a la fundació de la Unió Europea —la democràcia, el civisme, la tolerància, el protagonisme i la centralitat dels ciutadans; i també l’eficàcia, o la capacitat d’organització— es van veure reflectits en una jornada on els catalans ens vam expressar sense por a favor de construir un nou Estat en el si de la Unió. Ni un sol incident. Ni un sol problema. Només gent celebrant alhora un esdeveniment d’un gran significat polític i vivint un dia festiu, un diumenge de tardor. Un dia excepcional i alhora un dia com qualsevol altre: normalitat total. 2.344.828 votants. 80’91% a favor d’un Estat independent. No paga ni tan sols la pena comentar la dimensió d’aquesta xifra i d’aquest percentatge. Parlen per elles mateixes. Negar-les o menystenir-les és una manera com una altra de fer el ridícul, però també una profunda irresponsabilitat i una falta de respecte cap al conjunt de la ciutadania.
Malgrat les amenaces —sovint hiperbòliques— sobre l’absolut aïllament internacional de Catalunya en cas d’una suposada independència, ens vam acostar més a Europa a còpia de consumar els ideals amb que aquesta va ser imaginada i finalment edificada. Malgrat l’intent d’inocular la por entre la ciutadania, la resposta d’aquesta fou plenament assertiva. Tothom en va prendre nota, especialment a Europa.Llegeix més »
La realitat que ens envolta pot ser contemplada des de moltes perspectives. Una d’elles és la generacional. La mirada d’una persona d’edat avançada que encara té com a referent la fi de la Segona Guerra Mundial, per exemple, no té perquè coincidir amb la d’un jove que va quedar marcat per les imatges de l’11 de setembre de 2001 a Nova York. Ambdues perspectives són igualment plausibles i legítimes; però, per norma general, resulten difícils d’encaixar.
Hi ha una generació que ha percebut la duresa de la crisi econòmica en el moment en que, aproximadament, tenia previst incorporar-se al món laboral, un cop finalitzat el seu període de formació universitària. Per a molts, ha estat un cop duríssim que ha escapçat les expectatives que tenien dipositades en el sistema. Però reduir aquesta generació a la perspectiva laboral fóra distorsionador. A banda d’aquesta qüestió, els joves als qui fem referència també han viscut una revolució tecnològica amb enormes conseqüències socials i culturals: la de la digitalització, la de les xarxes socials, la de la innovació en el món de les telecomunicacions. Finalment, en el cas de Catalunya, aquesta generació ha viscut l’eclosió d’un moviment d’emancipació nacional que aplegava el gruix de les classes mitjanes. Als joves catalans marcats per aquests tres fets —i molts altres que aquí no podem detallar exhaustivament— els anomenarem Generació 2014, pel profund significat que té aquesta data en l’imaginari català, tant avui com des de fa tres segles.Llegeix més »
La grandària, en termes de quilòmetres quadrats, d’un Estat té una infinita gamma de traduccions. És evident que un Estat gran ha de gastar més en infraestructures ferroviàries que un de molt petit, posem per cas; com també sembla obvi que la quantitat d’hectàrees conreables d’un país d’enormes dimensions sempre jugarà al seu favor. I a l’inrevés, és clar. Fetes, a títol d’exemple, aquestes constatacions elementals convé recordar que quan parlem de la viabilitat d’un Estat no ens podem permetre el luxe de proferir determinades simplificacions com les que s’han escoltat en els darrers temps en relació al procés d’emancipació nacional que es viu a Catalunya. Resulta manifestament adulterador de la realitat històrica i geogràfica establir una correlació entre l’extensió d’un país i la seva viabilitat com a Estat. La minúscula República de San Marino fa exactament 1712 anys que dura, mentre que l’entitat territorial més gran que va veure el món modern, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va subsistir només 69 anys, del 1922 al 1991. El fet que un dels països més petits del món porti 17 segles funcionant, i l’enorme i poderós imperi soviètic en durés poc més de mig no representa cap anomalia ni cap excepció, sinó més aviat la norma. Suïssa o Andorra tenen en comú una venerable antiguitat indestriable de la seva estabilitat com a països. En un cas parlem d’una confederació plurinacional i en l’altre d’un coprincipat constitucional que des de fa 20 anys és ja un país com un altre, amb seient a l’ONU i a tots els organismes internacionals.Llegeix més »
Els grans historiadors francesos del segle XVI, com Louis Le Roy (1510-1577) o Jean Bodin (1530-1596) sempre van provar d’estipular la fosca regla que condicionava la puixança i la decadència dels grans imperis, la mutació dels règims polítics, el destí dels pobles. Fascinats per l’agudesa i l’expressivitat literària dels Discorsi de Maquiavel, però incapaços d’assumir el seu rerefons conceptual, es van replegar cap als llocs comuns més inqüestionables del seu temps: la teoria dels climata, d’arrel aristotèlica, i l’anomenat paradigma magicoastrològic, compartit per la gran majoria d’autors del Renaixement. Es tractava de dos marcs conceptuals deterministes per mitjà dels quals tots els esdeveniments històrics gaudien d’una explicació coherent i, sobretot, convincent.
Quins són els llocs comuns del nostre temps, en quin horitzó mental reposen? Com expliquem avui els canvis polítics? Què és per a nosaltres la democràcia, i per mitjà de quines regles s’ha de concretar? Encara creiem, com Bodin o Le Roy, en el “destí dels pobles” en un sentit determinista, o potser optem per la digníssima incertesa que implica l’exercici de la voluntat democràtica? Després de formular aquestes preguntes ja no podem apelar probablement a la Història, sense més ni més, sinó que hem de fer ús de la Història de les Mentalitats. Des del 1989 fins el 2013 han passat una bona colla d’anys, però la graella mental on anem cuinant els nostres tòpics continua sent si fa no fa la mateixa: la del món ideològicament polaritzat de la Guerra Freda. Els “bons” i els “dolents” ara són uns altres, però l’esquema és el mateix. Això afecta, per descomptat, a la nostra percepció de la democràcia. No és gens estrany, per exemple, que determinats processos d’emancipació nacional del segle XXI siguin llegits encara en clau colonial clàssica, amb la distorsió que això suposa. Resulta, però, que les identitats del segle XXI tenen ben poc a veure amb determinades inèrcies de la dècada del 1960, on el dret a decidir dels pobles era sovint percebut com un mer tràmit burocràtic, i la democràcia com un simple requisit estètic.Llegeix més »
Per una inevitable qüestió d’urgència informativa, el moviment 15M va ser objecte de moltes aproximacions periodístiques però no d’estudis acadèmics rigorosos. Simplement, per una qüestió de temps, això no era possible en el moment en què es va manifestar aquest moviment. Des del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) vam considerar, però, que calia anar més enllà de descripcions superficials perquè, tant si quallava com si no, aquella iniciativa era prou important com per provar de reflectir-la des d’una perspectiva documentada. No oblidem que la primera funció del CETC és justament «estudiar, diagnosticar i avaluar els fets, els esdeveniments i les tendències de l’entorn contemporani que afecten la realitat catalana i universal, especialment els relacionats amb els camps tecnoeconòmic, sociopolític, ètic, ideològic, cultural, espiritual, del pensament i dels valors». El resultat d’aquesta diagnosi és el que el lector té a les mans. Està elaborat per equips de recerca especialitzats l’obra dels quals té una projecció internacional. La mirada sobre el fenòmen pot semblar freda o distant, justament perquè es tracta d’una aproximació realitzada des dels paràmetres de la recerca universitària en ciències socials, no des de la divulgació periodística. Era molt important que això fos així per equilibrar una balança on les consideracions purament ideològiques pesaven més que la mirada feta des de la sociologia i la teoria de la comunicació. Sigui com sigui, l’objectiu últim d’aquesta iniciativa era provar d’escoltar unes veus que, en el seu moment, es van expressar d’una manera no sempre fàcil d’interpretar.Llegeix més »
