Idees. Revista de temes contemporanis. Núm. 35. La memòria perplexa | Post de Marc Leprêtre

Memòria històrica, memòria col·lectiva, memòria perplexa

L’excepcionalitat de la situació econòmica i el fet de no disposar d’elements comparatius reals –el crac de 1929 està sent superat amb escreix– generen una percepció de la realitat que ens envolta gairebé monotemàtica. Dia rere dia, els telenotícies i els articles d’opinió, les tertúlies radiofòniques i els editorials dels diaris, la informació econòmica especialitzada i la generalista, se centren en una qüestió sens dubte gravíssima, però que òbviament no hauria d’arribar a monopolitzar totes i cadascuna de les coses que s’expliquen als mitjans de comunicació. Al món continuen passant altres coses que convé no perdre de vista, i que sovint ajuden a entendre precisament la situació d’excepcionalitat esmentada. La crisi ha generat determinats miratges, i molts d’ells tenen a veure amb una mirada més o menys perplexa del passat. Com que la situació que vivim no ens agrada, de vegades provem de corregir-la amb visions del passat que encaixen amb les nostres expectatives o que, si més no, les modulen acomodatíciament. De la mateixa manera, no és infreqüent  que bandegem  determinades situacions que per raons òbvies provoquen un gran neguit, com ara l’ascens arreu d’Europa d’opcions populistes radicals d’extrema dreta i d’extrema esquerra que, en alguns casos concrets, recorden perillosament la dècada de 1930. Ambdues actituds tenen en comú una cosa: el fet de jugar amb la memòria col·lectiva creant imatges ad hoc que ens resulten satisfactòries o complaents. D’aquí neix, per força, una memòria inevitablement perplexa.Llegeix més »

IDEES 33. Noves estatalitats i processos de sobirania | Post de Jaume López

Durant el segle XX s’han produït tres grans onades de creació d’estats: amb l’ensorrament dels imperis otomà i austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial, amb els processos de descolonització en la segona meitat del segle, i finalment amb el col·lapse del règim soviètic a finals dels anys vuitanta. D’altra banda, a principis del segle XXI trobem demandes d’autogovern en estats consolidats d’Europa i Amèrica del Nord, algunes de les quals plantegen noves fórmules institucionals o, fins i tot, la creació de nous estats. En aquest escenari és rellevant plantejar: fins a quin punt pot resultar plausible pensar en una quarta onada de creació d’estats? De què pot dependre? Ens pot servir d’alguna cosa examinar l’experiència dels nous estats apareguts amb l’ensorrament dels països comunistes? Aquestes són les preguntes que emmarquen l’estudi Noves estatalitats i processos de sobirania que ocupa monogràficament el número 33 de la revista IDEESLlegeix més »