L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya │ Apunt de Josep Maria Solé i Sabaté

La història de l’Escola Popular de Guerra i dels oficials que s’hi formaren és la de la institució creada per decret del Departament de Defensa de la Generalitat de Catalunya de 26 d’agost de 1936. Els oficials formats haurien de ser els que des de la Catalunya en guerra i revolució ajudarien a guanyar el conflicte fratricida provocat pels militars rebels facciosos.

Els magres resultats militars a l’Aragó i la fracassada operació a Mallorca feren evident la necessitat d’aconseguir oficials i comandaments mitjos per poder fer front a una guerra amb fronts més o menys estables, moviments de tropes formades per milers d’homes, maquinària militar pesada i una logística bèl·lica que exigia una mínima preparació tècnica i professional prèvia.

La creació de l’Escola en un moment d’eufòria revolucionaria i el poder a les seves mans, feia que es rebutgessin la disciplina i la jerarquia dels exèrcits regulars. La paradoxa és que, als pocs dies, alguns dirigents de la CNT-FAI, principalment els que estaven al davant de les columnes o en llocs de responsabilitat militar a la rereguarda, van agafar consciència que amb l’entusiasme no n’hi havia prou i que, en primer lloc, es necessitaven “instructors de guerra”, eufemisme per no dir clarament caps i oficials, i que, en segon lloc, amb la seva formació acadèmica i després la seva presència al front, calia recuperar l’estructura de qualsevol exèrcit regular. Als soldats, se’ls deia milicians; als caps, assessors tècnics; i als oficials, instructors. Però la dura realitat de la guerra s’acabà imposant en pocs mesos, malgrat les fortes resistències a acceptar la jerarquia i disciplina d’un exèrcit que havia de tenir les estructures clàssiques de qualsevol exèrcit modern de l’època. És en aquest context que a final d’agost de 1936 es va crear a Catalunya la primera Escola de Guerra, dependent d’un govern i no de cap partit o sindicat, a la zona republicana.

Llegeix més »

Combats per la República. Lluís Companys i Joan Lluhí i Vallescà │ Apunt de Mercè Morales

Prenent com a fil l’acció política conjunta de Lluís Companys i Joan Lluhí i Vallescà, l’obra presenta els esdeveniments històrics més significatius de la Segona República. Des del capteniment de sectors de l’Exèrcit i monàrquics liberals davant la possibilitat d’un estat totalitari sota el regnat d’Alfons XIII, fins a la vertebració del republicanisme en partit de masses i la configuració d’una elit política governamental de centreesquerra.

L’obra insereix la Catalunya republicana i autònoma dins el context polític i social de l’Espanya i l’Europa d’entreguerres, l’ascens del nazisme i el feixisme al continent, i les repercussions que va tenir en la política peninsular, com els Fets d’Octubre de 1934 i la defensa de la República del 14 d’abril. L’autora aporta nous elements de judici sobre el paper de l’Exèrcit tant en la caiguda de la Monarquia com en el de la República, i sobre l’actuació del poder judicial de l’Estat durant aquest període. També, el que varen adoptar els juristes francesos durant la Segona Guerra Mundial respecte a les demandes d’extradició de la dictadura franquista. Així mateix, presenta els corrents culturals de l’època i el paper dels intel·lectuals en la teorització de l’estat i el compromís polític i social. L’obra és també un advertiment sobre l’apologia de la violència en el discurs polític. 

Llegeix més »

Els arxius catalans durant la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939) │ Apunt de Jaume Enric Zamora Escala

Aquesta publicació se centra en la relació entre els arxius i el conflicte polític en el segle XX, prenent com a exemple els arxius catalans en el període comprès entre els anys 1931 i 1939. La Generalitat de Catalunya va iniciar entre els anys 1931 i 1936 una destacable política cultural i en concret en matèria d’arxius, que no partia de zero. L’Institut d’Estudis Catalans, creat per la Diputació Provincial de Barcelona l’any 1907, va dur a terme nombroses i diverses accions sobre el patrimoni documental del país que va servir de base per a l’obra institucional de la dècada dels anys 1930.

Però de la planificació es va haver de passar a les circumstàncies sempre difícils d’un conflicte bèl·lic i en aquest context Jaume Enric Zamora Escala se centra en la reconstrucció del salvament dels arxius catalans durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), esdevenint el nucli principal d’aquest treball. De la mà de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya encapçalada per Agustí Duran i Sanpere i un nombrós equip de col·laboradors es ressegueix la tasca i les vicissituds de la salvaguarda d’aquest patrimoni cultural cabdal per a la història del país.

S’acaba la guerra i els arxius retornen a Barcelona, procedents principalment de Viladrau, refugi de bona part dels arxius de la ciutat i d’altres procedències d’arreu de Catalunya. Quins foren els arxius protegits? Quines varen ser les actuacions de la Secció d’Arxius arreu del país? Ho podem seguir amb detall en aquest estudi.

Llegeix més »

Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Josep Benet maldà amb totes les eines que tenia a l’abast contra l’intent de genocidi cultural perpetrat pel Franquisme contra la llengua i la cultura catalanes i el procés de desmemòria col·lectiva que propiciava.

Roger Arnau (pseudònim de Josep Benet), en la tasca d’editor i prologuista del present volum, va comprovar com les joves generacions d’activistes antifranquistes d’esquerres no tenien esment de la rica tradició de la plural esquerra catalana anterior a 1936. Teòrics i dirigents com Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans, Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Joan Comorera, Jaume Compte, Miquel Ferrer, Manuel Gonzàlez Alba, Joaquim Maurín, Amadeu Bernadó o Andreu Nin, procedents d’organitzacions que el Franquisme i les mateixes pugnes dins de l’esquerra havien provocat que desapareguessin de l’imaginari col·lectiu, com la Unió Socialista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol o el Partit Català Proletari. Eren organitzacions situades des de la socialdemocràcia fins als corrents comunistes independents de la URSS, que varen treballar per assolir un espai a l’ombra de l’abassegadora hegemonia obrera llibertària. Organitzacions que, a diferència de les noves organitzacions de l’esquerra dels anys seixanta del segle XX, havien generat una estratègia nacional pròpia, influïda per les aportacions del comunisme soviètic a la resolució dels plets col·lectius dels pobles que configuraven l’antic Imperi rus i que les situaven sovint a l’avantguarda de les reclamacions dels drets del poble català.

Llegeix més »

Repressió borbònica i resistència identitària a Catalunya del s. XVIII │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

La desfeta de 1714 va comportar l’anorreament de l’estat català i de les institucions que el sostenien. La repressió borbònica es va estendre sobre tots els aspectes que havien constituït els elements propis d’un país sobirà.

Aquest llibre analitza les manifestacions diverses de catalanitat que el poble va mantenir, manifestades, especialment, en la continuïtat de l’ús del català. Al llarg del segle XVIII, a més, es varen posar les bases del creixement agrícola, comercial i industrial que faria possible que Catalunya entrés a la contemporaneïtat i pogués desenvolupar institucions culturals pròpies.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols de la col·lecció “El fet identitari català al llarg de la història

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

El despertar de Catalunya al final del segle XIX │Apunt de Giovanni C. Cattini

La identitat renaixent. De la inestabilitat del sexenni a l’ordre de la Restauració és el tercer volum que analitza l’evolució dels sentiments identitaris a la Catalunya del segle XIX, analitzant el període que va de la dècada de 1860 fins al començament del segle XX. Els autors de l’obra són Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, així com  membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans,  i Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat Serra Húnter de la Universitat de Barcelona.

El llibre descriu l’evolució de la societat catalana des de la perspectiva d’analitzar la recepció dels grans canvis tecnològics i econòmics amb les seves repercussions en la vida política, en les relacions socials i en els horitzons culturals de la ciutadania que es donen en les últimes dècades de mil vuit-cents. L’estudi reflexiona així sobre els profunds canvis del món rural i del món urbà, així com sobre la configuració de nous sectors socials on destaca el protagonisme de la burgesia que conviu amb la menestralia i el proletariat de fàbrica. S’analitza el pes de la modernització de la societat i la persistència del pes de l’Església i del sentiment religiós en un sectors importants de la població del Principat. S’aborden les polítiques culturals i la creació d’un sector d’intel·lectuals i professionals que intervindran en la societat per crear uns espai de memòria  i una literatura que siguin referents per a la ciutadania catalana. De la mateixa manera, el llibre exposa i analitza les principals cultures polítiques que van protagonitzar la dinàmica catalana de la conjuntura així com del seu llegat al segle XX.

Giovanni C. Cattini
Autor del llibre. Professor “Serra Húnter”, Facultat Geografia i Història, Universitat de Barcelona

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres publicacions de la col·lecció “El fet identitari català al llarg de la història”

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

Què va ser Palestra? │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Què va ser Palestra? vol ser una aproximació al coneixement d’aquesta entitat de joves dels anys trenta. Amb el suport d’una selecció dels documents que més ajuden a entendre-la, hi trobareu quatre estudis previs: el primer, permet entendre l’abast ambiciós del seu projecte formatiu; el segon, la seva relació amb la política i els partits dels seu moment, a més de la seva influència més enllà de Catalunya; i, finalment, la influència que tingué l’organització presidida per Pompeu Fabra i dirigida per Josep M. Batista i Roca al llarg del temps.

Recollint els resultats dels debats intel·lectuals i l’acció cultural de base de resistència contra la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Palestra va crear un projecte educatiu únic en el seu temps, emmirallant-se en altres iniciatives semblants txeques o britàniques.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

Historia general del Principado de Cataluña, condados de Rossellón y Cerdaña │ Apunt de Guillem Carreras Albareda

coberta_historia_generalNo cada dia es publica una crònica inèdita sobre la Guerra dels Segadors. El doctor en Teologia Magí Sivillà (Santa Coloma de Queralt, 1597) va morir a París l’any 1657 deixant incomplet el manuscrit Historia general del Principado de Cataluña, condados de Rossellón y Cerdaña. La crònica, editada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, repassa els principals episodis viscuts a Catalunya entre 1598 i 1649, i posa èmfasi en les causes i l’evolució del conflicte armat. Com a apèndix, s’ofereixen al lector 189 documents sobre el doctor Sivillà, bona part dels quals són relatius a la seva tasca com a ambaixador de la Diputació del General i del Consell de Cent barceloní. Més enllà d’aquestes responsabilitats públiques, Sivillà exercí com a emissari personal de Josep de Margarit i de Biure a la cort francesa, on va intentar imposar les seves directrius polítiques —no sempre coincidents amb les dels consistoris— i també per augmentar les rendes patrimonials del governador de Catalunya.

Des d’aquesta triple condició, Sivillà va saber-se guanyar la simpatia de les màximes autoritats franceses: la reina regent Anna d’Àustria, el secretari d’estat Michel le Tellier, el cardenal Mazzarin  i el visitador reial Pièrre de Marca, entre altres. No debades, Max Cahner va definir l’autor de la crònica com “l’assessor més eficaç de les institucions catalanes en tot allò que es referís a la cort francesa”. En poques paraules: Sivillà es trobava en l’epicentre de la presa de decisions del bàndol francocatalà durant la guerra. Un testimoni sense parió del conflicte, i també dels mesos anteriors a l’esclat revolucionari. Com a capellà de la màxima confiança de Dalmau III de Queralt, virrei assassinat durant el Corpus de Sang, fa un magnífic retrat dels dubtes que van envair el comte de Santa Coloma en els darrers mesos de la seva vida.Llegeix més »

L’organització política de la identitat catalana (1901-1936) │ Apunt de Santiago Izquierdo

pub_fet_identitari_6_20191015-organitzacio-politica.png_1643524179El llibre, volum sisè de la col·lecció El fet identitari català al llarg de la història, editat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, reconstrueix de manera sintètica el procés de progressiva politització de la identitat catalana durant el primer terç del segle XX.

Durant els primers trenta anys del segle passat, Catalunya va experimentar una politització de dimensions extraordinàries. Des de la Lliga Regionalista, en encetar-se el segle (1901), fins a la formació d’ERC (1931), a Catalunya l’esclat polític va ser imponent. Per les pàgines del llibre transiten totes les experiències i creacions polítiques fetes pel catalanisme identitari al llarg de més de trenta anys, així com també els protagonistes més significatius que han esmerçat els seus esforços en convertir el sentiment identitari en concrecions polítiques estables.

La identitat catalanista, durant aquest primer terç del segle XX, es va expressar en un doble sentit. D’una banda, en organitzacions polítiques –algunes prenen la forma d’un partit polític i d’altres no– i, de l’altra, en el complex i ric teixit institucional. Tant en un cas com en l’altre, les formes ideològiques seran plurals, tant les de dreta com les d’esquerra.Llegeix més »

La identitat catalana renaixent. 1, Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

fet identitari1La identitat catalana renaixent. 1, Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), primera part del cinquè volum de la col·lecció “El fet identitari català al llarg de la història”, obra d’Albert Ghanime, historiador i professor d’història a la Universitat de Barcelona, és un intent d’aproximació a la complexa realitat identitària de la Catalunya dels dos primeres terços del segle XIX.

Albert Ghanime defuig les interpretacions teleològiques habituals de la història de Catalunya per endinsar-se en una reflexió plena de matisos sobre la identitat catalana del segle XIX. El llibre aborda diversos temes, com la proverbial capacitat de treball dels catalans, la defensa del model de desenvolupament industrial, la simbologia de la barretina, la importància del folklorisme per a la definició d’una identitat, la violència social com a element consubstancial a una societat catalana sacsejada per les transformacions de la modernitat, la recuperació de l’ús literari culte de la llengua catalana i la importància de la història en la definició d’un projecte identitari nacional.Llegeix més »