Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936) │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Josep Benet maldà amb totes les eines que tenia a l’abast contra l’intent de genocidi cultural perpetrat pel Franquisme contra la llengua i la cultura catalanes i el procés de desmemòria col·lectiva que propiciava.

Roger Arnau (pseudònim de Josep Benet), en la tasca d’editor i prologuista del present volum, va comprovar com les joves generacions d’activistes antifranquistes d’esquerres no tenien esment de la rica tradició de la plural esquerra catalana anterior a 1936. Teòrics i dirigents com Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans, Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Joan Comorera, Jaume Compte, Miquel Ferrer, Manuel Gonzàlez Alba, Joaquim Maurín, Amadeu Bernadó o Andreu Nin, procedents d’organitzacions que el Franquisme i les mateixes pugnes dins de l’esquerra havien provocat que desapareguessin de l’imaginari col·lectiu, com la Unió Socialista de Catalunya, el Bloc Obrer i Camperol o el Partit Català Proletari. Eren organitzacions situades des de la socialdemocràcia fins als corrents comunistes independents de la URSS, que varen treballar per assolir un espai a l’ombra de l’abassegadora hegemonia obrera llibertària. Organitzacions que, a diferència de les noves organitzacions de l’esquerra dels anys seixanta del segle XX, havien generat una estratègia nacional pròpia, influïda per les aportacions del comunisme soviètic a la resolució dels plets col·lectius dels pobles que configuraven l’antic Imperi rus i que les situaven sovint a l’avantguarda de les reclamacions dels drets del poble català.

Llegeix més »

Repressió borbònica i resistència identitària a Catalunya del s. XVIII │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

La desfeta de 1714 va comportar l’anorreament de l’estat català i de les institucions que el sostenien. La repressió borbònica es va estendre sobre tots els aspectes que havien constituït els elements propis d’un país sobirà.

Aquest llibre analitza les manifestacions diverses de catalanitat que el poble va mantenir, manifestades, especialment, en la continuïtat de l’ús del català. Al llarg del segle XVIII, a més, es varen posar les bases del creixement agrícola, comercial i industrial que faria possible que Catalunya entrés a la contemporaneïtat i pogués desenvolupar institucions culturals pròpies.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols de la col·lecció “El fet identitari català al llarg de la història

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

El despertar de Catalunya al final del segle XIX │Apunt de Giovanni C. Cattini

La identitat renaixent. De la inestabilitat del sexenni a l’ordre de la Restauració és el tercer volum que analitza l’evolució dels sentiments identitaris a la Catalunya del segle XIX, analitzant el període que va de la dècada de 1860 fins al començament del segle XX. Els autors de l’obra són Jordi Casassas, historiador i catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, així com  membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans,  i Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat Serra Húnter de la Universitat de Barcelona.

El llibre descriu l’evolució de la societat catalana des de la perspectiva d’analitzar la recepció dels grans canvis tecnològics i econòmics amb les seves repercussions en la vida política, en les relacions socials i en els horitzons culturals de la ciutadania que es donen en les últimes dècades de mil vuit-cents. L’estudi reflexiona així sobre els profunds canvis del món rural i del món urbà, així com sobre la configuració de nous sectors socials on destaca el protagonisme de la burgesia que conviu amb la menestralia i el proletariat de fàbrica. S’analitza el pes de la modernització de la societat i la persistència del pes de l’Església i del sentiment religiós en un sectors importants de la població del Principat. S’aborden les polítiques culturals i la creació d’un sector d’intel·lectuals i professionals que intervindran en la societat per crear uns espai de memòria  i una literatura que siguin referents per a la ciutadania catalana. De la mateixa manera, el llibre exposa i analitza les principals cultures polítiques que van protagonitzar la dinàmica catalana de la conjuntura així com del seu llegat al segle XX.

Giovanni C. Cattini
Autor del llibre. Professor “Serra Húnter”, Facultat Geografia i Història, Universitat de Barcelona

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres publicacions de la col·lecció “El fet identitari català al llarg de la història”

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

Què va ser Palestra? │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Què va ser Palestra? vol ser una aproximació al coneixement d’aquesta entitat de joves dels anys trenta. Amb el suport d’una selecció dels documents que més ajuden a entendre-la, hi trobareu quatre estudis previs: el primer, permet entendre l’abast ambiciós del seu projecte formatiu; el segon, la seva relació amb la política i els partits dels seu moment, a més de la seva influència més enllà de Catalunya; i, finalment, la influència que tingué l’organització presidida per Pompeu Fabra i dirigida per Josep M. Batista i Roca al llarg del temps.

Recollint els resultats dels debats intel·lectuals i l’acció cultural de base de resistència contra la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Palestra va crear un projecte educatiu únic en el seu temps, emmirallant-se en altres iniciatives semblants txeques o britàniques.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

Historia general del Principado de Cataluña, condados de Rossellón y Cerdaña │ Apunt de Guillem Carreras Albareda

coberta_historia_generalNo cada dia es publica una crònica inèdita sobre la Guerra dels Segadors. El doctor en Teologia Magí Sivillà (Santa Coloma de Queralt, 1597) va morir a París l’any 1657 deixant incomplet el manuscrit Historia general del Principado de Cataluña, condados de Rossellón y Cerdaña. La crònica, editada pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, repassa els principals episodis viscuts a Catalunya entre 1598 i 1649, i posa èmfasi en les causes i l’evolució del conflicte armat. Com a apèndix, s’ofereixen al lector 189 documents sobre el doctor Sivillà, bona part dels quals són relatius a la seva tasca com a ambaixador de la Diputació del General i del Consell de Cent barceloní. Més enllà d’aquestes responsabilitats públiques, Sivillà exercí com a emissari personal de Josep de Margarit i de Biure a la cort francesa, on va intentar imposar les seves directrius polítiques —no sempre coincidents amb les dels consistoris— i també per augmentar les rendes patrimonials del governador de Catalunya.

Des d’aquesta triple condició, Sivillà va saber-se guanyar la simpatia de les màximes autoritats franceses: la reina regent Anna d’Àustria, el secretari d’estat Michel le Tellier, el cardenal Mazzarin  i el visitador reial Pièrre de Marca, entre altres. No debades, Max Cahner va definir l’autor de la crònica com “l’assessor més eficaç de les institucions catalanes en tot allò que es referís a la cort francesa”. En poques paraules: Sivillà es trobava en l’epicentre de la presa de decisions del bàndol francocatalà durant la guerra. Un testimoni sense parió del conflicte, i també dels mesos anteriors a l’esclat revolucionari. Com a capellà de la màxima confiança de Dalmau III de Queralt, virrei assassinat durant el Corpus de Sang, fa un magnífic retrat dels dubtes que van envair el comte de Santa Coloma en els darrers mesos de la seva vida.Llegeix més »

L’organització política de la identitat catalana (1901-1936) │ Apunt de Santiago Izquierdo

pub_fet_identitari_6_20191015-organitzacio-politica.png_1643524179El llibre, volum sisè de la col·lecció El fet identitari català al llarg de la història, editat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, reconstrueix de manera sintètica el procés de progressiva politització de la identitat catalana durant el primer terç del segle XX.

Durant els primers trenta anys del segle passat, Catalunya va experimentar una politització de dimensions extraordinàries. Des de la Lliga Regionalista, en encetar-se el segle (1901), fins a la formació d’ERC (1931), a Catalunya l’esclat polític va ser imponent. Per les pàgines del llibre transiten totes les experiències i creacions polítiques fetes pel catalanisme identitari al llarg de més de trenta anys, així com també els protagonistes més significatius que han esmerçat els seus esforços en convertir el sentiment identitari en concrecions polítiques estables.

La identitat catalanista, durant aquest primer terç del segle XX, es va expressar en un doble sentit. D’una banda, en organitzacions polítiques –algunes prenen la forma d’un partit polític i d’altres no– i, de l’altra, en el complex i ric teixit institucional. Tant en un cas com en l’altre, les formes ideològiques seran plurals, tant les de dreta com les d’esquerra.Llegeix més »

La identitat catalana renaixent. 1, Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868) │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

fet identitari1La identitat catalana renaixent. 1, Del final de la guerra del Francès al fracàs de la monarquia isabelina (1814-1868), primera part del cinquè volum de la col·lecció “El fet identitari català al llarg de la història”, obra d’Albert Ghanime, historiador i professor d’història a la Universitat de Barcelona, és un intent d’aproximació a la complexa realitat identitària de la Catalunya dels dos primeres terços del segle XIX.

Albert Ghanime defuig les interpretacions teleològiques habituals de la història de Catalunya per endinsar-se en una reflexió plena de matisos sobre la identitat catalana del segle XIX. El llibre aborda diversos temes, com la proverbial capacitat de treball dels catalans, la defensa del model de desenvolupament industrial, la simbologia de la barretina, la importància del folklorisme per a la definició d’una identitat, la violència social com a element consubstancial a una societat catalana sacsejada per les transformacions de la modernitat, la recuperació de l’ús literari culte de la llengua catalana i la importància de la història en la definició d’un projecte identitari nacional.Llegeix més »

Biografia d’Enric Prat de la Riba │ Post de Lluís Duran

prat de la riba ratllaMartí Esteve va editar la primera biografia d’Enric Prat de la Riba, el mateix 1917, poc després del seu traspàs. Rere seu, van venir les de Josep M. Ainaud de Lasarte, Rafael Olivar-Bertrand, Xavier Fort i Bufill… Era la biografia d’un deixeble de Prat. Esteve va passar des de la Joventut Nacionalista, el viver de quadres del partit catalanista conservador, a Acció Catalana i, en els anys republicans, al Partit Catalanista Republicà, que n’era el successor. Un deixeble que va treballar sovint al servei de les institucions catalanes; primer, a la Mancomunitat, com a funcionari, i després com a conseller de Finances, a la Generalitat de Catalunya, a més en càrrecs representatius a l’Ajuntament de Barcelona i a les Corts Constituents de la República. A més de ser director del diari d’Acció Catalana, La Publicitat, un dels més ben produïts de la premsa catalana d’aleshores.

El llibre d’Esteve representa una baula de l’esforç que féu el que s’anomenà “l’Escola de la Lliga” per deixar establert per les futures generacions la figura, el llegat i l’obra d’Enric Prat de la Riba (obra que en aquell moment era en el seu zenit de desplegament). Necessària, com veurà el lector en el llibre, per configurar una personalitat que s’havia mostrat habitualment discreta i positivament treballadora.Llegeix més »

A 40 anys de la mort de Franco (1975-2015) │Post del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

40 anys mort francoAmb motiu del quarantè aniversari de la mort del general Franco (2015), el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar entre el 8 i el 10 de juliol de 2015 el simposi “A 40 anys de la mort de Franco (1975-2015)”, a les sales de l’Institut d’Estudis Catalans. La sessions tenien com a objectiu fer un balanç d’aquests quatre decennis en àmbits diferents, a partir de cinc agrupacions: Demografia i distribució de l’hàbitat; política i relacions exteriors; economia i societat; llengua, cultura, educació, sanitat i drets, i ciència, comunicació i lleure.

La base humana de tot aquest procés de canvi va ser glossada per Andreu Domingo, de la UAB, amb la ponència “Reflexions des de la demografia: les migracions en una societat envellida”, al seu torn, Joaquim Nadal, de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, va tractar “El municipalisme i la transformació del país”.

Les relacions polítiques i territorials van ser tractades per Josep Maria Reniu a “Partits polítics i itineraris electorals”, i l’exdirector del CHCC i professor de la Universitat Rovira i Virgili Josep Maria Roig i Rosich  incidí en “Espanya i Catalunya: quaranta anys de desacords”; que es completà amb la ponència d’Amadeu Altafag “Catalunya i Europa, de l’aspiració a l’encaix”;  i les relatives al País Valencià i les Illes Balears, que tractà el professor de la Universitat de València Vicent Flor amb “L’oportunitat perduda (1975-2015)” i el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Sebastià Serra amb “Una mirada històrica a les Illes Balears”.Llegeix més »

Antoni Rovira i Virgili: Les valors ideals de la guerra ǀ Post de Josep M. Roig

les valorsEl 1916 en plena primera guerra mundial, i amb el resultat encara incert, Antoni Rovira i Virgili va escriure Les valors ideals de la guerra. Fou un llibre de combat, una presa de posició francòfila, per defensar els valors democràtics que propugnaven les potències aliades enfront de l’imperialisme dels imperis centrals. Fou també un intent de projectar els ideals nacionals de Catalunya ja que Rovira i Virgili creia que internacionalitzant les aspiracions catalanes i col·locant-se al costat de França i Gran Bretanya, en el cas d’una victòria d’aquestes, ajudarien a una major sobirania de Catalunya.

El Llibre defensa de manera ferma i decidida la causa dels aliats i els valors que propugnen, i es critica de forma dura i despietada Alemanya i els seus aliats. Tot i que potser encara és més menyspreador amb els neutrals. És una obra valenta, que pren posició en el debat força estès entre els intel·lectuals i polítics catalans d’aleshores, repartits entre aliadòfils (la majoria) i germanòfils. Cap el final l’autor estudia els estats i nacions en lluita, analitzant la seva història i els seus principals protagonistes. Ho fa des de la perspectiva nacionalista, és a dir, en funció de la consciència nacional que els ha permès estar presents en el mapa. Altres capítols estan dedicats als intel·lectuals i la guerra i també als voluntaris catalans que van anar a lluitar al costat de França.Llegeix més »