
Un dels aspectes nuclears de l’Estat de dret que la gestió de la pandèmia de la COVID-19 ha posat a prova és la divisió vertical del poder, això és, la distribució territorial del poder polític. No en va, l’opció precoç per l’estat d’alarma i per l’exercici de funcions de coordinació en sentit fort per part del Govern de l’Estat, en un àmbit de compartició competencial com el que caracteritza la sanitat i la salut pública, en què les comunitats autònomes detenen competències de gestió ordinària, ha suposat no només la concentració del poder de presa de decisions en els titulars de l’excepció, sinó també una “flexibilització” del sistema de distribució competencial.
No obstant això, la gestió de la crisi sanitària ha oscil·lat entre la primerenca centralització del poder a favor del Govern central i la posterior cogovernança, una mena de modalitat de gestió inèdita, més respectuosa amb el repartiment de competències, mitjançant un enfocament divers de la coordinació que, per altra banda, ha significat un esforç notable en l’àmbit de les relacions intergovernamentals.
En aquest context, però, la forma com va instrumentar-se la col·laboració entre l’Estat i les comunitats autònomes ha posat en relleu en molts casos la manca de greixatge i d’institucionalització dels mecanismes instrumentats tant per a la cooperació i l’intercanvi d’informació com per a la coordinació en sentit estricte, en què l’Estat s’ha reservat un notable poder de direcció.
Llegeix més »