Forçats a foc i llum. Una història oral dels últims masovers de la regió de Girona | Post d’Enric Saguer

Per què “forçats a foc i llum”? En les presentacions que hem fet del llibre i en algunes entrevistes a propòsit del mateix, la pregunta sobre el sentit d’aquest títol se’ns ha plantejat de forma recurrent. A banda de raons estètiques i similars, l’explicació més simple rau en la presència en els contractes de masoveria d’una clàusula que obligava els masovers a residir en el masos: “Deurà habitar la casa junt amb sa família i bestiar fent en ella foc, llum i contínua residència”, s’estipulava en un contracte de 1848 del mas Domènech de Llambilles, però podia dir-ho qualsevol altre contracte perquè es tractava d’una fórmula estereotipada. En ella s’observa que aquesta obligació no afectava només al signant del contracte, sinó al conjunt de la seva família -incloent-hi els fills no emancipats- i fins i tot al bestiar que posseïa.

Definir la masoveria no és una tasca senzilla, donada la plasticitat del seu règim d’explotació, que tant podia adoptar el caràcter d’una parceria -dominant fins al segle XIX- com el d’un arrendament monetari -especialment durant el segle XX-. En el fons, els dos trets més permanents de la masoveria, els que la identifiquen, són la seva vinculació a un tipus d’explotació concret -el mas- i aquesta exigència que els masovers hi residissin. En aquest sentit, Victorino Santamaría, notari i tractadista del dret consuetudinari, va escriure que “es de esencia de la masovería que el cultivador resida en el mas, masía ó manso de la heredad“.Read More »