En l’antiguitat, la importància dels déus protectors i dels mites sagrats va quedar reflectida en la iconografia de les monedes. Quan els pobles indígenes de la península Ibèrica van encunyar moneda, molt sovint van manllevar imatges gregues, feniciopúniques i romanes per representar les seves deïtats. Així, en moltes monedes íberes, celtíberes o turdetanes podem veure efígies masculines i femenines pròpies de cultures foranes sota les quals s’amaguen divinitats locals. Els pobles hispans també van gravar referències a mites d’origen llunyà, com el d’Europa, la filla del rei de Sidó que va ser raptada per Zeus, i éssers fantàstics com l’Esfinx o el Pegàs, però no sabem si per als hispans aquesta iconografia tenia el mateix significat que per als grecs o els romans. A més, contenen nombroses representacions d’animals, vegetals i símbols astrals que mostren la importància dels cultes relacionats amb l’univers sagrat de la natura, també documentats en santuaris i restes materials com ara exvots, amulets o ceràmica decorada.

A partir del regnat de l’emperador Calígula es va deixar d’encunyar numerari a Hispània i, en endavant, es va utilitzar moneda fabricada en altres territoris de l’Imperi. Llegeix més »