La història de l’Escola Popular de Guerra i dels oficials que s’hi formaren és la de la institució creada per decret del Departament de Defensa de la Generalitat de Catalunya de 26 d’agost de 1936. Els oficials formats haurien de ser els que des de la Catalunya en guerra i revolució ajudarien a guanyar el conflicte fratricida provocat pels militars rebels facciosos.
Els magres resultats militars a l’Aragó i la fracassada operació a Mallorca feren evident la necessitat d’aconseguir oficials i comandaments mitjos per poder fer front a una guerra amb fronts més o menys estables, moviments de tropes formades per milers d’homes, maquinària militar pesada i una logística bèl·lica que exigia una mínima preparació tècnica i professional prèvia.
La creació de l’Escola en un moment d’eufòria revolucionaria i el poder a les seves mans, feia que es rebutgessin la disciplina i la jerarquia dels exèrcits regulars. La paradoxa és que, als pocs dies, alguns dirigents de la CNT-FAI, principalment els que estaven al davant de les columnes o en llocs de responsabilitat militar a la rereguarda, van agafar consciència que amb l’entusiasme no n’hi havia prou i que, en primer lloc, es necessitaven “instructors de guerra”, eufemisme per no dir clarament caps i oficials, i que, en segon lloc, amb la seva formació acadèmica i després la seva presència al front, calia recuperar l’estructura de qualsevol exèrcit regular. Als soldats, se’ls deia milicians; als caps, assessors tècnics; i als oficials, instructors. Però la dura realitat de la guerra s’acabà imposant en pocs mesos, malgrat les fortes resistències a acceptar la jerarquia i disciplina d’un exèrcit que havia de tenir les estructures clàssiques de qualsevol exèrcit modern de l’època. És en aquest context que a final d’agost de 1936 es va crear a Catalunya la primera Escola de Guerra, dependent d’un govern i no de cap partit o sindicat, a la zona republicana.
Llegeix més »
El llibre “Els orígens i evolució del Moviment per la Pau a Catalunya (1950-1980)” és una recerca realitzada amb motiu de la tesi doctoral en Història Contemporània del seu autor, que va ser dirigida per Jaume Botey i Arcadi Oliveres, i tutoritzada per Josep M. Solé i Sabaté. L’obra explora per primera vegada tres dècades dels orígens i l’evolució del moviment per la pau a Catalunya, sorgit en plena dictadura militar (des de la dècada de 1950) i en evolució fins la fi de la transició política (1980). Es fonamenta sobretot en un treball d’història oral, a més de la consulta d’arxius d’entitats i diversa documentació privada, i el necessari estudi historiogràfic. Cal fer notar, però, la importància del gruix d’hores de converses tingudes amb la majoria dels protagonistes, i molts dels activistes claus d’aquest moviment, que s’han pogut conservar enregistrades davant la progressiva desaparició de molts d’ells sense deixar gaire documentació accessible ni prou memòries escrites.
Amb motiu del quarantè aniversari de la mort del general Franco (2015), el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar entre el 8 i el 10 de juliol de 2015 el simposi “A 40 anys de la mort de Franco (1975-2015)”, a les sales de l’Institut d’Estudis Catalans. La sessions tenien com a objectiu fer un balanç d’aquests quatre decennis en àmbits diferents, a partir de cinc agrupacions: Demografia i distribució de l’hàbitat; política i relacions exteriors; economia i societat; llengua, cultura, educació, sanitat i drets, i ciència, comunicació i lleure.