L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya │ Apunt de Josep Maria Solé i Sabaté

La història de l’Escola Popular de Guerra i dels oficials que s’hi formaren és la de la institució creada per decret del Departament de Defensa de la Generalitat de Catalunya de 26 d’agost de 1936. Els oficials formats haurien de ser els que des de la Catalunya en guerra i revolució ajudarien a guanyar el conflicte fratricida provocat pels militars rebels facciosos.

Els magres resultats militars a l’Aragó i la fracassada operació a Mallorca feren evident la necessitat d’aconseguir oficials i comandaments mitjos per poder fer front a una guerra amb fronts més o menys estables, moviments de tropes formades per milers d’homes, maquinària militar pesada i una logística bèl·lica que exigia una mínima preparació tècnica i professional prèvia.

La creació de l’Escola en un moment d’eufòria revolucionaria i el poder a les seves mans, feia que es rebutgessin la disciplina i la jerarquia dels exèrcits regulars. La paradoxa és que, als pocs dies, alguns dirigents de la CNT-FAI, principalment els que estaven al davant de les columnes o en llocs de responsabilitat militar a la rereguarda, van agafar consciència que amb l’entusiasme no n’hi havia prou i que, en primer lloc, es necessitaven “instructors de guerra”, eufemisme per no dir clarament caps i oficials, i que, en segon lloc, amb la seva formació acadèmica i després la seva presència al front, calia recuperar l’estructura de qualsevol exèrcit regular. Als soldats, se’ls deia milicians; als caps, assessors tècnics; i als oficials, instructors. Però la dura realitat de la guerra s’acabà imposant en pocs mesos, malgrat les fortes resistències a acceptar la jerarquia i disciplina d’un exèrcit que havia de tenir les estructures clàssiques de qualsevol exèrcit modern de l’època. És en aquest context que a final d’agost de 1936 es va crear a Catalunya la primera Escola de Guerra, dependent d’un govern i no de cap partit o sindicat, a la zona republicana.

Llegeix més »

Què va ser Palestra? │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

Què va ser Palestra? vol ser una aproximació al coneixement d’aquesta entitat de joves dels anys trenta. Amb el suport d’una selecció dels documents que més ajuden a entendre-la, hi trobareu quatre estudis previs: el primer, permet entendre l’abast ambiciós del seu projecte formatiu; el segon, la seva relació amb la política i els partits dels seu moment, a més de la seva influència més enllà de Catalunya; i, finalment, la influència que tingué l’organització presidida per Pompeu Fabra i dirigida per Josep M. Batista i Roca al llarg del temps.

Recollint els resultats dels debats intel·lectuals i l’acció cultural de base de resistència contra la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Palestra va crear un projecte educatiu únic en el seu temps, emmirallant-se en altres iniciatives semblants txeques o britàniques.

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Xarxa de Llibreries Acreditades de la Generalitat de Catalunya

Els orígens i evolució del Moviment per la Pau a Catalunya (1950-1980) │ Apunt de Xavier Garí

pauEl llibre “Els orígens i evolució del Moviment per la Pau a Catalunya (1950-1980)” és una recerca realitzada amb motiu de la tesi doctoral en Història Contemporània del seu autor, que va ser dirigida per Jaume Botey i Arcadi Oliveres, i tutoritzada per Josep M. Solé i Sabaté. L’obra explora per primera vegada tres dècades dels orígens i l’evolució del moviment per la pau a Catalunya, sorgit en plena dictadura militar (des de la dècada de 1950) i en evolució fins la fi de la transició política (1980). Es fonamenta sobretot en un treball d’història oral, a més de la consulta d’arxius d’entitats i diversa documentació privada, i el necessari estudi historiogràfic. Cal fer notar, però, la importància del gruix d’hores de converses tingudes amb la majoria dels protagonistes, i molts dels activistes claus d’aquest moviment, que s’han pogut conservar enregistrades davant la progressiva desaparició de molts d’ells sense deixar gaire documentació accessible ni prou memòries escrites.

La investigació desvetlla i analitza trets característics de les primeres etapes del moviment per la pau a Catalunya, que en concret giren al voltant d’aquests tres punts: (i) els orígens paradoxals i audaços del pacifisme en plena dictadura militar; (ii) la influència d’alguns sectors del cristianisme en el seu vessant de renovació teològica, institucional i comunitària; i (iii) la pluralitat sociològica i ideològica que el moviment per la pau va congregar, esdevenint així una mena de brou i precursor dels valors i eines que es farien tan imprescindibles per caminar cap a la transició democràtica.Llegeix més »

A 40 anys de la mort de Franco (1975-2015) │Post del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

40 anys mort francoAmb motiu del quarantè aniversari de la mort del general Franco (2015), el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics va organitzar entre el 8 i el 10 de juliol de 2015 el simposi “A 40 anys de la mort de Franco (1975-2015)”, a les sales de l’Institut d’Estudis Catalans. La sessions tenien com a objectiu fer un balanç d’aquests quatre decennis en àmbits diferents, a partir de cinc agrupacions: Demografia i distribució de l’hàbitat; política i relacions exteriors; economia i societat; llengua, cultura, educació, sanitat i drets, i ciència, comunicació i lleure.

La base humana de tot aquest procés de canvi va ser glossada per Andreu Domingo, de la UAB, amb la ponència “Reflexions des de la demografia: les migracions en una societat envellida”, al seu torn, Joaquim Nadal, de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, va tractar “El municipalisme i la transformació del país”.

Les relacions polítiques i territorials van ser tractades per Josep Maria Reniu a “Partits polítics i itineraris electorals”, i l’exdirector del CHCC i professor de la Universitat Rovira i Virgili Josep Maria Roig i Rosich  incidí en “Espanya i Catalunya: quaranta anys de desacords”; que es completà amb la ponència d’Amadeu Altafag “Catalunya i Europa, de l’aspiració a l’encaix”;  i les relatives al País Valencià i les Illes Balears, que tractà el professor de la Universitat de València Vicent Flor amb “L’oportunitat perduda (1975-2015)” i el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Sebastià Serra amb “Una mirada històrica a les Illes Balears”.Llegeix més »

La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica l Post d’Oriol Dueñas

En la docència de la història contemporània hi ha situacions delicades, perquè la seva explicació afecta una visió del present. La realitat és complicada, però el silenci no és la solució. Investigar i compartir el coneixement és una de les funcions de l’educació i també la vocació d’aquest llibre, La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica.

Un llibre que vol inspirar el debat sobre la memòria històrica a les aules, un debat que serveixi per afermar la democràcia i projectar socialment la memòria, alhora que enforteixi els valors cívics. No hi ha dubte que el coneixement del passat immediat, que per raons polítiques i ideològiques s’ha amagat, és determinant si aspirem a una societat que no sigui simplement mercat o audiència.

És també un llibre que apareix en un moment oportuníssim per les circumstàncies que estem vivint. Des de determinats sectors, la Transició és explicada com allò que es va coure en els despatxos, allò que es va negociar a Madrid entre franquistes modernitzadors i opositors que tornaven de l’exili, obviant de manera interessada que la societat catalana Llegeix més »