La justícia de la secessió. Revista IDEES 42 ǀ Post de Marc Leprêtre

 

 idees-42La revista IDEES publica aquest nou número monogràfic amb la voluntat d’explorar la justícia i la legalitat de la secessió. Explorar la justícia significa submergir-se en la moralitat del dret de secessió. El dret a la secessió demana una teoria constitucional sobre la secessió unilateral pels casos en els quals l’ordenament jurídic vigent no reconegui el dret de secessió o impedeixi el seu exercici. Aquesta teoria es fonamenta en el despertar i l’emergir d’un nou poble constituent. Atès que les secessions unilaterals són actes rupturistes, es defensa que, en contextos liberal-democràtics, només després del llarg camí durant el qual les vies negociades i constitucionals són sistemàticament negades, les vies democràtiques unilaterals complementades per una mobilització popular intensa, sostinguda i perllongada poden arribar a superar legítimament les barreres constitucionals, tot erigint-se la nació secessionista com a poble constituent.

Marc Leprêtre i Alemany
Responsable d’estudis i prospectiva
Centre d’Estudis de Temes Contemporanis

Fitxa de compra a la Llibreria en línia

Altres títols editats pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis a Publicacions de la Generalitat

 

 

Generació 2014. Els joves catalans davant del mirall l Post de Marc Leprête

La realitat que ens envolta pot ser contemplada des de moltes perspectives. Una d’elles és la generacional. La mirada d’una persona d’edat avançada que encara té com a referent la fi de la Segona Guerra Mundial, per exemple, no té perquè coincidir amb la d’un jove que va quedar marcat per les imatges de l’11 de setembre de 2001 a Nova York. Ambdues perspectives són igualment plausibles i legítimes; però, per norma general, resulten difícils d’encaixar.

Hi ha una generació que ha percebut la duresa de la crisi econòmica en el moment en que, aproximadament, tenia previst incorporar-se al món laboral, un cop finalitzat el seu període de formació universitària. Per a molts, ha estat un cop duríssim que ha escapçat les expectatives que tenien dipositades en el sistema. Però reduir aquesta generació a la perspectiva laboral fóra distorsionador. A banda d’aquesta qüestió, els joves als qui fem referència també han viscut una revolució tecnològica amb enormes conseqüències socials i culturals: la de la digitalització, la de les xarxes socials, la de la innovació en el món de les telecomunicacions. Finalment, en el cas de Catalunya, aquesta generació ha viscut l’eclosió d’un moviment d’emancipació nacional que aplegava el gruix de les classes mitjanes. Als joves catalans marcats per aquests tres fets —i molts altres que aquí no podem detallar exhaustivament— els anomenarem Generació 2014, pel profund significat que té aquesta data en l’imaginari català, tant avui com des de fa tres segles.Llegeix més »

Si decidir no és democràtic, aleshores què és la democràcia? Revista IDEES número 37 l Post de Marc Leprête

Els grans historiadors francesos del segle XVI, com Louis Le Roy (1510-1577) o Jean Bodin (1530-1596) sempre van provar d’estipular la fosca regla que condicionava la puixança i la decadència dels grans imperis, la mutació dels règims polítics, el destí dels pobles. Fascinats per l’agudesa i l’expressivitat literària dels Discorsi de Maquiavel, però incapaços d’assumir el seu rerefons conceptual, es van replegar cap als llocs comuns més inqüestionables del seu temps: la teoria dels climata, d’arrel aristotèlica, i l’anomenat paradigma magicoastrològic, compartit per la gran majoria d’autors del Renaixement. Es tractava de dos marcs conceptuals deterministes per mitjà dels quals tots els esdeveniments històrics gaudien d’una explicació coherent i, sobretot, convincent.

Quins són els llocs comuns del nostre temps, en quin horitzó mental reposen? Com expliquem avui els canvis polítics? Què és per a nosaltres la democràcia, i per mitjà de quines regles s’ha de concretar? Encara creiem, com Bodin o Le Roy, en el “destí dels pobles” en un sentit determinista, o potser optem per la digníssima incertesa que implica l’exercici de la voluntat democràtica? Després de formular aquestes preguntes ja no podem apelar probablement a la Història, sense més ni més, sinó que hem de fer ús de la Història de les Mentalitats. Des del 1989 fins el 2013 han passat una bona colla d’anys, però la graella mental on anem cuinant els nostres tòpics continua sent si fa no fa la mateixa: la del món ideològicament polaritzat de la Guerra Freda. Els “bons” i els “dolents” ara són uns altres, però l’esquema és el mateix. Això afecta, per descomptat, a la nostra percepció de la democràcia. No és gens estrany, per exemple, que determinats processos d’emancipació nacional del segle XXI siguin llegits encara en clau colonial clàssica, amb la distorsió que això suposa. Resulta, però, que les identitats del segle XXI tenen ben poc a veure amb determinades inèrcies de la dècada del 1960, on el dret a decidir dels pobles era sovint percebut com un mer tràmit burocràtic, i la democràcia com un simple requisit estètic.Llegeix més »

Idees. Revista de temes contemporanis. Núm. 36. Les veus dels indignats a Catalunya l Post de Marc Leprête

Per una inevitable qüestió d’urgència informativa, el moviment 15M va ser objecte de moltes aproximacions periodístiques però no d’estudis acadèmics rigorosos. Simplement, per una qüestió de temps, això no era possible en el moment en què es va manifestar aquest moviment. Des del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) vam considerar, però, que calia anar més enllà de descripcions superficials perquè, tant si quallava com si no, aquella iniciativa era prou important com per provar de reflectir-la des d’una perspectiva documentada. No oblidem que la primera funció del CETC és justament «estudiar, diagnosticar i avaluar els fets, els esdeveniments i les tendències de l’entorn contemporani que afecten la realitat catalana i universal, especialment els relacionats amb els camps tecnoeconòmic, sociopolític, ètic, ideològic, cultural, espiritual, del pensament i dels valors». El resultat d’aquesta diagnosi és el que el lector té a les mans. Està elaborat per equips de recerca especialitzats l’obra dels quals té una projecció internacional. La mirada sobre el fenòmen pot semblar freda o distant, justament perquè es tracta d’una aproximació realitzada des dels paràmetres de la recerca universitària en ciències socials, no des de la divulgació periodística. Era molt important que això fos així per equilibrar una balança on les consideracions purament ideològiques pesaven més que la mirada feta des de la sociologia i la teoria de la comunicació. Sigui com sigui, l’objectiu últim d’aquesta iniciativa era provar d’escoltar unes veus que, en el seu moment, es van expressar d’una manera no sempre fàcil d’interpretar.Llegeix més »

Idees. Revista de temes contemporanis. Núm. 35. La memòria perplexa | Post de Marc Leprêtre

Memòria històrica, memòria col·lectiva, memòria perplexa

L’excepcionalitat de la situació econòmica i el fet de no disposar d’elements comparatius reals –el crac de 1929 està sent superat amb escreix– generen una percepció de la realitat que ens envolta gairebé monotemàtica. Dia rere dia, els telenotícies i els articles d’opinió, les tertúlies radiofòniques i els editorials dels diaris, la informació econòmica especialitzada i la generalista, se centren en una qüestió sens dubte gravíssima, però que òbviament no hauria d’arribar a monopolitzar totes i cadascuna de les coses que s’expliquen als mitjans de comunicació. Al món continuen passant altres coses que convé no perdre de vista, i que sovint ajuden a entendre precisament la situació d’excepcionalitat esmentada. La crisi ha generat determinats miratges, i molts d’ells tenen a veure amb una mirada més o menys perplexa del passat. Com que la situació que vivim no ens agrada, de vegades provem de corregir-la amb visions del passat que encaixen amb les nostres expectatives o que, si més no, les modulen acomodatíciament. De la mateixa manera, no és infreqüent  que bandegem  determinades situacions que per raons òbvies provoquen un gran neguit, com ara l’ascens arreu d’Europa d’opcions populistes radicals d’extrema dreta i d’extrema esquerra que, en alguns casos concrets, recorden perillosament la dècada de 1930. Ambdues actituds tenen en comú una cosa: el fet de jugar amb la memòria col·lectiva creant imatges ad hoc que ens resulten satisfactòries o complaents. D’aquí neix, per força, una memòria inevitablement perplexa.Llegeix més »

IDEES 33. Noves estatalitats i processos de sobirania | Post de Jaume López

Durant el segle XX s’han produït tres grans onades de creació d’estats: amb l’ensorrament dels imperis otomà i austrohongarès després de la Primera Guerra Mundial, amb els processos de descolonització en la segona meitat del segle, i finalment amb el col·lapse del règim soviètic a finals dels anys vuitanta. D’altra banda, a principis del segle XXI trobem demandes d’autogovern en estats consolidats d’Europa i Amèrica del Nord, algunes de les quals plantegen noves fórmules institucionals o, fins i tot, la creació de nous estats. En aquest escenari és rellevant plantejar: fins a quin punt pot resultar plausible pensar en una quarta onada de creació d’estats? De què pot dependre? Ens pot servir d’alguna cosa examinar l’experiència dels nous estats apareguts amb l’ensorrament dels països comunistes? Aquestes són les preguntes que emmarquen l’estudi Noves estatalitats i processos de sobirania que ocupa monogràficament el número 33 de la revista IDEESLlegeix més »