L’objecte d’aquest estudi és esbrinar quin marge té la Generalitat de Catalunya per establir polítiques públiques pròpies o diferenciades en l’àmbit del transport. És a dir, si, des de la perspectiva jurídica, l’autonomia de què disposa la Generalitat en aquesta matèria és de prou qualitat per fer possible una política diferenciada.
En primer lloc, s’analitza el sistema de repartiment de competències dissenyat per la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, repartiment que ha estat interpretat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional. En segon lloc, s’examina quines competències té atribuïdes la Unió Europea en virtut del Tractat de Funcionament de la Unió Europea en la matèria transports, l’exercici de les quals acaba predeterminant l’exercici de les competències estatal i autonòmica.
Tot seguit, l’estudi analitza les normatives europea, estatal i catalana en aquesta matèria des de la perspectiva de les potestats que atorguen les esmentades normes als diferents poders públics, amb l’objecte de determinar el marge de decisió que correspon a cadascun d’aquests poders i, en especial, a la Generalitat de Catalunya.
En aquest sentit, s’analitza el marc normatiu que regula les principals submatèries de transports en les quals la Generalitat té competències en virtut de l’article 169 EAC, concretament, el transport per carretera –de mercaderies i de viatgers–, el transport per cable, el transport per ferrocarril, i el transport marítim i fluvial. Pel que fa al transport aeri, s’hi exposen les actuacions que ha dut a terme la Generalitat per tal d’incidir indirectament en l’esmentada matèria, en la qual no té una competència expressament atribuïda, a través d’altres títols competencials com el d’infraestructures del transport, medi ambient, i turisme. L’estudi acaba amb un apartat relatiu a les actuacions estatals de foment en la matèria transports.Llegeix més »
