El seminari, dirigit a especialistes en la temàtica, va tractar, de manera comparativa, com van viure’s i patir els processos d’agressió i ocupació militar externa a diferents països. Tots ells tenen en comú l’ocupació militar, la cronologia (final de la Gran Guerra 1914-1918), l’Europa d’Entreguerres (1918-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945), i la zona d’influència, el Mediterrani.
El cop d’estat de Franco contra la República va provocar l’esclat d’una revolució social als territoris fidels al Govern. A Catalunya, els primers dies posteriors al 18 de juliol van significar la duplicitat de poders entre els Comitès Antifeixistes i les institucions que van quedar subordinades i limitades en els seus poders. La revolució social va portar atacs indiscriminats contra les persones i el patrimoni amb la destrucció, la devastació i els assassinats. La reacció de protecció i salvaguarda va ser fulminant i l’art salvat es va concentrar en diversos dipòsits que culminarien al Museu del Palau Nacional de Montjuic.
Aquest llibre recull aportacions sobre les situacions produïdes a Lleida, el Pirineu, les Terres de l’Ebre, Tarragona, Reus i Poblet, Solsona, Manresa, Sabadell i Terrassa, Mataró, Granollers, Vic, Girona i Barcelona, amb estudis d’especialistes en la salvaguarda del patrimoni. Aquest repàs territorial omple un buit de coneixement sobre les accions prèvies a les concentracions de Montjuic i Pedralbes i els trasllats a Olot i la frontera, que es coneixien millor.
La Generalitat de Catalunya ha catalogat i digitalitzat bona part de les més de 700 publicacions que va editar de l’abril de 1931 al gener de 1939. En menys vuit anys, la Generalitat va desplegar una intensa activitat editorial, entre llibres, opuscles, publicacions periòdiques i cartells. A les publicacions ara digitalitzades, hi ha estudis jurídics o sobre ordenació territorial, publicacions d’ensenyament, manuals tècnics, i també memòries d’actuació, llibres infantils, de música, teatre, etc.
Així, hi trobem, per exemple, des del Projecte de l’Estatut de Catalunya de 1931 i diverses publicacions sobre la Llei de contractes de conreu o la divisió territorial de Catalunya, fins als volums Poesia de guerra, El tractament de les fractures de guerra del Josep Trueta, ambdós de 1938, o la sèrie de llibres infantils on es van publicar, entre altres títols, El més petit de tots de Lola Anglada i El Senyor Pèsol i altres plantes de Salvador Perarnau amb il·lustracions de Joan G. Junceda.
Aquest llibre és un homenatge a l’Escola del Mar amb motiu del centenari de la seva creació. L’efemèride posa de manifest molts anys de feina ben feta per part de diferents claustres de mestres; promocions d’alumnes formats, que tenen l’oportunitat de mantenir un lligam ferm amb el centre a través de l’Associació d’Antics Alumnes i, per descomptat, la relació amb tota mena de contextos durant tota la seva trajectòria: des de sistemes polítics i econòmics més aviat còmplices fins a aquells que es mostraren totalment adversos a la importància de l’Escola i a la figura del mestre com a agent cultural.
Tot i això, l’Escola del Mar va crear sempre un ambient més aviat procliu al diàleg amb el moviment de renovació pedagògica pel bé d’una formació de la infància completa i sòlida. Per això els dos primers capítols de l’obra que es presenta ressegueixen, d’una banda, els primers impulsos per transformar l’escola durant el primer terç del segle xx en el continent europeu i, de l’altra, l’ideari pedagògic de Pere Vergés mitjançant un exercici d’història intel·lectual.
Les claus interpretatives esgrimides són cabdals per comprendre una sèrie de pràctiques educatives que han merescut l’atenció d’aquesta obra, com són: el servei de la biblioteca, la revista Garbí, la gimnàstica, els jocs, els esports i els titelles.
El passat se’ns apareix com omnipresent i està contingut en el present de tal manera que ha esdevingut, en algunes ocasions, un recurs aplicable en una diversitat considerable d’usos. És tal aquesta multiplicitat d’usos que, amb freqüència, la generació d’un coneixement rigorós dels temps que ens han precedit és una excepció i, deixat en un segon pla, s’imposa la comercialització, la superficialitat i la banalització. Abunden arreu, i especialment en l’àmbit de la gestió del patrimoni, recreacions que volen atènyer la impossibilitat de reproduir el passat tal com va ser. També, creacions literàries, propostes cinematogràfiques i sèries televisives tenen en el temps pretèrit una gran font d’inspiració. Alhora, també, proliferen jocs de vídeo, atraccions de parcs temàtics o activitats lúdiques com jocs d’escapada en viu (escape room) que fonamenten els seus guions en fets o personatges històrics. Aquesta industrialització del tractament del passat comporta distorsions i carències de rigor. Tot empitjora quan el passat que es vol restituir o que es vol explotar turísticament està relacionat amb fets heretats de caire traumàtic. És a dir, quan es tracta d’episodis que continuen persistint com a no resolts en la memòria col·lectiva. Pensem en conflictes bèl·lics relativament recents, genocidis, dictadures, guerres brutes i violències polítiques.
Una eina per tractar aquests passats és la patrimonialització. Una de les preguntes que ens podríem formular és si aquestes opcions de preservació han de tenir límits ètics. Quins són els mecanismes lícits de patrimonialització quan el material sobre el qual es treballa es tracta d’episodis traumàtics relativament recents? Amb freqüència s’ha parlat d’indústria de la memòria per criticar negativament el que es considera una aproximació irrespectuosa al passat. La banalització, el maniqueisme i la simplificació són alguns dels atributs que s’empren quan les visions del passat que s’acaben imposant socialment s’allunyen de la precisió historiogràfica suposadament científica i de l’honestedat intel·lectual. Però, una altra pregunta a fer-se és qui ha de garantir aquesta transmissió i divulgació acurades de les lectures del passat. Les polítiques públiques de memòria, sens dubte, hi poden tenir un paper fonamental. Podrien ser la base per edificar el que en àmbits anglosaxons es coneix com una «història pública». És a dir, fer possible que els continguts generats des del camp de la historiografia especialitzada arribin al conjunt de la ciutadania. És obvi, doncs, que en aquest accés hi han de tenir un paper rellevant el foment i la divulgació en forma d’adaptació d’aquests continguts a les tècniques de patrimonialització i als circuits del turisme cultural.
La nova publicació de la col·lecció “Memòria Dibuixada” del Memorial Democràtic apropa els infants a l’Anna Maria Martínez Sagi, campiona de javelina i primera directiva del Futbol Club Barcelona als anys trenta del segle passat.
La Laia descobreix la figura d’Anna Maria Martínez Sagi tot visitant el museu d’aquest club. L’interès per aquesta dona polifacètica farà que, juntament amb la seva amiga Mariona, dediqui el treball de recerca històrica per a l’escola a aquest enigmàtic personatge. L’estudi sobre Martínez Sagi portarà les dues estudiants a descobrir facetes i aspectes de la vida d’aquesta esportista, alguns de poc coneguts, dignes d’una pel·lícula o sèrie.
Una dona avançada al seu temps que malauradament va haver de conviure amb els entrebancs morals de l’època; però els va aconseguir superar amb força, caràcter i tenacitat. Una vida que no deixarà indiferents les protagonistes ni els lectors.
“L’àlbum de la Ruth” recull els fruits de la recerca de la historiadora i docent Maria Ojuel Solsona, iniciada anys enrere i que va fer eclosió a l’exposició del mateix nom al Memorial Democràtic de Catalunya. El fil conductor és l’àlbum de fotografies que va pertànyer a la mestra i activista suïssa Ruth von Wild (1912-1983), nascuda a Barcelona en el si d’una família suïssa, que va treballar a Catalunya com a voluntària a la plataforma d’ONG coneguda com a “Ajuda Suïssa” durant la Guerra Civil. Ruth von Wild va viure en carn pròpia la Retirada i va continuar la seva tasca en territori francès per atendre, primer, els infants espanyols refugiats i, després, per ocupar-se dels infants víctimes de la Segona Guerra Mundial. Companya de la també suïssa Elisabeth Eidenbenz (directora de la Maternitat d’Elna), von Wild va dirigir diverses colònies infantils, on va adoptar estratègies d’ajut humanitari emprades durant la Guerra Civil d’Espanya en el context de la Segona Guerra Mundial i va salvar infants jueus de la deportació. La publicació conté nombroses fotografies de l’àlbum original, que documenten cronològicament la tasca de l’Ajuda Suïssa a Catalunya durant el darrer any de la guerra, però també l’exili (gener-febrer 1939) i la tasca posterior en el sud de França (1939-1940), més concretament a la colònia d’infants refugiats de Sijan.
Aquest llibre s’emmarca en les iniciatives derivades de la commemoració dels cinquanta anys de la fundació de l’Assemblea de Catalunya. S’hi tracta la producció gràfica de l’antifranquisme ―de l’alta cultura a les cultures populars― durant el temps que va funcionar la plataforma unitària de l’oposició, però sense oblidar les experiències més significatives que van precedir-la. El seu objectiu és mostrar l’abast i la rellevància social i política d’aquestes obres en el procés d’erosió de la dictadura, així com els seus usos per part dels diferents sectors del moviment democràtic (organitzacions i partits polítics, sindicats, entitats culturals, empreses editorials, associacions de veïns, etc.).
Un dels seus trets distintius és que, en lloc de posar el focus en les obres úniques, s’atenen les que van utilitzar tècniques reprogràfiques i d’impressió (serigrafies, gravats, litografies, òfset, etc.) i que foren vehiculades per distints suports i formats d’edició (gravats, cartells, llibres i revistes, caràtules de disc, etc.), ja que va ser gràcies a aquests mitjans i a aquests canals que les vindicacions del moviment opositor van arribar a capes àmplies de la població i van contribuir a promoure la percepció d’un marc de valors i referències contraris o alternatius als de l’oficialitat establerta. De manera que artistes, grafistes, dissenyadors, il·lustradors i ninotaires van donar forma visual als afanys de canvi de la societat civil enfront de l’ordre autoritari en què s’assentava l’Estat espanyol.
Dos dies després de la victòria de les candidatures de signe republicà a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 es va proclamar la República. El nou projecte anava associat a canvis profunds en la política i la societat d’un país que, fins aquell moment, havia estat marcat per l’autoritarisme, el caciquisme i la corrupció de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930).
Totes les esperances es posaren en l’inici d’una nova etapa històrica que havia de portar nombroses millores socials, la llibertat religiosa i la igualtat de gènere, així com donar respostes a les reivindicacions d’autogovern catalanes. Uns anhels que en alguns àmbits van complir-se i en d’altres no, degut, en part, a la inestabilitat política del moment.
Per tal de commemorar el 90è aniversari d’aquell període i, a la vegada, estudiar-lo amb més deteniment a nivell polític, econòmic i social, el Memorial Democràtic organitzà unes jornades, el 7 i 8 de juliol, amb diversos especialistes de la Segona República. Les diferents aportacions tingueren com a objectiu tractar els principals esdeveniments que es produïren durant aquells anys, així com tractar els avenços, les oposicions, els encerts i les mancances que es donaren a partir de l’abril de 1931. El resultat d’aquesta trobada acadèmica n’és aquest volum que acostarà el lector a un dels episodis més rellevants de la història de Catalunya del segle XX.
