Escriure sobre la deportació i l’extermini és una obligació indefugible. Fer-ho de persones que haurien envoltat la nostra vida i no van poder acompanyar-nos en el créixer estableix amb el relat un vincle sentimental inevitablement trist. Per això, la història que recull Montserrat Tura a On es pon l’esperança, busca preservar la memòria de cinc molletans que van viure en temps tràgics des de posicions de defensa de la legitimitat de les institucions democràtiques i de la llibertat com a horitzó comú; però ho fa recorrent la seva infantesa i joventut, les seves passions, els seus amors, les seves feines i la participació en canvis socials que afavorien la gran majoria dels ciutadans.

A On es pon l’esperança no hi ha només trens atapeïts cap a una mort segura, ni figures humanes cadavè­riques abans de ser gasejades; hi ha enamoraments i responsabilitats laborals. Hi ha una joventut alegre que el sollevament feixista d’una part de l’exèrcit va estroncar i el monstre del nazisme que creixia a l’Europa central va segar amb el màxim turment. Però haver estat exterminat pels nazis no impedeix que els recordem com a conciutadans alegres i molt actius en una vida cultural i festiva gaudida en comunitat i amb llibertat. Així, Tura mostra voluntat que el relat no sigui només tràgic, sinó un clam a la vida que els van prendre.