L’envelat, arquitectura singular i símbol de la festa major ǀ Post de Francesc Albaraner i Josep Mañà

envelat

Els envelats catalans de festa major han estat un fenomen cultural que tingué una important rellevància a la societat catalana durant gairebé un segle i mig. Cal destacar que fou un fet cultural específicament de Catalunya i que només tingué una molt limitada presència en territoris limítrofs al principat com la Catalunya Nord i les províncies d’Osca i de Castelló.

Sorgits en el context dels canvis socials profunds de les primeres dècades del segle XIX, i com a conseqüència de la gran afecció que hi havia pel ball a la Barcelona de l’època, els envelats es varen expandir ràpidament per tot el territori català i es van convertir en un element imprescindible i emblemàtic de les festes majors.

Els artífexs del envelats d’antenes, també denominats com de “corda i antenes”, a partir dels coneixements tècnics i dels ormeigs propis dels pescadors i dels mariners (veles, cordes, bossells, nusos, etc.) van concebre una original i espectacular estructura desmuntable que permetia cobrir una gran superfície sense necessitat de suports interiors. Això va representar una aportació original i única en el panorama mundial de les estructures de les grans tendes de vida temporal i efímera (tendes de campanya, tendes militars, circs, etc.), tot inventant un sistema estructural molt sofisticat, que ara denominem com a estructures laminars tensades.Read More »

Teatre medieval en escena ǀ Post de Francesc Massip

teatre crisTeatre medieval en escena. Representacions de teatre medieval i renaixentista (1961-1969) és l’únic llibre inèdit que restava del prolífic investigador i poeta Josep Romeu i Figueras (1917-2004) que enguany, amb motiu del centenari del seu naixement i del cinquantenari d’aquelles representacions, ha publicat la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’una detallada descripció del que van suposar els 9 cicles de teatre medieval i renaixentista que l’autor va dur a terme entre 1961 i 1969 al Saló del Tinell de l’antic Palau Reial Major de Barcelona. Romeu, que havia exhumat un bon feix de textos del nostre teatre medieval amb l’edició de Teatre hagiogràfic i de Teatre profà, posava a prova la dramaticitat i validesa escènica d’aquelles peces amb una estètica renovadora en el resclosit marc teatral sota la dictadura franquista.

En desvetllar i analitzar les potencialitats del nostre teatre antic, Romeu s’inscrivia de ple en la reivindicació que es feia arreu d’Europa d’aquella teatralitat medieval que pels seus components i línies d’acció escassament aristotèliques havien començat a interessar també als creadors escènics de les Avantguardes Històriques. En aquest sentit Romeu va sentir la mateixa fascinació que els estudiosos europeus experimentaren pels valors plàstics i l’eficàcia espectacular d’aquella dramatúrgia, que es fonamentava en Read More »

Els germans Busquets. Un univers compartit ǀ Post del Museu d’Art de Girona

germans busquetsEl març del 2015 els descendents dels germans Busquets van fer donació al Museu d’Art de Girona d’un fons de cap a 400 peces entre pintures, objectes, dibuixos, cartells, escultures o gravats que permeten documentar l’amplitud de projectes que van abordar els tres germans Busquets Mollera.  És el compromís de difondre el llegat d’aquesta nissaga d’artistes el que fa que el novembre del 2016 es presentés l’exposició Els germans Busquets, un univers compartit, on es mostra una selecció de les obres que la família va donar al Md’A i que permet constatar l’amor a l’ofici dels tres germans (Josep Maria, Lluís i Jaume).

Arrel de l’exposició s’ha fet una petita edició amb escrits de diversos autors que situen els germans a l’època: Joan Busquets, familiar dels artistes parla de les arrels familiars i d’aspectes biogràfics i els situa com la segona generació noucentista; Glòria Bosch i Susanna Portell, comissàries de la mostra, escriuen sobre la complicitat dels germans en els plantejaments que permet parlar d’un univers compartit, fins al punt que de vegades es fa difícil saber on acaba l’un i comença l’altre; Jordi Falgàs fa atenció a la col·laboració amb l’arquitecte Rafael Masó i al paper que va tenir en la pervivència del gust noucentista a través de la galeria dels Bells Oficis que van obrir el 1920 i que, en certa manera, prenia el relleu de la societat Athenea; i finalment Antoni Monturiol tracta la part de l’obra dels artistes relacionada amb el disseny gràfic ja que bona part de la donació al Museu d’Art són dibuixos amb grafies de lletres, decoracions, logotips, etc. La publicació no reprodueix tot el material exposat però sí que il·lustra el més representatiu i rellevant de la mostra.

Fitxa de compra a la llibreria en línia

Miquel Blay 1866-1936 ǀ Post del Museu d’Art de Girona

miquel blayPer commemorar els 150 anys del naixement de l’escultor Miquel Blay, el Museu de la Garrotxa i el Museu d’Art de Girona han organitzat les exposicions: Miquel Blay, sentiment olotí i Miquel Blay, el camí de l’èxit.

Fruit de la col·laboració dels dos museus ha estat l’edició d’un únic catàleg que inclou diversos estudis a càrrec d’especialistes que tracten temes relacionats amb el contingut de les mostres: Pilar Ferrés parla de Blay i la seva relació amb Olot; M. Lluïsa Faixedas tracta l’etapa en què l’escultor va rebre una beca de la Diputació de Girona per estudiar a París i a Roma fins a la seva consagració com a escultor que arriba amb l’obra d’ Els primers freds, el primer èxit de l’artista, un altre apartat del catàleg que estudia Mercè Doñate; Cristina Rodríguez aborda el tema de la consolidació de la carrera de Miquel Blay durant la seva estada a París del 1894 al 1906, període en què l’olotí es fa un lloc en el panorama artístic internacional, i que queda demostrat en la premsa de l’època, els articles i crítiques de la qual Elena Llorens recull en les pàgines del seu estudi.Read More »

Una mar de vinyes. El conreu de la vinya a Empúries, l’Escala i el Montgrí ǀ Post de Joaquim Tremoleda

un-mar-de-vinyes

Aquest catàleg s’edita com a complement de la visió que s’ha proporcionat en l’exposició temporal conjunta que es podia visitar al MAC-Empúries i al MASLE de l’Escala.

L’exposició està centrada en el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana, en la seva capacitat d’esdevenir un fenomen d’inversió i d’activació econòmica de primer ordre, amb inversions de capital per part d’influents personatges itàlics i provincials, convertint el nord-est català de zona de recepció a àrea productiva amb capacitat de crear un excedent per vendre a l’exterior. Es pot veure també com la vinya i la producció vinícola va fer necessària la creació d’indústries subsidiàries i va activar les xarxes comercials.

La presència del vi i el conreu de la vinya en les diverses cultures de casa nostra ha estat capital, tant pel que fa a l’aspecte alimentari com a bé de consum, com pel que va suposar de bé de prestigi social, influint en les mentalitats i els aspectes ideològics. En aquest catàleg es proposa una visió ràpida dels orígens de la vinya a casa nostra i el seu paper en les cultures ibèrica i romana de la mà de diversos especialistes.

En arqueologia, de fa temps es pot parlar amb propietat d’una arqueologia del vi, en la qual no només es tracta de les restes materials associades a aquestes tasques, sinó també a la cultura del vi en el sentit cultural i social.Read More »

Santiago Rusiñol en terres gironines l Post del Museu d’Art de Girona

rusinol

Catàleg de l’exposició organitzada pel Museu d’Art de Girona del 7 de maig al 6 de novembre de 2016, que recopila i amplia la informació continguda a la mostra.

Aquest catàleg pretén fer evident la relació de Santiago Rusiñol amb les comarques de Girona. Recull cronològicament bona part de la producció pictòrica i literària de Rusiñol que té com a temàtica les terres gironines o que ha estat produïda en àmbit gironí i permet fer un itinerari geogràfic, artístic i vital de l’artista.

El recorregut ve marcat pels viatges i les estades de l’artista a les diverses comarques gironines: al Ripollès, Rusiñol va practicar l’excursionisme i va publicar les seves visions romàntiques i naturalistes del paisatge a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana, on hi trobem també els primers dibuixos i textos que relaten les excursions al pic del Taga; la Garrotxa i sobretot l’estada a Olot constitueix l’inici del llarg viatge que va fer Rusiñol pels camins de l’art modern i on hi pintà vint-i-vuit olis destinats a la seva primera exposició individual a la Sala Parés el 1888; la Cerdanya, dels estius a Puigcerdà (un dels nuclis d’estiueig de l’època) on va conèixer periodistes, escriptors i artistes entre ells Narcís Oller, se’n conserven pintures i les cròniques de La Vanguardia que descriuen amb tot detall el moment; al Gironès hi feu les estades a Girona ciutat, intenses dels del 1908, que han permès mostrar fotografies inèdites conservades per l’artista, algunes de les quals van inspirar les vistes pintades de Girona; i finalment a la Selva, on Rusiñol hi feia estades als balnearis, és a la Font Picant de Sant Hilari Sacalm on va conèixer la seva dona, Lluïsa Denís el 1884. Però al Montseny hi freqüentà al llarg de la seva vida i en destaquen les darreres estades a Arbúcies, on Rusiñol va pintar els seus últims jardins.Read More »

50 partitures per a acordió diatònic. Volum 2 l Post de Francesc Marimon

acordio 1

Aquest és un treball científic (pedagògic) basat en l’afecte i la comprensió cap als que els costa aprendre a tocar. El seu autor, metge de capçalera, ha anat aprenent amb el temps que els sentiments i la dedicació són més importants que els coneixements. D’aquests, només se’n necessiten uns mínims, i saber-ne fer bon ús. En l’ensenyament i en la pràctica d’un instrument particular com és l’acordió diatònic passa alguna cosa semblant.

Calen unes bases certes, una orientació, sobretot al començament. Després, el que més importa, és l’esperit. La confiança, la perseverança, els recursos que atreguis, el coneixement dels propis límits i la immensa il·lusió de veure’ls superats.

El dia a dia del músic és dur; el de l’aficionat al diatònic no ho és tant. Sempre es sentirà confortat i sempre tindrà camp per córrer. Podrà tocar sol, sense prèvia concentració, o podrà ajuntar-se amb altres músics que poden ser o no de la seva categoria. Entrarà –per la porta del darrere– a la categoria d’artista, i ningú li podrà negar que és cert.Read More »

Revista d’Etnologia de Catalunya número 41 l Post d’ Ingrid Hernández i Noemí Núñez

etnologiaEl nou volum de la Revista d’Etnologia de Catalunya, editada per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals (DGPAAC) del Departament de Cultura, conté un dossier central que porta per títol El folklore i l’etnopoètica avui, coordinat per Carme Oriol i Emili Samper, ambdós vinculats a la Universitat Rovira i Virgili. El dossier proposa a través dels deu primers articles una aproximació el més actual possible sobre l’evolució dels estudis de folklore a Catalunya, així com la seva projecció com a disciplina tant des d’un punt de vista geogràfic com tecnològic. El dossier, doncs, planteja una reflexió sobre el paper del folklore i l’etnopoètica en la societat d’avui, una societat marcada per l’esclat de les noves tecnologies de la informació amb tot el que aquesta realitat implica en les formes de relació i comunicació humanes. La secció Focus del dossier està dedicada a l’estudi de quatre autors que l’any 2015 van ser objecte de commemoració: Joan Amades i Gelats (1890-1959), Cels Gomis i Mestre (1841-1915), Enric Morera i Viura (1865-1942) i Juli Soler Santaló (1865-1914).Read More »

Primeres impressions. Xilografies gironines s. XVII-XX l Post de Marina Garcia

primeres impresssionsEs tracta d’ una aproximació a la collecció de matrius xilogràfiques del fons de l’antiga Impremta Carreras (1860-1952).  Els textos d’ Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat de Girona; Francesc Fontbona, Antoni Serés, responsable de l’Arxiu Amades; el filòleg Pep Vila i Marina Garcia, comissària de la mostra, posen en valor el fons i l’apropen al públic menys avesat al món del gravat, sovint menystingut i desconegut enfront d’altres tècniques artístiques.

Un recorregut històric i temàtic que aborda els temes més destacats al voltant de la impremta i l’ús de les imatges tant en la fe, com en l’oci i la vida quotidiana a través d’una de les col·leccions de matrius xilogràfiques més importants d’Europa la de l’antiga impremta gironina Tipografia Carreras, amb més de 2100 peces i que, l’any 1986, va ser adquirida  per la Diputació de Girona.

La família Carreras comprèn quatre generacions d’impressors que des del 1860 fins al 1952 treballaren ininterrompudament a la ciutat de Girona. La seva activitat es va iniciar amb l’adquisició de la impremta de Melitó Suñer, la qual, al seu torn, havia incorporat material de les dues principals branques d’impressors gironins del segle XVIII: els Bro i els Oliva.Read More »

El panteó reial de Santes Creus

L’any 2009, en el marc del 850è aniversari de la fundació del Reial Mo­nestir de Santes Creus que s’havia de commemorar l’any 2010, el Museu d’Història de Catalunya va plantejar com a objectiu estratègic la res­tauració escultòrica del panteó reial de Santes Creus. Aquesta actuació tenia com a objectiu resoldre les deficients condicions de conservació en què es trobaven les tombes i, al mateix temps, singularitzar el paper de l’abadia dins la història de Catalunya com a panteó reial de la Coro­na d’Aragó. En aquest sentit, cal recordar que el panteó reial de Santes Creus, concebut i planificat pel rei Jaume II el Just entre els anys 1291 i 1315 per tal d’acollir honoríficament les despulles del seu pare Pere el Gran, les seves pròpies i les de la seva esposa, la reina Blanca d’Anjou, és l’únic monument funerari dels reis de la Corona d’Aragó que ha arri­bat intacte fins als nostres. Som davant, també, de les primeres tombes reials bastides en estil gòtic a la Corona d’Aragó i les úniques que s’han conservat íntegrament fins avui dia.

Són molt poques les tombes reials que han estat investigades de manera científica. Això es deu al fet que o bé han estat destruïdes arran dels moviments revolucionaris que han marcat ocasionalment el pas dels rè­gims monàrquics als republicans, o bé resulten inaccessibles als inves­tigadors a causa de les restriccions que imposen cases reials i governs. Aquesta situació comença a canviar de mica en mica, i les darreres dè­cades han estat testimoni de recerques arqueològiques en panteons de cases governants medievals i modernes tant a França com a Àustria, Itàlia i Holanda.

Totes aquestes intervencions demostren que una recerca exhaustiva d’aquests excepcionals conjunts funeraris, acompanyada d’una metodo­logia científica, pot produir resultats científics i comunicatius molt des­tacables. D’altra banda, la localització del túmul funerari íntegre del rei Pere el Gran tenia un interès científic de primer ordre i una excepcionalitat remarcable, atès que es tractava de l’única tomba d’un rei de la Corona d’Aragó que no havia estat mai espoliada.

Les dades històriques documentals referents a les primeres tasques de salvaguarda del panteó reial a mitjan segle XIX, que s’anaren recopilant durant el procés de redacció del projecte de restauració,2 semblaven indicar que, mentre la tomba de Jau­me II i Blanca d’Anjou havia estat objecte d’espo­li de les restes reials i d’una important destrucció escultòrica l’any 1836, la tomba del rei Pere el Gran no havia patit la fúria de la Primera Guerra Carlina. Davant aquestes dades, es considerà con­venient determinar si, efectivament, la tomba de Pere el Gran estava intacta, tal com afirmava B. Hernández Sanahuja, membre de la Comisión Pro­vincial de Monumentos de Tarragona, i director de les primeres obres de restauració del monestir de Santes Creus l’any 1857, així com el grau d’altera­ció de les restes del sepulcre de Jaume II i Blanca d’Anjou. Amb aquest objectiu, el dia 27 de juliol del 2009 es va portar a terme una videoendoscòpia de l’interior d’ambdues tombes. En el cas de la tom­ba de Jaume II i Blanca d’Anjou, la videoendoscò­pia va determinar l’existència de restes òssies sen­se connexió anatòmica i alterades per la presència d’altres elements, mentre que en el cas de la tomba de Pere el Gran es va fer manifest que, tal com afirmava B. Hernández. Sanahuja, el cos del rei es trobava intacte dins el sepulcre.

La localització íntegra del fardell funerari del rei Pere el Gran va ser valorat d’interès científic de primer ordre pel Museu d’Història de Catalunya i el Depar­tament de Cultura, atès que es tractava d’un fet ex­cepcional: la primera i única oportunitat d’estudiar científicament les característiques antropològiques d’un rei, així com el ritual funerari emprat en l’enter­rament de monarques de la Corona d’Aragó a finals del segle XIII – principis segle XIV, pràctica de la qual no es conserva documentació escrita.

Així doncs, paral·lelament al projecte de restauració del panteó reial, el Departament de Cultura va en­degar un projecte integral de recerca científica que tenia com a objectius generals l’estudi dels ritual funeraris que envoltaren la mort i l’enterrament del rei Pere el Gran i de la reina Blanca d’Anjou, l’es­tudi antropològic i paleopatològic dels cossos dels monarques, així com l’estudi dels diferents elements de l’aixovar funerari. El projecte d’estudi, coordinat pel Museu d’Història de Catalunya, i planificat en el seu desenvolupament metodològic com un projecte arqueològic, l’ha dut a terme un equip pluridiscipli­nari, format per un gran nombre de professionals de diverses disciplines, adscrits a centres de recerca pú­blics, universitats i empreses privades.

http://santescreus.mhcat.cat/ca