Una mar de vinyes. El conreu de la vinya a Empúries, l’Escala i el Montgrí ǀ Post de Joaquim Tremoleda

un-mar-de-vinyes

Aquest catàleg s’edita com a complement de la visió que s’ha proporcionat en l’exposició temporal conjunta que es podia visitar al MAC-Empúries i al MASLE de l’Escala.

L’exposició està centrada en el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana, en la seva capacitat d’esdevenir un fenomen d’inversió i d’activació econòmica de primer ordre, amb inversions de capital per part d’influents personatges itàlics i provincials, convertint el nord-est català de zona de recepció a àrea productiva amb capacitat de crear un excedent per vendre a l’exterior. Es pot veure també com la vinya i la producció vinícola va fer necessària la creació d’indústries subsidiàries i va activar les xarxes comercials.

La presència del vi i el conreu de la vinya en les diverses cultures de casa nostra ha estat capital, tant pel que fa a l’aspecte alimentari com a bé de consum, com pel que va suposar de bé de prestigi social, influint en les mentalitats i els aspectes ideològics. En aquest catàleg es proposa una visió ràpida dels orígens de la vinya a casa nostra i el seu paper en les cultures ibèrica i romana de la mà de diversos especialistes.

En arqueologia, de fa temps es pot parlar amb propietat d’una arqueologia del vi, en la qual no només es tracta de les restes materials associades a aquestes tasques, sinó també a la cultura del vi en el sentit cultural i social.Read More »

Santiago Rusiñol en terres gironines l Post del Museu d’Art de Girona

rusinol

Catàleg de l’exposició organitzada pel Museu d’Art de Girona del 7 de maig al 6 de novembre de 2016, que recopila i amplia la informació continguda a la mostra.

Aquest catàleg pretén fer evident la relació de Santiago Rusiñol amb les comarques de Girona. Recull cronològicament bona part de la producció pictòrica i literària de Rusiñol que té com a temàtica les terres gironines o que ha estat produïda en àmbit gironí i permet fer un itinerari geogràfic, artístic i vital de l’artista.

El recorregut ve marcat pels viatges i les estades de l’artista a les diverses comarques gironines: al Ripollès, Rusiñol va practicar l’excursionisme i va publicar les seves visions romàntiques i naturalistes del paisatge a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana, on hi trobem també els primers dibuixos i textos que relaten les excursions al pic del Taga; la Garrotxa i sobretot l’estada a Olot constitueix l’inici del llarg viatge que va fer Rusiñol pels camins de l’art modern i on hi pintà vint-i-vuit olis destinats a la seva primera exposició individual a la Sala Parés el 1888; la Cerdanya, dels estius a Puigcerdà (un dels nuclis d’estiueig de l’època) on va conèixer periodistes, escriptors i artistes entre ells Narcís Oller, se’n conserven pintures i les cròniques de La Vanguardia que descriuen amb tot detall el moment; al Gironès hi feu les estades a Girona ciutat, intenses dels del 1908, que han permès mostrar fotografies inèdites conservades per l’artista, algunes de les quals van inspirar les vistes pintades de Girona; i finalment a la Selva, on Rusiñol hi feia estades als balnearis, és a la Font Picant de Sant Hilari Sacalm on va conèixer la seva dona, Lluïsa Denís el 1884. Però al Montseny hi freqüentà al llarg de la seva vida i en destaquen les darreres estades a Arbúcies, on Rusiñol va pintar els seus últims jardins.Read More »

50 partitures per a acordió diatònic. Volum 2 l Post de Francesc Marimon

acordio 1

Aquest és un treball científic (pedagògic) basat en l’afecte i la comprensió cap als que els costa aprendre a tocar. El seu autor, metge de capçalera, ha anat aprenent amb el temps que els sentiments i la dedicació són més importants que els coneixements. D’aquests, només se’n necessiten uns mínims, i saber-ne fer bon ús. En l’ensenyament i en la pràctica d’un instrument particular com és l’acordió diatònic passa alguna cosa semblant.

Calen unes bases certes, una orientació, sobretot al començament. Després, el que més importa, és l’esperit. La confiança, la perseverança, els recursos que atreguis, el coneixement dels propis límits i la immensa il·lusió de veure’ls superats.

El dia a dia del músic és dur; el de l’aficionat al diatònic no ho és tant. Sempre es sentirà confortat i sempre tindrà camp per córrer. Podrà tocar sol, sense prèvia concentració, o podrà ajuntar-se amb altres músics que poden ser o no de la seva categoria. Entrarà –per la porta del darrere– a la categoria d’artista, i ningú li podrà negar que és cert.Read More »

Revista d’Etnologia de Catalunya número 41 l Post d’ Ingrid Hernández i Noemí Núñez

etnologiaEl nou volum de la Revista d’Etnologia de Catalunya, editada per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals (DGPAAC) del Departament de Cultura, conté un dossier central que porta per títol El folklore i l’etnopoètica avui, coordinat per Carme Oriol i Emili Samper, ambdós vinculats a la Universitat Rovira i Virgili. El dossier proposa a través dels deu primers articles una aproximació el més actual possible sobre l’evolució dels estudis de folklore a Catalunya, així com la seva projecció com a disciplina tant des d’un punt de vista geogràfic com tecnològic. El dossier, doncs, planteja una reflexió sobre el paper del folklore i l’etnopoètica en la societat d’avui, una societat marcada per l’esclat de les noves tecnologies de la informació amb tot el que aquesta realitat implica en les formes de relació i comunicació humanes. La secció Focus del dossier està dedicada a l’estudi de quatre autors que l’any 2015 van ser objecte de commemoració: Joan Amades i Gelats (1890-1959), Cels Gomis i Mestre (1841-1915), Enric Morera i Viura (1865-1942) i Juli Soler Santaló (1865-1914).Read More »

Primeres impressions. Xilografies gironines s. XVII-XX l Post de Marina Garcia

primeres impresssionsEs tracta d’ una aproximació a la collecció de matrius xilogràfiques del fons de l’antiga Impremta Carreras (1860-1952).  Els textos d’ Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat de Girona; Francesc Fontbona, Antoni Serés, responsable de l’Arxiu Amades; el filòleg Pep Vila i Marina Garcia, comissària de la mostra, posen en valor el fons i l’apropen al públic menys avesat al món del gravat, sovint menystingut i desconegut enfront d’altres tècniques artístiques.

Un recorregut històric i temàtic que aborda els temes més destacats al voltant de la impremta i l’ús de les imatges tant en la fe, com en l’oci i la vida quotidiana a través d’una de les col·leccions de matrius xilogràfiques més importants d’Europa la de l’antiga impremta gironina Tipografia Carreras, amb més de 2100 peces i que, l’any 1986, va ser adquirida  per la Diputació de Girona.

La família Carreras comprèn quatre generacions d’impressors que des del 1860 fins al 1952 treballaren ininterrompudament a la ciutat de Girona. La seva activitat es va iniciar amb l’adquisició de la impremta de Melitó Suñer, la qual, al seu torn, havia incorporat material de les dues principals branques d’impressors gironins del segle XVIII: els Bro i els Oliva.Read More »

El panteó reial de Santes Creus

L’any 2009, en el marc del 850è aniversari de la fundació del Reial Mo­nestir de Santes Creus que s’havia de commemorar l’any 2010, el Museu d’Història de Catalunya va plantejar com a objectiu estratègic la res­tauració escultòrica del panteó reial de Santes Creus. Aquesta actuació tenia com a objectiu resoldre les deficients condicions de conservació en què es trobaven les tombes i, al mateix temps, singularitzar el paper de l’abadia dins la història de Catalunya com a panteó reial de la Coro­na d’Aragó. En aquest sentit, cal recordar que el panteó reial de Santes Creus, concebut i planificat pel rei Jaume II el Just entre els anys 1291 i 1315 per tal d’acollir honoríficament les despulles del seu pare Pere el Gran, les seves pròpies i les de la seva esposa, la reina Blanca d’Anjou, és l’únic monument funerari dels reis de la Corona d’Aragó que ha arri­bat intacte fins als nostres. Som davant, també, de les primeres tombes reials bastides en estil gòtic a la Corona d’Aragó i les úniques que s’han conservat íntegrament fins avui dia.

Són molt poques les tombes reials que han estat investigades de manera científica. Això es deu al fet que o bé han estat destruïdes arran dels moviments revolucionaris que han marcat ocasionalment el pas dels rè­gims monàrquics als republicans, o bé resulten inaccessibles als inves­tigadors a causa de les restriccions que imposen cases reials i governs. Aquesta situació comença a canviar de mica en mica, i les darreres dè­cades han estat testimoni de recerques arqueològiques en panteons de cases governants medievals i modernes tant a França com a Àustria, Itàlia i Holanda.

Totes aquestes intervencions demostren que una recerca exhaustiva d’aquests excepcionals conjunts funeraris, acompanyada d’una metodo­logia científica, pot produir resultats científics i comunicatius molt des­tacables. D’altra banda, la localització del túmul funerari íntegre del rei Pere el Gran tenia un interès científic de primer ordre i una excepcionalitat remarcable, atès que es tractava de l’única tomba d’un rei de la Corona d’Aragó que no havia estat mai espoliada.

Les dades històriques documentals referents a les primeres tasques de salvaguarda del panteó reial a mitjan segle XIX, que s’anaren recopilant durant el procés de redacció del projecte de restauració,2 semblaven indicar que, mentre la tomba de Jau­me II i Blanca d’Anjou havia estat objecte d’espo­li de les restes reials i d’una important destrucció escultòrica l’any 1836, la tomba del rei Pere el Gran no havia patit la fúria de la Primera Guerra Carlina. Davant aquestes dades, es considerà con­venient determinar si, efectivament, la tomba de Pere el Gran estava intacta, tal com afirmava B. Hernández Sanahuja, membre de la Comisión Pro­vincial de Monumentos de Tarragona, i director de les primeres obres de restauració del monestir de Santes Creus l’any 1857, així com el grau d’altera­ció de les restes del sepulcre de Jaume II i Blanca d’Anjou. Amb aquest objectiu, el dia 27 de juliol del 2009 es va portar a terme una videoendoscòpia de l’interior d’ambdues tombes. En el cas de la tom­ba de Jaume II i Blanca d’Anjou, la videoendoscò­pia va determinar l’existència de restes òssies sen­se connexió anatòmica i alterades per la presència d’altres elements, mentre que en el cas de la tomba de Pere el Gran es va fer manifest que, tal com afirmava B. Hernández. Sanahuja, el cos del rei es trobava intacte dins el sepulcre.

La localització íntegra del fardell funerari del rei Pere el Gran va ser valorat d’interès científic de primer ordre pel Museu d’Història de Catalunya i el Depar­tament de Cultura, atès que es tractava d’un fet ex­cepcional: la primera i única oportunitat d’estudiar científicament les característiques antropològiques d’un rei, així com el ritual funerari emprat en l’enter­rament de monarques de la Corona d’Aragó a finals del segle XIII – principis segle XIV, pràctica de la qual no es conserva documentació escrita.

Així doncs, paral·lelament al projecte de restauració del panteó reial, el Departament de Cultura va en­degar un projecte integral de recerca científica que tenia com a objectius generals l’estudi dels ritual funeraris que envoltaren la mort i l’enterrament del rei Pere el Gran i de la reina Blanca d’Anjou, l’es­tudi antropològic i paleopatològic dels cossos dels monarques, així com l’estudi dels diferents elements de l’aixovar funerari. El projecte d’estudi, coordinat pel Museu d’Història de Catalunya, i planificat en el seu desenvolupament metodològic com un projecte arqueològic, l’ha dut a terme un equip pluridiscipli­nari, format per un gran nombre de professionals de diverses disciplines, adscrits a centres de recerca pú­blics, universitats i empreses privades.

http://santescreus.mhcat.cat/ca

El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i arquitectura l Post d’Alfons Roca

 

1 [Intervenció a l’acte de presentació, de 22 d’abril de 2016, al Saló Torres-Garcia del Palau de la Generalitat]

Potser justifica la meva intervenció en aquest acte un seguit de circumstàncies personals fruit de l’atzar, o del voler de Déu. Disculpeu-me, si us plau.

El fet és que l’any 1961 –en fa uns quants– des de Berga vaig baixar a Barcelona a estudiar per aparellador. Guiat per un llibre de l’ínclit Alexandre Cirici Pellicer, al cel sia, vaig voler conèixer la Barcelona important, i aviat vaig descobrir el Palau de la Generalitat. I aleshores vaig notar, vaig sentir, vaig veure, que jo era d’un país prou important. Un país que pagava la pena, vaja. I se’m van gravar les primeres imatges de l’edifici per sempre més. Tenia 17 anys. L’atzar, o el voler de Déu, que deia, també va fer que vint anys més tard entrés a treballar a la Generalitat i, oh Fortuna!, entrés en contacte professional amb el vell, bell, monument. I vaig poder viure i treballar, trenta anys, a dins d’una obra d’art! No m’agradava pas gaire ser funcionari, però això, aquest privilegi, me’n va redimir.

L’edifici fa respecte i el respecte fa una mica de por i per perdre-la el primer que vaig veure clar és que m’havia d’informar. I vaig llegir tot el què vaig trobar sobre el Palau. I d’aquestes lectures me’n va venir una oportunitat, l’oportunitat de conèixer personalment els dos joves professors que em va semblar que tenien més fresc el coneixement artístic del monument. Eren en Joaquim Garriga i en Marià Carbonell. El primer em va fer notar el greu dèficit historiogràfic del Palau i em va dir que en Marià era la persona adequada per a posar-hi remei. En Joaquim Garriga acostuma a tenir raó. Fa uns quants anys d’això i des d’aleshores en Marià ens ha ajudat a comprendre l’edifici i la seva història des de diverses perspectives. Ha treballat molt i molt –i bé– i ha sigut decisiu a l’hora de posar al dia el coneixement històricoartístic del Palau, el continent i el contingut. Gràcies Marià!Read More »

Xavier Gosé (1876-1915). L’il·lustrador de la modernitat l Post del Museu Nacional d’Art de Catalunya

goséAra fa cent anys moria a Lleida Xavier Gosé, prototip de l’il·lustrador modern, que es trobava en el pic de la seva maduresa artística i que havia assolit un posició molt notòria en l’escena artística internacional. Havia abandonat París, on havia residit al barri de Montparnasse entre 1900 i 1914, a causa del caos de la Gran Guerra i afeblit per la tuberculosi. Per commemorar aquesta efemèride, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, que conserva el llegat més important de Gosé, van sumar esforços per brindar al públic una exposició retrospectiva sobre aquest artista, l’obra del qual no s’havia presentat mai al Museu Nacional. La monografia que l’acompanya, reuneix el millor de la seva obra coneguda i descobreix els treballs inèdits per ampliar la visió sobre la seva trajectòria creativa, que abasta des de la Barcelona d’Els Quatre Gats fins al París de la belle époque i prefigura l’art déco. Les prop de les tres-centes il·lustracions permeten traçar un recorregut per la crònica mundana del París de principis del segle XX, la capital de l’art i de l’entreteniment que va atreure artistes d’arreu del món. Alhora, l’obra de Gosé, catalitzadora dels corrents estètics i gràfics del moment, convida a capbussar-se en l’atmosfera d’una època històrica que es debat entre la tradició i la seducció d’allò modern.

Fitxa de compra a la llibreria en línia: versió en català  |   versió en castellà

Altres publicacions del MNAC a la llibreria en línia

 

Ramon Llull i els diàlegs mediterranis. Ramon Llull and the Mediterranean Dialogues l Post de Maria-Àngels Roque

llull llibreL’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) promou i desenvolupa des de l’any 2007 un seguit de treballs acadèmics i divulgatius al voltant de la persona i l’obra de Ramon Llull (1.232-1316), la figura més universal de la cultura catalana. Filòsof i prolífic escriptor amb 260 títols en català, llatí i àrab, Llull pot ser considerat també un dels precursors del diàleg intercultural.

Amb motiu del 770 aniversari de la seva mort l’IEMed ha editat la publicació “Ramon Llull i els Diàlegs Mediterranis”/”Ramon Llull and the Mediterranean Dialogues” en què participen prop de trenta especialistes. La contribució d’experts de les dues ribes mediterrànies és en si un fet nou que vol reflexionar al voltant de l’univers del debat cultural i científic en què vivia immers el filòsof mallorquí. Els textos que composen aquesta publicació estan centrats especialment en el diàleg, però també en la ciència i el pensament, i pretenen destacar-ne els elements interculturals: Read More »

Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat. 1929-1939 l Post del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat, 1929-1939 és la primera gran mostra monogràfica dedicada a un dels fotògrafs del país més importants del període d’entreguerres. Organitzada pel Museu Nacional, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Obra Social “la Caixa”, se centra en les fotografies que Gabriel Casas (1892-1973) va realitzar durant deu anys claus, els que van del 1929 al 1939, quan la seva obra adquireix gran maduresa i connecta amb l’avantguarda europea. A través de 120 fotografies, aquesta exposició ofereix una visió àmplia i contextualitzada de la seva obra. Gràcies a la col·laboració entre les tres institucions la mostra viatjarà posteriorment als centres CaixaForum de Girona i Tarragona.

Amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 es va iniciar a Espanya un període daurat per a la fotografia. En aquella època, a Barcelona, igual com a gran part d’Europa, la fotografia moderna estava vinculada a una nova concepció artística que va promoure la utilització de nous mitjans com el disseny gràfic i la publicitat. En aquest temps, Marinetti i Le Corbusier donen conferències a la ciutat; Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch publiquen el Manifest Groc i la Galeria Dalmau organitza exposicions d’art modern.Read More »