Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat │ Apunt de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions

La trajectòria de Victòria Pujolar Amat (Barcelona 1921- Madrid 2017) és apassionant. Lluitadora antifeixista i antifranquista, en el seu periple vital travessa guerres i revolucions, passa per la presó i l’exili, pareix i cria quatre fills, és la veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio La Pirenaica, i tot això ho fa treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Victòria, la irreductible n’és la biografia escrita per la periodista, professora i investigadora especialitzada en comunicació i gènere Elvira Altés, que va exercir el comissariat del Centenari del naixement de Victòria Pujolar Amat, l’any 2021. El llibre ha estat publicat per l’Institut Català de les Dones i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya, dins de la col·lecció “Persones Il·lustres”.

Altés relata les peripècies de la vida de Victòria Pujolar Amat emmarcades en el context històric en què van transcorre: la República, la Guerra civil, l’exili, la Segona Guerra Mundial, la resistència al franquisme, les turbulències polítiques de la guerra freda, la transició espanyola i la democràcia.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

En definitiva, Victòria, la irreductible ens ofereix el transcurs d’una vida amb les esperances que es van estroncar, les sofrences que va haver d’encaixar, però també la força amb què Victòria va transitar, a moments, cavalcant per damunt de la història i, en d’altres acceptant que la història li passés pel damunt.

Cada capítol compta amb un recull de fotografies i un apartat final reprodueix dibuixos i pintures de Victòria Pujolar Amat.

Llegeix més »

Catalunya i la Societat de Nacions. Revista IDEES │ Apunt del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis

El context històric, polític, social i internacional en què es va crear la Societat de Nacions, el dels anys 1919-1920, amb la fi de la Primera Guerra Mundial i dels tractats internacionals que en sorgiren, coincideix també amb un moment particularment intens de la història de Catalunya. Catalunya, com tantes altres parts del món, vivia en plena ebullició, en part degut al nou context global que començava a fer els seus primers passos, però també a causa de dinàmiques pròpies de caràcter intern o vinculades a la relació —sempre complexa— entre Barcelona i Madrid. Una part important de la societat catalana havia seguit amb fruïció l’evolució de la Gran Guerra i, des de la intel·lectualitat catalana, es rebé amb interès i curiositat el projecte de la Societat de Nacions que —en diversos aspectes— casava bé amb els postulats de modernitat i civilitat del noucentisme.

Llegeix més »

Naufragis, història submergida │ Apunt del Museu d’Arqueologia de Catalunya

La voluntat de l’ésser humà de baixar a les profunditats ha estat constant al llarg de la història. Bé per rescatar tresors, literalment, o, metafòricament, per rescatar-ne la memòria. Naufragis. Història submergida, tant el catàleg com l’exposició, són un testimoni d’aquests descensos. Veuen la llum, coincidint amb els trenta anys de la creació del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), tres dècades durant les quals s’han documentat i “excavat” 855 enclaus.

Aquests jaciments no es troben només al mar sinó també en aigües interiors, en llacs, rius i en nivells freàtics. Les mostres que se n’extreuen, a més, tenen la peculiaritat de conservar excepcionalment bé les restes de matèria orgànica, una font clau d’informació. Durant les prop de 300 pàgines del llibre es comença posant en context aquesta disciplina per després fer un recorregut en detall, amb textos en català, castellà i anglès i amb fotografies a color, per les troballes més destacables que han fet els investigadors del CASC durant aquests trenta anys.

Llegeix més »

La moneda grega a Ibèria. Seques i circulació monetària │ Apunt del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Centre Iberia Graeca

Aquesta nova monografia del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Centre Iberia Graeca, en la qual han participat vint-i-quatre investigadors i conté dinou articles, recull  les recerques més recents sobre la numismàtica grega peninsular iles troballes més significatives de moneda grega a la península Ibérica.

El llibre, entre altres temes, permet apropar-se a la producció i distribució de les monedes de les seques d’Emporion i Rode, a la presència de seques gregues de la Mediterrània oriental i central a Ibèria i al significat econòmic de la moneda en les comunitats antigues peninsulars en un marc cronològic comprés entre els segles VI i I aC. 

Llegeix més »

“Homenatge a Lluís Companys. Poemes dedicats…”, │Apunt de Raimon Alamany

Al 1990, la Generalitat va publicar el llibre Homenatge a Lluís Companys. Poemes dedicats al president màrtir 1940-1990, un recull de poemes a cura de Joan Colomines. Avui, però, no parlarem del llibre, en aquest cas un llibre exhaurit, sinó del que hem trobat dins de la carpeta del seu expedient.

Algú, en comprar o saber que havíem publicat aquest llibre, es va sentir empès a enviar-nos un escrit amb una fotografia.

A l’escrit, s’hi explica un acte d’homenatge al president Lluís Companys de l’octubre de 1942, en plena dictadura, quan només feia dos anys que havia estat afusellat: el 15 d’octubre d’aquell any, uns nois es van posar a discutir de futbol al Cementiri Nou de Barcelona, a Montjuïc, prop d’un nínxol vigilat per dos policies: era el nínxol 7182 on hi havia enterrat el president Companys. La discussió va degenerar en una baralla i, en sentir-ho, els policies van anar a separar-los.

En retornar al nínxol els policies es van trobar que algú li havia retut un homenatge, amb una corona de flors i un rètol (“al nostre inolvidapble President Lluis Companys. Q.P.D.”). Tot (la discussió, la baralla…) havia estat organitzat amb aquest objectiu. I en van fer una foto perquè en quedés constància.

Llegeix més »

L’Exposició de París (1937). L’art medieval català a París durant la Guerra Civil espanyola │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

L’any 1937, el Govern de la Generalitat de Catalunya va presentar a París, al Jeu de Paume des Tuileries, una gran exposició d’art medieval català. S’hi van traslladar des d’Olot les peces més rellevants i singulars del romànic i el gòtic: frescos, escultures, pintures, brodats, teixits, còdexs miniats i orfebreria, en una tria que va esdevenir una gran carta de presentació internacional de l’art i de la cultura catalanes. L’impacte de l’exposició fou molt notable, i fruit de l’èxit es van plantejar algunes possibilitats de noves exposicions a Brussel·les, Londres i Nova York, que finalment es van rebutjar.

L’evolució de les circumstàncies de la guerra a Espanya va aconsellar la continuïtat a França de les obres que s’hi havien desplaçat. El Govern francès va oferir la possibilitat de continuar l’exposició als afores de París, al castell de Maisons-Laffitte, i així es va fer. Quan, a finals de 1937, va acabar l’Exposició Internacional de París, les autoritats catalanes i franceses van decidir conjuntament de perllongar l’exposició i el dipòsit de les obres d’art de Catalunya fins que s’aclarissin les circumstàncies del final de la guerra. Des del febrer de 1937 i fins al 12 de setembre de 1939, el director dels Museus de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, es va erigir en l’organitzador de les exposicions i en el custodi de les obres d’art; l’acompanyà en la definició de les museografies al Jeu de Paume i a Maisons-Laffitte l’arquitecte Josep-Lluís Sert. Pere Coromines, com a comissari de Museus, i successivament Ventura Gassol, Antoni M. Sbert (dues vegades, la segona després d’un petit parèntesi de Josep Tarradellas), Carles Martí Feced i Carles Pi Sunyer, van ser els interlocutors de Folch en nom de la Conselleria de Cultura. Gassol fou, a més, el president del Comitè Executiu de l’Exposició. Pere Bosch Gimpera, en alguna de les seves habituals sortides internacionals, també va intervenir en les gestions diverses que acompanyaren l’exposició.

Llegeix més »

Memòries controvertides i patrimoni. Usos i abusos del passat immediat │ Apunt del Memorial Democràtic

El passat se’ns apareix com omnipresent i està contingut en el present de tal manera que ha esdevingut, en algunes ocasions, un recurs aplicable en una diversitat considerable d’usos. És tal aquesta multiplicitat d’usos que, amb freqüència, la generació d’un coneixement rigorós dels temps que ens han precedit és una excepció i, deixat en un segon pla, s’imposa la comercialització, la superficialitat i la banalització. Abunden arreu, i especialment en l’àmbit de la gestió del patrimoni, recreacions que volen atènyer la impossibilitat de reproduir el passat tal com va ser. També, creacions literàries, propostes cinematogràfiques i sèries televisives tenen en el temps pretèrit una gran font d’inspiració. Alhora, també, proliferen jocs de vídeo, atraccions de parcs temàtics o activitats lúdiques com jocs d’escapada en viu (escape room) que fonamenten els seus guions en fets o personatges històrics. Aquesta industrialització del tractament del passat comporta distorsions i carències de rigor. Tot empitjora quan el passat que es vol restituir o que es vol explotar turísticament està relacionat amb fets heretats de caire traumàtic. És a dir, quan es tracta d’episodis que continuen persistint com a no resolts en la memòria col·lectiva. Pensem en conflictes bèl·lics relativament recents, genocidis, dictadures, guerres brutes i violències polítiques.

Una eina per tractar aquests passats és la patrimonialització. Una de les preguntes que ens podríem formular és si aquestes opcions de preservació han de tenir límits ètics. Quins són els mecanismes lícits de patrimonialització quan el material sobre el qual es treballa es tracta d’episodis traumàtics relativament recents? Amb freqüència s’ha parlat d’indústria de la memòria per criticar negativament el que es considera una aproximació irrespectuosa al passat. La banalització, el maniqueisme i la simplificació són alguns dels atributs que s’empren quan les visions del passat que s’acaben imposant socialment s’allunyen de la precisió historiogràfica suposadament científica i de l’honestedat intel·lectual. Però, una altra pregunta a fer-se és qui ha de garantir aquesta transmissió i divulgació acurades de les lectures del passat. Les polítiques públiques de memòria, sens dubte, hi poden tenir un paper fonamental. Podrien ser la base per edificar el que en àmbits anglosaxons es coneix com una «història pública». És a dir, fer possible que els continguts generats des del camp de la historiografia especialitzada arribin al conjunt de la ciutadania. És obvi, doncs, que en aquest accés hi han de tenir un paper rellevant el foment i la divulgació en forma d’adaptació d’aquests continguts a les tècniques de patrimonialització i als circuits del turisme cultural.

Llegeix més »

Recuperació i superació d’uns anhels identitaris: la Generalitat republicana i la Guerra Civil (1931-1939) │ Apunt de Josep M. Roig

En aquesta obra pretenem fer un plantejament diferent sobre el període de la Generalitat republicana i la guerra civil (1931-1939). Partint de la base que durant aquests anys Catalunya va gaudir per primera vegada en l’època contemporània d’una certa llibertat, ens plantegem quin tipus de país es va intentar construir coetàniament i pel futur, tant ens els aspectes polítics com culturals, econòmics, territorials, etc. L’experiència republicana va durar poc, així doncs trobarem poques propostes acabades, però sí projectes de futur ben concrets i realistes.

Evidentment aquesta imatge no la plantegem com un exercici d’imaginació sinó com un estudi històric, fet a partir de dades constatables, de documentació fiable i amb un esperit crític propi de la metodologia històrica.

I el que hem pogut constatar és un projecte de Catalunya ambiciós, renovador, democràtic, superador del regionalisme polític anterior. Un projecte que tenia una dimensió social nova perquè es va fer amb la incorporació de sectors de població populars i obrers, apartats fins aleshores de la reivindicació de l’autogovern.

I tot això en diàleg amb un govern republicà, que no sempre fou fàcil, ja que mentre el poder central parlava d’atribucions cedides a Catalunya, aquí es considerava que ens eren reconegudes.

Llegeix més »