Un país el construeixen persones, col·lectius, entitats, institucions, empreses… Entre les persones a títol individual que ajuden a fer avançar un país n’hi ha que deixen més petjada i n’hi ha que menys. Triadú va ser, sense cap mena de dubte, una personalitat polièdrica que va deixar una empremta fonda a Catalunya, una característica que se li va reconèixer en vida a través d’homenatges i premis diversos i que, ja traspassat, es continua posant de relleu.
Joan Triadú va ser mestre, crític literari, escriptor, traductor, activista…, oficis i actuacions en què sempre va destacar. L’exposició i catàleg Joan Triadú, defensar la llengua, estimar el país se centra en l’activisme de Triadú al llarg de dècades, un activisme que es desplega en tres direccions: el patriòtic, el formatiu i el literari i cultural. Són desenes i desenes les iniciatives culturals que va impulsar o en què va col·laborar el pedagog: el Concurs Literari Parroquial de Cantonigròs, l’Any Fabra, les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, els Jocs Florals de la Llengua Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres catalanes… I també és destacable el seu pas per Òmnium Cultural, la Delegació d’Ensenyament de Català (DEC), la Institució Cultural del CIC, el PEN Club, la Plataforma per la Llengua i tantes altres entitats i institucions, així com la creació de les escoles Betània i Thau. A l’exposició, també s’hi repassa les seves col·laboracions a Forja, Ariel, el diari Avui i Serra d’Or, entre moltes altres capçaleres.
Llegeix més »
Josep Palau i Fabre (1917-2008), poeta, dramaturg, assagista, traductor, crític, i un dels principals experts mundials en Picasso, és un dels més grans escriptors catalans de la segona meitat del segle XX.
El 2017, el Govern de la Generalitat va aprovar com a commemoracions oficials el cent-cinquantè aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el cent-vint-i-cinquè d’Aurora Bertrana.
Les relacions internacionals tenen una importància creixent en un món globalitzat com és el d’avui. Tradicionalment, el món es configurava com un club selecte d’estats, en què les entitats no estatals no tenien rellevància internacional. Actualment, en canvi, els actors internacionals són de tipus ben divers, la qual cosa ha afavorit l’aproximació de les relacions internacionals a la ciutadania, ja que hi té més capacitat d’influència, per exemple a través d’actors com les organitzacions no governamentals o la societat civil internacional.
En l’etapa política moderna, les aspiracions d’autogovern català s’han materialitzat en tres llargs itineraris legislatius que han culminat en els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1932, 1979 i 2006. En tots tres casos, llur negociació i redacció es tradueix en procediments parlamentaris llargs i complexos, i costa consensuar-ne els continguts atesa la doble tramitació al Parlament i a les Corts Generals.
Les teories sobre la justícia lingüística suggereixen com haurien de ser unes polítiques lingüístiques justes a partir de l’aplicació de determinats principis morals. Les principals teories contemporànies s’emmarquen en el liberalisme igualitari, i es preocupen per la distribució equitativa dels interessos lingüístics de les persones, tant en termes de comunicació com d’identitat, per construir societats ideals d’individus lliures i iguals. Una realitat poc tinguda en compte per aquestes teories és la de les societats lingüísticament mixtes, en què conviuen grups lingüístics que no poden ser separats territorialment, i entre les quals Catalunya –i en general les comunitats de l’àrea lingüística catalana– representa un dels casos més significatius de les democràcies occidentals. Aquest treball, que té l’origen en la tesi doctoral publicada en anglès amb el títol Why Languages Matter to People. Communication, identity an justice in western democracies: the case of mixed societies, en selecciona els aspectes més rellevants per a les polítiques lingüístiques de l’àrea catalana, amb quatre grans objectius: acostar els plantejaments de la teoria política als de la tradició sociolingüística catalana i identificar 
El dret lingüístic català ha estat objecte, els darrers anys, d’ambicioses reformes normatives i noves lectures jurisprudencials, bona part de les quals molt controvertides per l’impacte que han tingut en àmbits públics especialment sensibles com l’ensenyament, la justícia o l’administració. Novetats que, indefectiblement, s’han acabat projectant en el catàleg de drets i deures lingüístics, bo i concitant interessants debats en l’escenari polític i acadèmic.