A final de la dècada dels setanta del segle passat, la Xina era un país devastat per la revolució cultural, molt poc industrialitzat i la seva aportació al PIB mundial era inferior al 2%. El 1979, sota el ferm i hàbil lideratge de Deng Xiaoping, s’inicia el procés de reformes que va permetre desplegar les polítiques d’obertura i liberalització de la seva economia, a la vegada que es consolidava el poder del Partit Comunista xinès després de la mort de Mao Zedong. Un procés de transformació interna que va comportar deixar enrere una economia centralitzada i planificada, per passar a ser una economia de mercat que s’obria al món. Al mateix temps, l’anomenat “país del centre” va viure un procés de transició demogràfica: d’una societat rural a una societat urbana, però fortament tutelada pel règim de partit únic. Quatre dècades més tard, la Xina s’aproxima a gairebé el 20% del PIB global a un ritme sostingut de creixement de vora del 10% de mitjana anual, en el que és considerat el creixement continuat més ràpid de la història en l’economia d’un país, segons el Banc Mundial.