En l’etapa política moderna, les aspiracions d’autogovern català s’han materialitzat en tres llargs itineraris legislatius que han culminat en els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1932, 1979 i 2006. En tots tres casos, llur negociació i redacció es tradueix en procediments parlamentaris llargs i complexos, i costa consensuar-ne els continguts atesa la doble tramitació al Parlament i a les Corts Generals.
Aquest volum presenta els resultats d’un projecte finançat per l’Institut d’Estudis de l’Autogovern que ha caracteritzat, a partir d’un marc de treball basat en l’anàlisi del discurs i la lexicometria, trets quantitatius i qualitatius d’aquests tres textos cabdals. A més a més, s’hi presenten dades (en alguns casos, inèdites) relatives als processos de tramitació, redacció i traducció dels tres estatuts. El nucli del treball, basat en una exploració lexicomètrica, descriu el corpus a partir d’índexs estadístics que han permès caracteritzar la riquesa lèxica, la distància intertextual i altres característiques estadístiques de cada text estatutari. A través de múltiples trets lingüístics (sobretot de l’estudi del vocabulari i sintagmes específics de cada Estatut), aquest llibre demostra com s’ha modernitzat i ha evolucionat el discurs estatutari en llengua catalana.
