Camins de llibertat. Guia de senders dels maquis. Ruta Jové-Gros de Prats de Molló a Manlleu │ Apunt del Memorial Democràtic

Aquesta guia dona a conèixer els itineraris dels maquis que, sortint de Prats de Molló, s’encaminaven de nit cap al sud, travessant el Ripollès, la Garrotxa i Osona. El sender és fruit d’una llarga i aprofundida tasca de documentació de l’Amical Antics Guerrillers de Catalunya, amb recerca d’arxius, treball de camp, relats i informes de guerrillers i guies de passos, dels que se n’aporta la biografia, i la descripció de l’itinerari escrita pel guia Josep Gros.

Els indrets que la guia proposa, doncs, són molt més que belles i bucòliques estampes naturals. Són itineraris carregats de memòria, d’una història recent invisibilitzada per a les generacions actuals. Des de les dècades fosques dels quaranta i cinquanta del segle xx la fesomia del paisatge ha canviat, però els senders i passos continuen sent els mateixos que els maquis van caminar en la seva lluita clandestina per derrocar el règim franquista.

Llegeix més »

El patrimoni artístic català durant la Guerra Civil Espanyola│ Apunt del Memorial Democràtic

El cop d’estat de Franco contra la República va provocar l’esclat d’una revolució social als territoris fidels al Govern. A Catalunya, els primers dies posteriors al 18 de juliol van significar la duplicitat de poders entre els Comitès Antifeixistes i les institucions que van quedar subordinades i limitades en els seus poders. La revolució social va portar atacs indiscriminats contra les persones i el patrimoni amb la destrucció, la devastació i els assassinats. La reacció de protecció i salvaguarda va ser fulminant i l’art salvat es va concentrar en diversos dipòsits que culminarien al Museu del Palau Nacional de Montjuic.

Aquest llibre recull aportacions sobre les situacions produïdes a Lleida, el Pirineu, les Terres de l’Ebre, Tarragona, Reus i Poblet, Solsona, Manresa, Sabadell i Terrassa, Mataró, Granollers, Vic, Girona i Barcelona, amb estudis d’especialistes en la salvaguarda del patrimoni. Aquest repàs territorial omple un buit de coneixement sobre les accions prèvies a les concentracions de Montjuic i Pedralbes i els trasllats a Olot i la frontera, que es coneixien millor.

Llegeix més »

El més llegit de 2022 al blog de publicacions de la Generalitat LLIBRESGENCAT

Durant el 2022, hem publicat al blog un total de 44 apunts, que han obtingut 6.219 visites de 3.454 visitants. Per estats, el 90,31% de visites provenen d’Espanya, el 3,37% dels Estats Units, el 0,96% dels Països Baixos i el 5,36% de la resta de món.

Els deu apunts més llegits al 2022 han estat els següents:

El llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals │Apunt d’Oriol Camps

Catàleg de paisatge de l’Alt Pirineu i Aran │Apunt de Laura Puigbert

Cartes, vida i música: “Correspondència entre Pau Casals i Josep Tarradellas, Antoni Virgili, Ventura Gassol i Adrià Gual” │Apunt de Raimon Alamany

Llegeix més »

Catàleg de publicacions de la Generalitat de Catalunya 1931-1939 │ Apunt de Raimon Alamany

La Generalitat de Catalunya ha catalogat i digitalitza​​​t bona part de les més de 700 publicacions que va editar de l’abril de 1931 al gener de 1939. En menys vuit anys, la Generalitat va desplegar una intensa activitat editorial, entre llibres, opuscles, publicacions periòdiques i cartells. A les publicacions ara digitalitzades, hi ha estudis jurídics o sobre ordenació territorial, publicacions d’ensenyament, manuals tècnics, i també memòries d’actuació, llibres infantils, de música, teatre, etc.

Així, hi trobem, per exemple, des del Projecte de l’Estatut de Catalunya de 1931 i diverses publicacions sobre la Llei de contractes de conreu o la divisió territorial de Catalunya, fins als volums Poesia de guerraEl tractament de les fractures de guerra del Josep Trueta, ambdós de 1938, o la sèrie de llibres infantils on es van publicar, entre altres títols, El més petit de tots de Lola Anglada i El Senyor Pèsol i altres plantes de Salvador Perarnau amb il·lustracions de Joan G. Junceda.

Llegeix més »

Victòria, la irreductible. Victòria Pujolar Amat │ Apunt de l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions

La trajectòria de Victòria Pujolar Amat (Barcelona 1921- Madrid 2017) és apassionant. Lluitadora antifeixista i antifranquista, en el seu periple vital travessa guerres i revolucions, passa per la presó i l’exili, pareix i cria quatre fills, és la veu femenina i catalana de l’emissora de ràdio La Pirenaica, i tot això ho fa treballant sempre per un món més just i mantenint la fidelitat a les seves idees i a la seva vocació artística.

Victòria, la irreductible n’és la biografia escrita per la periodista, professora i investigadora especialitzada en comunicació i gènere Elvira Altés, que va exercir el comissariat del Centenari del naixement de Victòria Pujolar Amat, l’any 2021. El llibre ha estat publicat per l’Institut Català de les Dones i l’Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya, dins de la col·lecció “Persones Il·lustres”.

Altés relata les peripècies de la vida de Victòria Pujolar Amat emmarcades en el context històric en què van transcorre: la República, la Guerra civil, l’exili, la Segona Guerra Mundial, la resistència al franquisme, les turbulències polítiques de la guerra freda, la transició espanyola i la democràcia.

Conèixer el camí que va recórrer Pujolar al llarg de les complexitats del segle XX ens convida a emular el seu mestratge de lluita resilient, tot recuperant el llegat de compromís amb els valors republicans de solidaritat, democràcia i llibertat.

En definitiva, Victòria, la irreductible ens ofereix el transcurs d’una vida amb les esperances que es van estroncar, les sofrences que va haver d’encaixar, però també la força amb què Victòria va transitar, a moments, cavalcant per damunt de la història i, en d’altres acceptant que la història li passés pel damunt.

Cada capítol compta amb un recull de fotografies i un apartat final reprodueix dibuixos i pintures de Victòria Pujolar Amat.

Llegeix més »

L’Exposició de París (1937). L’art medieval català a París durant la Guerra Civil espanyola │ Apunt del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

L’any 1937, el Govern de la Generalitat de Catalunya va presentar a París, al Jeu de Paume des Tuileries, una gran exposició d’art medieval català. S’hi van traslladar des d’Olot les peces més rellevants i singulars del romànic i el gòtic: frescos, escultures, pintures, brodats, teixits, còdexs miniats i orfebreria, en una tria que va esdevenir una gran carta de presentació internacional de l’art i de la cultura catalanes. L’impacte de l’exposició fou molt notable, i fruit de l’èxit es van plantejar algunes possibilitats de noves exposicions a Brussel·les, Londres i Nova York, que finalment es van rebutjar.

L’evolució de les circumstàncies de la guerra a Espanya va aconsellar la continuïtat a França de les obres que s’hi havien desplaçat. El Govern francès va oferir la possibilitat de continuar l’exposició als afores de París, al castell de Maisons-Laffitte, i així es va fer. Quan, a finals de 1937, va acabar l’Exposició Internacional de París, les autoritats catalanes i franceses van decidir conjuntament de perllongar l’exposició i el dipòsit de les obres d’art de Catalunya fins que s’aclarissin les circumstàncies del final de la guerra. Des del febrer de 1937 i fins al 12 de setembre de 1939, el director dels Museus de Barcelona, Joaquim Folch i Torres, es va erigir en l’organitzador de les exposicions i en el custodi de les obres d’art; l’acompanyà en la definició de les museografies al Jeu de Paume i a Maisons-Laffitte l’arquitecte Josep-Lluís Sert. Pere Coromines, com a comissari de Museus, i successivament Ventura Gassol, Antoni M. Sbert (dues vegades, la segona després d’un petit parèntesi de Josep Tarradellas), Carles Martí Feced i Carles Pi Sunyer, van ser els interlocutors de Folch en nom de la Conselleria de Cultura. Gassol fou, a més, el president del Comitè Executiu de l’Exposició. Pere Bosch Gimpera, en alguna de les seves habituals sortides internacionals, també va intervenir en les gestions diverses que acompanyaren l’exposició.

Llegeix més »

Recuperació i superació d’uns anhels identitaris: la Generalitat republicana i la Guerra Civil (1931-1939) │ Apunt de Josep M. Roig

En aquesta obra pretenem fer un plantejament diferent sobre el període de la Generalitat republicana i la guerra civil (1931-1939). Partint de la base que durant aquests anys Catalunya va gaudir per primera vegada en l’època contemporània d’una certa llibertat, ens plantegem quin tipus de país es va intentar construir coetàniament i pel futur, tant ens els aspectes polítics com culturals, econòmics, territorials, etc. L’experiència republicana va durar poc, així doncs trobarem poques propostes acabades, però sí projectes de futur ben concrets i realistes.

Evidentment aquesta imatge no la plantegem com un exercici d’imaginació sinó com un estudi històric, fet a partir de dades constatables, de documentació fiable i amb un esperit crític propi de la metodologia històrica.

I el que hem pogut constatar és un projecte de Catalunya ambiciós, renovador, democràtic, superador del regionalisme polític anterior. Un projecte que tenia una dimensió social nova perquè es va fer amb la incorporació de sectors de població populars i obrers, apartats fins aleshores de la reivindicació de l’autogovern.

I tot això en diàleg amb un govern republicà, que no sempre fou fàcil, ja que mentre el poder central parlava d’atribucions cedides a Catalunya, aquí es considerava que ens eren reconegudes.

Llegeix més »

L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya │ Apunt de Josep Maria Solé i Sabaté

La història de l’Escola Popular de Guerra i dels oficials que s’hi formaren és la de la institució creada per decret del Departament de Defensa de la Generalitat de Catalunya de 26 d’agost de 1936. Els oficials formats haurien de ser els que des de la Catalunya en guerra i revolució ajudarien a guanyar el conflicte fratricida provocat pels militars rebels facciosos.

Els magres resultats militars a l’Aragó i la fracassada operació a Mallorca feren evident la necessitat d’aconseguir oficials i comandaments mitjos per poder fer front a una guerra amb fronts més o menys estables, moviments de tropes formades per milers d’homes, maquinària militar pesada i una logística bèl·lica que exigia una mínima preparació tècnica i professional prèvia.

La creació de l’Escola en un moment d’eufòria revolucionaria i el poder a les seves mans, feia que es rebutgessin la disciplina i la jerarquia dels exèrcits regulars. La paradoxa és que, als pocs dies, alguns dirigents de la CNT-FAI, principalment els que estaven al davant de les columnes o en llocs de responsabilitat militar a la rereguarda, van agafar consciència que amb l’entusiasme no n’hi havia prou i que, en primer lloc, es necessitaven “instructors de guerra”, eufemisme per no dir clarament caps i oficials, i que, en segon lloc, amb la seva formació acadèmica i després la seva presència al front, calia recuperar l’estructura de qualsevol exèrcit regular. Als soldats, se’ls deia milicians; als caps, assessors tècnics; i als oficials, instructors. Però la dura realitat de la guerra s’acabà imposant en pocs mesos, malgrat les fortes resistències a acceptar la jerarquia i disciplina d’un exèrcit que havia de tenir les estructures clàssiques de qualsevol exèrcit modern de l’època. És en aquest context que a final d’agost de 1936 es va crear a Catalunya la primera Escola de Guerra, dependent d’un govern i no de cap partit o sindicat, a la zona republicana.

Llegeix més »

Els arxius catalans durant la Segona República i la Guerra Civil (1931-1939) │ Apunt de Jaume Enric Zamora Escala

Aquesta publicació se centra en la relació entre els arxius i el conflicte polític en el segle XX, prenent com a exemple els arxius catalans en el període comprès entre els anys 1931 i 1939. La Generalitat de Catalunya va iniciar entre els anys 1931 i 1936 una destacable política cultural i en concret en matèria d’arxius, que no partia de zero. L’Institut d’Estudis Catalans, creat per la Diputació Provincial de Barcelona l’any 1907, va dur a terme nombroses i diverses accions sobre el patrimoni documental del país que va servir de base per a l’obra institucional de la dècada dels anys 1930.

Però de la planificació es va haver de passar a les circumstàncies sempre difícils d’un conflicte bèl·lic i en aquest context Jaume Enric Zamora Escala se centra en la reconstrucció del salvament dels arxius catalans durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), esdevenint el nucli principal d’aquest treball. De la mà de la Secció d’Arxius del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat de Catalunya encapçalada per Agustí Duran i Sanpere i un nombrós equip de col·laboradors es ressegueix la tasca i les vicissituds de la salvaguarda d’aquest patrimoni cultural cabdal per a la història del país.

S’acaba la guerra i els arxius retornen a Barcelona, procedents principalment de Viladrau, refugi de bona part dels arxius de la ciutat i d’altres procedències d’arreu de Catalunya. Quins foren els arxius protegits? Quines varen ser les actuacions de la Secció d’Arxius arreu del país? Ho podem seguir amb detall en aquest estudi.

Llegeix més »

La noia de la capsa de fils. Memòries d’un exili no desitjat │ Apunt del Memorial Democràtic

Remei Oliva Berenguer (Barcelona, 1918) tenia 20 anys quan va haver de deixar casa seva, a Badalona, la vida de modista i tots els seus somnis per fugir cap a França. Com ella, milers de republicans que havien perdut la guerra marxaven a l’exili amb incertesa, l’hivern de 1939. Els records d’aquella experiència, que la Remei va viure al costat dels seus pares i del seu marit Joan, han quedat fixats per sempre més en la seva memòria. Una memòria prodigiosa que plasma en aquest llibre de manera senzilla i honesta, i que ens permet copsar una època significativa del nostre passat recent.

Al crit d’«allez, allez…» els van fer entrar a la platja d’Argelers, que s’acabà convertint en un camp de concentració per a setanta-cinc mil refugiats que fugien de la repressió franquista. El seu relat abasta els quinze mesos de reclusió en aquest camp i en el de Sant Cebrià, el naixement del seu fill Rubèn a la Maternitat d’Elna l’any 1940 i la difícil integració en una França immersa en la Segona Guerra Mundial. Les dures condicions de vida enmig de la sorra i els filats, però, no van minvar la seva dignitat ni la lluita per aconseguir una vida millor per a la seva família.

Llegeix més »