L’objecte d’aquest estudi és esbrinar quin marge té la Generalitat de Catalunya per establir polítiques públiques pròpies o diferenciades en l’àmbit del transport. És a dir, si, des de la perspectiva jurídica, l’autonomia de què disposa la Generalitat en aquesta matèria és de prou qualitat per fer possible una política diferenciada.
En primer lloc, s’analitza el sistema de repartiment de competències dissenyat per la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, repartiment que ha estat interpretat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional. En segon lloc, s’examina quines competències té atribuïdes la Unió Europea en virtut del Tractat de Funcionament de la Unió Europea en la matèria transports, l’exercici de les quals acaba predeterminant l’exercici de les competències estatal i autonòmica.
Tot seguit, l’estudi analitza les normatives europea, estatal i catalana en aquesta matèria des de la perspectiva de les potestats que atorguen les esmentades normes als diferents poders públics, amb l’objecte de determinar el marge de decisió que correspon a cadascun d’aquests poders i, en especial, a la Generalitat de Catalunya.
En aquest sentit, s’analitza el marc normatiu que regula les principals submatèries de transports en les quals la Generalitat té competències en virtut de l’article 169 EAC, concretament, el transport per carretera –de mercaderies i de viatgers–, el transport per cable, el transport per ferrocarril, i el transport marítim i fluvial. Pel que fa al transport aeri, s’hi exposen les actuacions que ha dut a terme la Generalitat per tal d’incidir indirectament en l’esmentada matèria, en la qual no té una competència expressament atribuïda, a través d’altres títols competencials com el d’infraestructures del transport, medi ambient, i turisme. L’estudi acaba amb un apartat relatiu a les actuacions estatals de foment en la matèria transports.Llegeix més »
Les teories sobre la justícia lingüística suggereixen com haurien de ser unes polítiques lingüístiques justes a partir de l’aplicació de determinats principis morals. Les principals teories contemporànies s’emmarquen en el liberalisme igualitari, i es preocupen per la distribució equitativa dels interessos lingüístics de les persones, tant en termes de comunicació com d’identitat, per construir societats ideals d’individus lliures i iguals. Una realitat poc tinguda en compte per aquestes teories és la de les societats lingüísticament mixtes, en què conviuen grups lingüístics que no poden ser separats territorialment, i entre les quals Catalunya –i en general les comunitats de l’àrea lingüística catalana– representa un dels casos més significatius de les democràcies occidentals. Aquest treball, que té l’origen en la tesi doctoral publicada en anglès amb el títol Why Languages Matter to People. Communication, identity an justice in western democracies: the case of mixed societies, en selecciona els aspectes més rellevants per a les polítiques lingüístiques de l’àrea catalana, amb quatre grans objectius: acostar els plantejaments de la teoria política als de la tradició sociolingüística catalana i identificar 
Des del final de la Segona Guerra Mundial i la creació de les Nacions Unides, la naturalesa de la guerra ha experimentat canvis: moltes guerres són “intraestatals”, o guerres de secessió. Si bé les guerres de secessió no involucren el mateix nombre o tipus de combatents que en les dues últimes guerres mundials, el seu potencial de destrucció i el perill que comporten per a la comunitat internacional no s’han de subestimar. Actualment hi ha molts pobles, entre els quals hi ha els txetxens, els papús occidentals, els habitants d’Aceh, els tibetans i els kurds, que volen la independència dels que perceben com a governants estrangers i aliens. La dissolució de Iugoslàvia i de l’antiga URSS, juntament amb els conflictes recents al Sud d’Ossètia, revelen que el potencial de futures guerres de secessió roman elevat.
En els darrers anys, Catalunya ha encarat diverses problemàtiques territorials d’alta transcendència pública, tals com els desajustos en l’habitatge, el canvi del model en l’ús del sòl o la immigració. L’urbanisme ha marcat una tendència a integrar, dins la seva funció pública desenvolupada tradicionalment, un destacat component social, el qual constitueix un repte en l’evolució de l’Estat autonòmic.
Els governs locals es troben avui en dia davant un context de canvi i d’incertesa. D’una banda, les exigències d’una nova manera de fer política –lligades a l’exigència de més transparència, a la rendició de comptes i a la recerca de noves formes de participació ciutadana– obliguen a replantejar alguns aspectes essencials de la seva organització i el seu funcionament. D’una altra, l’impacte de la greu crisis econòmica i la priorització dels principis d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat econòmica no només han suposat la necessitat d’implementar polítiques dirigides a la reducció de la despesa pública, sinó que també estan donant lloc a una redefinició del principi d’autonomia local.
El treball explora la compatibilitat teòrica i l’encaix pràctic de la secessió i la integració a la Unió Europea (UE). Quan un Estat membre d’una organització internacional pateix una separació o divisió, la continuïtat dels Estats successors depèn de les normes, pràctiques i acords de cada organització. Això també és predicable d’una organització d’integració tan genuïna com la UE. El present treball rebutja una aplicació ordinària del procediment d’adhesió de nous Estats membres a partir de distingir el fenomen d’ampliació externa del d’ampliació interna. Tanmateix, el procediment de reforma dels tractats també requereix el consentiment de tots els Estats membres per a acordar la continuació permanent i de ple dret dels Estats successors. Ara bé, a la llum dels principis que es desprenen dels Tractats de la UE, de la ciutadania de la Unió i dels drets i les expectatives legítimes que la llarga integració ha generat, el treball defensa un règim transitori i un tractament diferenciat dels diversos drets i obligacions dels Tractats. És plausible i raonable que s’acordés que, tot i que l’Estat nounat no disposaria dels drets polítics vinculats a la condició de membre, el seu territori i la seva ciutadania seguirien gaudint transitòriament de les llibertats que ofereixen els Tractats constitutius.