La Sentència de la Sala Penal del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2019 (causa especial 20907/2017) sobre el referèndum d’autodeterminació de Catalunya constitueix una resolució judicial d’una gran rellevància. Es tracta de la causa seguida contra exmembres del Govern de Catalunya, l’expresidenta del Parlament de Catalunya, el president d’Òmnium Cultural i l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per actuacions presumptament vinculades a la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017.
La importància d’aquesta Sentència no es limita a l’àmbit estrictament penal i a l’afectació dels drets de les persones encausades i condemnades, sinó que també incideix en el desenvolupament de l’autogovern de Catalunya. Cal destacar especialment el fet que les persones processades i acusades de delictes greus que podien comportar altes penes de presó fossin elegides com a representants polítics pels ciutadans catalans en tots el àmbits territorials: català, estatal, europeu i municipal (Parlament de Catalunya, Congrés dels Diputats, Senat, Parlament Europeu i Ajuntament de Barcelona). Aquestes decisions del cos electoral, que suposen l’elecció de persones per exercir funcions representatives, vinculades de manera directa o indirecta a l’autogovern de Catalunya, van acabar restant ineficaces com a conseqüència del desenvolupament del procés penal i la sentència que l’ha culminat provisionalment. Addicionalment, es tracta d’una sentència que probablement incidirà en un futur proper en la interpretació jurídica i en el desenvolupament pràctic de la democràcia espanyola.
Llegeix més »
La investigació que presenta aquest llibre té com a objectiu central l’anàlisi de la cobertura informativa (gèneres d’informació, opinió i interpretació) a la premsa internacional, prenent com a punt de partida la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 28 de juny de 2010 i els cinc anys posteriors fins a les eleccions al Parlament de Catalunya de setembre de 2015.
En l’etapa política moderna, les aspiracions d’autogovern català s’han materialitzat en tres llargs itineraris legislatius que han culminat en els estatuts d’autonomia de Catalunya de 1932, 1979 i 2006. En tots tres casos, llur negociació i redacció es tradueix en procediments parlamentaris llargs i complexos, i costa consensuar-ne els continguts atesa la doble tramitació al Parlament i a les Corts Generals.
Aquest treball analitza l’impacte de la integració europea en l’àmbit autonòmic i explora com ha transformat l’activitat política a Catalunya. A partir de l’estudi del contingut europeu de les polítiques del Govern i de l’activitat parlamentària dels partits catalans, tant en el pla autonòmic com en l’estatal, l’objectiu és determinar fins a quin punt Europa introdueix límits a l’acció d’actors i institucions clau del sistema polític, però també sota quines circumstàncies crea oportunitats perquè aquests assoleixin els seus objectius polítics. Els resultats demostren que Europa defineix de manera creixent el contingut de les polítiques públiques a Catalunya. Ho fa a través de mecanismes jeràrquics, però també a través de mecanismes no vinculants, que permeten al Govern justificar i legitimar decisions polítiques. El procés d’europeïtzació de les polítiques no ha anat acompanyat d’un augment del control parlamentari sobre els assumptes europeus, fet que debilita els mecanismes de rendició de comptes. No obstant això, malgrat que a Catalunya la integració europea és un assumpte consensual, els resultats posen de manifest que els partits presten atenció a les polítiques i decisions preses a Europa o prenen un punt de vista europeu en algun assumpte domèstic, si així poden obtenir-ne benefici polític. El paper d’Europa en la competició política s’analitza en el context de dues de les conjuntures més crítiques que ha viscut el nostre país en l’última dècada: la crisi econòmica i l’inici del procés independentista a Catalunya.
Aquesta obra té un doble objectiu: constatar el procés de recentralització competencial que s’ha produït en matèria ambiental entre 2008 i 2016, fent evident que la matèria ambiental no ha romàs aliena al procés de recentralització competencial i de transformació de les relacions entre l’Estat i les comunitats autònomes a què ha portat la crisi econòmica; i reflexionar sobre les conseqüències que se’n deriven en aquest àmbit.
L’objecte d’aquest estudi és esbrinar quin marge té la Generalitat de Catalunya per establir polítiques públiques pròpies o diferenciades en l’àmbit del transport. És a dir, si, des de la perspectiva jurídica, l’autonomia de què disposa la Generalitat en aquesta matèria és de prou qualitat per fer possible una política diferenciada.
Les teories sobre la justícia lingüística suggereixen com haurien de ser unes polítiques lingüístiques justes a partir de l’aplicació de determinats principis morals. Les principals teories contemporànies s’emmarquen en el liberalisme igualitari, i es preocupen per la distribució equitativa dels interessos lingüístics de les persones, tant en termes de comunicació com d’identitat, per construir societats ideals d’individus lliures i iguals. Una realitat poc tinguda en compte per aquestes teories és la de les societats lingüísticament mixtes, en què conviuen grups lingüístics que no poden ser separats territorialment, i entre les quals Catalunya –i en general les comunitats de l’àrea lingüística catalana– representa un dels casos més significatius de les democràcies occidentals. Aquest treball, que té l’origen en la tesi doctoral publicada en anglès amb el títol Why Languages Matter to People. Communication, identity an justice in western democracies: the case of mixed societies, en selecciona els aspectes més rellevants per a les polítiques lingüístiques de l’àrea catalana, amb quatre grans objectius: acostar els plantejaments de la teoria política als de la tradició sociolingüística catalana i identificar 
Des del final de la Segona Guerra Mundial i la creació de les Nacions Unides, la naturalesa de la guerra ha experimentat canvis: moltes guerres són “intraestatals”, o guerres de secessió. Si bé les guerres de secessió no involucren el mateix nombre o tipus de combatents que en les dues últimes guerres mundials, el seu potencial de destrucció i el perill que comporten per a la comunitat internacional no s’han de subestimar. Actualment hi ha molts pobles, entre els quals hi ha els txetxens, els papús occidentals, els habitants d’Aceh, els tibetans i els kurds, que volen la independència dels que perceben com a governants estrangers i aliens. La dissolució de Iugoslàvia i de l’antiga URSS, juntament amb els conflictes recents al Sud d’Ossètia, revelen que el potencial de futures guerres de secessió roman elevat.
En els darrers anys, Catalunya ha encarat diverses problemàtiques territorials d’alta transcendència pública, tals com els desajustos en l’habitatge, el canvi del model en l’ús del sòl o la immigració. L’urbanisme ha marcat una tendència a integrar, dins la seva funció pública desenvolupada tradicionalment, un destacat component social, el qual constitueix un repte en l’evolució de l’Estat autonòmic.