Pellofes & ploms eclesiàstics: un patrimoni numismàtic per descobrir l Post d’Albert Estrada-Rius

La publicació recull les actes del XVIII Curs d’Història Monetària Hispànica que, amb el títol Pellofes & ploms eclesiàstics: un patrimoni numismàtic per descobrir, va celebrar el Gabinet Numismàtic de Catalunya, a la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, els passats 26 i 27 de novembre. El resultat de les exposicions i debats, aleshores plantejats i ara recollits en aquesta obra, fan que sigui un llibre de referència imprescindible sobre un tema que, tot i l’abundància més que notable de materials, és encara massa poc conegut.

L’objecte protagonista de l’estudi són les fitxes o getons que, amb el nom formal de ploms o popular de pellofes, van ser utilitzats al dia a dia de moltes de les comunitats religioses des de finals de l’edat mitjana, amb una finalitat paramonetal. Efectivament, durant segles, els canonges de les catedrals, els religiosos d’alguns cenobis i les comunitats de sacerdots beneficiats de moltes esglésies parroquials d’arreu de Catalunya i de Mallorca van fer servir els ploms o les pellofes amb la doble finalitat de controlar l’assistència al res comunitari de l’ofici diví i de retribuir pecuniàriament la dedicació religiosa de cadascú en l’assistència a misses, funerals i altres actes litúrgics. D’aquesta manera, l’assistència era premiada amb el repartiment dels ploms o pellofes —alguns amb valors diversos— que s’acumulaven en mans de cadascú fins a l’acabament d’una mensualitat, quan eren bescanviats per moneda corrent per part de l’administrador de la institució. Les peces eren guardades en bosses especials a càrrec d’un personatge —de nom bosser— que era qui les repartia a cada ofici als assistents. Sovint, a més, està documentat que aquestes pellofes sortien del circuit eclesiàstic restringit que les havia generat i acabaven funcionant com a signe monetari complementari a la moneda local en circulació.Read More »

Històries metàl·liques. Art i poder a la medalla europea l Post d’Albert Estrada-Rius

La medalla és un dels fruits artístics més reeixits de la fecunda fascinació que les elits de l’Europa moderna van sentir per l’Antiguitat. En la seva reduïda superfície metàl·lica era possible emular la Roma clàssica redescoberta intacta a través d’unes monedes que, en la terminologia de l’època, eren anomenades medalles. Els governants van ser conscients molt aviat del potencial que els oferia el seu camp per difondre entre els seus coetanis, però també a la posteritat, els fets que volien que fossin recordats. En definitiva, la medalla permetia modelar la història al gust del governant i tenir-la a la mà. Havia nascut la medalla commemorativa.

En aquest context cultural van aparèixer, justament amb aquest nom, les històries metàl·liques. Inicialment, es tractava de belles edicions que recollien col·leccions factícies de medalles que, gràcies a la tasca del col·leccionisme i de l’erudició, constituïen la base objectiva i arqueològica ideal per bastir un relat històric que, fent ús de la impremta i de la calcografia, acabava imprès. Finalment, van aparèixer les sèries pròpiament dites de medalles encunyades expressament amb la voluntat que constituïssin una seqüència i que, sovint, també van acabar per ser ordenades, reproduïdes i explicades en llibres profusament il·lustrats. L’exemple emblemàtic del fenomen és, sens dubte, la història metàl·lica de Lluís XIV de França. A partir d’aquesta, les històries i galeries metàl·liques van triomfar —i també es van competir— a l’Europa dels segles XVII-XIX, tal com es pot veure en aquesta exposició que estarà oberta al Museu Nacional fins a l’octubre de 2015 i que recupera la seva gènesi i en mostra una acurada selecció dels fons propis del Gabinet Numismàtic de Catalunya.Read More »

Revolució industrial i producció monetària. La Seca a Barcelona i el seu context l Post d’Albert Estrada-Rius

S’ha parlat molt a bastament de la Revolució Industrial a Catalunya i no són pocs els barcelonins capaços d’identificar, al carrer Flassaders, l’edifici emblemàtic de La Seca. No obstant això, no s’ha prestat prou atenció al fet que la ciutat comtal va tenir un paper cabdal i pioner a Espanya en el que alguns autors han convingut a anomenar el pas de la casa de la moneda a la fàbrica de diners.

És per això que cal reivindicar com un llegat industrial el fet que la Seca acollís les primeres premses monetàries mecàniques fabricades a la Maquinista Terrestre y Marítima a les quals es va aplicar el vapor. Encara una d’elles, amb l’èpica divisa de “la primera” s’exposa al Museo de la Casa de la Moneda, a Madrid. Tampoc resulta massa coneguda la desafiant xemeneia de l’establiment —al carrer de la Seca— que ara podem afirmar que es va aixecar el 1858 i, menys encara, les obres —inèdites o publicades— de l’emprenedor director de la casa de la moneda, Francesc Paradaltas (1808-1887), en les quals defensa l’existència de la seca a Barcelona amb criteris econòmics i planteja un seguit de reformes tècniques i de nous modes d’organització del treball. Tot això només per citar alguns exemples notoris del gruix de l’herència d’un centre tan singular en el qual es van batre les primeres pessetes el 1808 amb l’escut de la ciutat i uns anys després amb l’escut de Catalunya.Read More »

La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX|Post d’Albert Estrada Rius

El volum ara editat recull les actes de la Jornada d’estudi sobre la falsificació de la moneda a la Catalunya del segle XIX que va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el desembre de 2011, com a epíleg de l’exposició temporal La moneda falsa. De l’antiguitat a l’euro, celebrada al mateix Museu, i del seu catàleg. Les actes, publicades en coedició amb el Museu per la Universitat Pompeu Fabra, permeten posar a l’abast dels investigadors i del públic en general una visió, des d’angles molt diversos però complementaris, del que va significar la falsificació de moneda a la Catalunya vuitcentista. En aquest sentit, es planteja un recorregut necessàriament fragmentari, però molt evocador, per alguns testimonis d’aquest fenomen que van de la repressió legislativa i judicial empresa contra aquest delicte, passant pel seguiment que se’n feia a la premsa coetània, fins a l’estudi de les restes fins ara inèdites —peces, eines i màquines— que els arqueòlegs han desenterrat en algunes localitats catalanes.

La presentació de l’exposició La moneda falsa. De l’antiguitat a l’euro va ser, en el seu moment, un revulsiu per fer aflorar el conjunt de fons i materials ara estudiats i, de ben segur, aquesta nova publicació tornarà a fer aflorar més peces i coneixements que encara resten inèdits en algunes col·leccions i arxius catalans.Read More »

XVI Curs d’història monetària d’Hispània. La moneda en temps de crisis | Post d’Albert Estrada-Rius

Monedes en temps de crisi

La coordinadora de la XVI edició del Curs d’història monetària d’Hispània, Dra. Marta Campo, explica oportunament al pròleg del volum, que aplega les ponències presentades al curs celebrat el passat novembre, que les crisis, ja siguin bèl·liques, econòmiques o socials, sempre han influenciat de manera decisiva la producció, circulació i ús de la moneda. Efectivament, no hi ha res més estimulant per al numismàtic, amb independència de l’època que investigui, que un període de crisi. La por, per esmentar només un exemple, propicia l’ocultament dels estalvis acumulats i facilita la formació dels tresors monetaris que, quan no s’han recuperat, són un testimoni cobejat per l’historiador de la moneda per reconstruir la circulació monetària d’un període. Es pot parlar d’ocultaments de moneda però també de noves emissions monetàries adaptades a la crisi, de peces d’emergència emeses o reaprofitades quan no es poden emprendre noves emissions i d’un llarg etcètera de situacions. Tot plegat avala que les crisis són períodes que estimulen el panorama monetari. Pel que fa a l’època antiga, l’interès del seu estudi encara s’incrementa atesa la migradesa de les fonts i de les restes conservades. El testimoni numismàtic esdevé, aleshores, un testimoni primordial que ens apropa també els seus eloqüents silencis a la vida quotidiana de les societats antigues que ens han precedit en aquestes contrades.Read More »

Déus i mites de l’antiguitat. L’evidència de la moneda d’Hispània | Post de Marta Campo

En l’antiguitat, la importància dels déus protectors i dels mites sagrats va quedar reflectida en la iconografia de les monedes. Quan els pobles indígenes de la península Ibèrica van encunyar moneda, molt sovint van manllevar imatges gregues, feniciopúniques i romanes per representar les seves deïtats. Així, en moltes monedes íberes, celtíberes o turdetanes podem veure efígies masculines i femenines pròpies de cultures foranes sota les quals s’amaguen divinitats locals. Els pobles hispans també van gravar referències a mites d’origen llunyà, com el d’Europa, la filla del rei de Sidó que va ser raptada per Zeus, i éssers fantàstics com l’Esfinx o el Pegàs, però no sabem si per als hispans aquesta iconografia tenia el mateix significat que per als grecs o els romans. A més, contenen nombroses representacions d’animals, vegetals i símbols astrals que mostren la importància dels cultes relacionats amb l’univers sagrat de la natura, també documentats en santuaris i restes materials com ara exvots, amulets o ceràmica decorada.

A partir del regnat de l’emperador Calígula es va deixar d’encunyar numerari a Hispània i, en endavant, es va utilitzar moneda fabricada en altres territoris de l’Imperi. Read More »

Mites, ofrenes funeràries i monedes | Post de Marta Campo

Els mites relaten històries fabuloses en les quals els actors principals són déus, semidéus, herois i monstres. Aquests personatges van protagonitzar infinitat d’aventures i gestes de tota mena, que van quedar plasmades en els textos clàssics i en diversos suports com ara les ceràmiques, els mosaics i també les monedes.

El Curs d’història monetària d’Hispània se centra precisament en l’estudi de la relació entre les iconografies monetàries i alguns d’aquests mites. La quinzena edició de la trobada, que es va celebrar al Gabinet Numismàtic del Museu Nacional d’Art de Catalunya l’any 2011 i de la qual dóna testimoni aquest llibre, va analitzar la traça d’alguns dels mites més destacats d’origen grec i fenicipúnic.

Un bon exemple n’és la figura d’Hèracles, el més conegut dels herois grecs, de força sobrehumana i protagonista d’un gran nombre de proeses singulars, que també va ser venerat com a déu. D’acord amb la seva popularitat, Hèracles va aparèixer en encunyacions de diferents territoris de la Mediterrània, entre ells Hispània, amb atributs que podien variar segons les circumstàncies històriques i culturals de la ciutat emissora. Read More »