[Intervenció a l’acte de presentació, de 22 d’abril de 2016, al Saló Torres-Garcia del Palau de la Generalitat]
Potser justifica la meva intervenció en aquest acte un seguit de circumstàncies personals fruit de l’atzar, o del voler de Déu. Disculpeu-me, si us plau.
El fet és que l’any 1961 –en fa uns quants– des de Berga vaig baixar a Barcelona a estudiar per aparellador. Guiat per un llibre de l’ínclit Alexandre Cirici Pellicer, al cel sia, vaig voler conèixer la Barcelona important, i aviat vaig descobrir el Palau de la Generalitat. I aleshores vaig notar, vaig sentir, vaig veure, que jo era d’un país prou important. Un país que pagava la pena, vaja. I se’m van gravar les primeres imatges de l’edifici per sempre més. Tenia 17 anys. L’atzar, o el voler de Déu, que deia, també va fer que vint anys més tard entrés a treballar a la Generalitat i, oh Fortuna!, entrés en contacte professional amb el vell, bell, monument. I vaig poder viure i treballar, trenta anys, a dins d’una obra d’art! No m’agradava pas gaire ser funcionari, però això, aquest privilegi, me’n va redimir.
L’edifici fa respecte i el respecte fa una mica de por i per perdre-la el primer que vaig veure clar és que m’havia d’informar. I vaig llegir tot el què vaig trobar sobre el Palau. I d’aquestes lectures me’n va venir una oportunitat, l’oportunitat de conèixer personalment els dos joves professors que em va semblar que tenien més fresc el coneixement artístic del monument. Eren en Joaquim Garriga i en Marià Carbonell. El primer em va fer notar el greu dèficit historiogràfic del Palau i em va dir que en Marià era la persona adequada per a posar-hi remei. En Joaquim Garriga acostuma a tenir raó. Fa uns quants anys d’això i des d’aleshores en Marià ens ha ajudat a comprendre l’edifici i la seva història des de diverses perspectives. Ha treballat molt i molt –i bé– i ha sigut decisiu a l’hora de posar al dia el coneixement històricoartístic del Palau, el continent i el contingut. Gràcies Marià!Llegeix més »
Ara fa cent anys moria a Lleida Xavier Gosé, prototip de l’il·lustrador modern, que es trobava en el pic de la seva maduresa artística i que havia assolit un posició molt notòria en l’escena artística internacional. Havia abandonat París, on havia residit al barri de Montparnasse entre 1900 i 1914, a causa del caos de la Gran Guerra i afeblit per la tuberculosi. Per commemorar aquesta efemèride, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, que conserva el llegat més important de Gosé, van sumar esforços per brindar al públic una exposició retrospectiva sobre aquest artista, l’obra del qual no s’havia presentat mai al Museu Nacional. La monografia que l’acompanya, reuneix el millor de la seva obra coneguda i descobreix els treballs inèdits per ampliar la visió sobre la seva trajectòria creativa, que abasta des de la Barcelona d’Els Quatre Gats fins al París de la belle époque i prefigura l’art déco. Les prop de les tres-centes il·lustracions permeten traçar un recorregut per la crònica mundana del París de principis del segle XX, la capital de l’art i de l’entreteniment que va atreure artistes d’arreu del món. Alhora, l’obra de Gosé, catalitzadora dels corrents estètics i gràfics del moment, convida a capbussar-se en l’atmosfera d’una època històrica que es debat entre la tradició i la seducció d’allò modern.
