El Palau de la Generalitat de Catalunya. Art i arquitectura l Post d’Alfons Roca

 

1 [Intervenció a l’acte de presentació, de 22 d’abril de 2016, al Saló Torres-Garcia del Palau de la Generalitat]

Potser justifica la meva intervenció en aquest acte un seguit de circumstàncies personals fruit de l’atzar, o del voler de Déu. Disculpeu-me, si us plau.

El fet és que l’any 1961 –en fa uns quants– des de Berga vaig baixar a Barcelona a estudiar per aparellador. Guiat per un llibre de l’ínclit Alexandre Cirici Pellicer, al cel sia, vaig voler conèixer la Barcelona important, i aviat vaig descobrir el Palau de la Generalitat. I aleshores vaig notar, vaig sentir, vaig veure, que jo era d’un país prou important. Un país que pagava la pena, vaja. I se’m van gravar les primeres imatges de l’edifici per sempre més. Tenia 17 anys. L’atzar, o el voler de Déu, que deia, també va fer que vint anys més tard entrés a treballar a la Generalitat i, oh Fortuna!, entrés en contacte professional amb el vell, bell, monument. I vaig poder viure i treballar, trenta anys, a dins d’una obra d’art! No m’agradava pas gaire ser funcionari, però això, aquest privilegi, me’n va redimir.

L’edifici fa respecte i el respecte fa una mica de por i per perdre-la el primer que vaig veure clar és que m’havia d’informar. I vaig llegir tot el què vaig trobar sobre el Palau. I d’aquestes lectures me’n va venir una oportunitat, l’oportunitat de conèixer personalment els dos joves professors que em va semblar que tenien més fresc el coneixement artístic del monument. Eren en Joaquim Garriga i en Marià Carbonell. El primer em va fer notar el greu dèficit historiogràfic del Palau i em va dir que en Marià era la persona adequada per a posar-hi remei. En Joaquim Garriga acostuma a tenir raó. Fa uns quants anys d’això i des d’aleshores en Marià ens ha ajudat a comprendre l’edifici i la seva història des de diverses perspectives. Ha treballat molt i molt –i bé– i ha sigut decisiu a l’hora de posar al dia el coneixement històricoartístic del Palau, el continent i el contingut. Gràcies Marià!Llegeix més »

Xavier Gosé (1876-1915). L’il·lustrador de la modernitat l Post del Museu Nacional d’Art de Catalunya

goséAra fa cent anys moria a Lleida Xavier Gosé, prototip de l’il·lustrador modern, que es trobava en el pic de la seva maduresa artística i que havia assolit un posició molt notòria en l’escena artística internacional. Havia abandonat París, on havia residit al barri de Montparnasse entre 1900 i 1914, a causa del caos de la Gran Guerra i afeblit per la tuberculosi. Per commemorar aquesta efemèride, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida, que conserva el llegat més important de Gosé, van sumar esforços per brindar al públic una exposició retrospectiva sobre aquest artista, l’obra del qual no s’havia presentat mai al Museu Nacional. La monografia que l’acompanya, reuneix el millor de la seva obra coneguda i descobreix els treballs inèdits per ampliar la visió sobre la seva trajectòria creativa, que abasta des de la Barcelona d’Els Quatre Gats fins al París de la belle époque i prefigura l’art déco. Les prop de les tres-centes il·lustracions permeten traçar un recorregut per la crònica mundana del París de principis del segle XX, la capital de l’art i de l’entreteniment que va atreure artistes d’arreu del món. Alhora, l’obra de Gosé, catalitzadora dels corrents estètics i gràfics del moment, convida a capbussar-se en l’atmosfera d’una època històrica que es debat entre la tradició i la seducció d’allò modern.

Fitxa de compra a la llibreria en línia: versió en català  |   versió en castellà

Altres publicacions del MNAC a la llibreria en línia

 

Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat. 1929-1939 l Post del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat, 1929-1939 és la primera gran mostra monogràfica dedicada a un dels fotògrafs del país més importants del període d’entreguerres. Organitzada pel Museu Nacional, l’Arxiu Nacional de Catalunya i l’Obra Social “la Caixa”, se centra en les fotografies que Gabriel Casas (1892-1973) va realitzar durant deu anys claus, els que van del 1929 al 1939, quan la seva obra adquireix gran maduresa i connecta amb l’avantguarda europea. A través de 120 fotografies, aquesta exposició ofereix una visió àmplia i contextualitzada de la seva obra. Gràcies a la col·laboració entre les tres institucions la mostra viatjarà posteriorment als centres CaixaForum de Girona i Tarragona.

Amb la preparació de l’Exposició Internacional de 1929 es va iniciar a Espanya un període daurat per a la fotografia. En aquella època, a Barcelona, igual com a gran part d’Europa, la fotografia moderna estava vinculada a una nova concepció artística que va promoure la utilització de nous mitjans com el disseny gràfic i la publicitat. En aquest temps, Marinetti i Le Corbusier donen conferències a la ciutat; Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch publiquen el Manifest Groc i la Galeria Dalmau organitza exposicions d’art modern.Llegeix més »

Pellofes & ploms eclesiàstics: un patrimoni numismàtic per descobrir l Post d’Albert Estrada-Rius

La publicació recull les actes del XVIII Curs d’Història Monetària Hispànica que, amb el títol Pellofes & ploms eclesiàstics: un patrimoni numismàtic per descobrir, va celebrar el Gabinet Numismàtic de Catalunya, a la seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya, els passats 26 i 27 de novembre. El resultat de les exposicions i debats, aleshores plantejats i ara recollits en aquesta obra, fan que sigui un llibre de referència imprescindible sobre un tema que, tot i l’abundància més que notable de materials, és encara massa poc conegut.

L’objecte protagonista de l’estudi són les fitxes o getons que, amb el nom formal de ploms o popular de pellofes, van ser utilitzats al dia a dia de moltes de les comunitats religioses des de finals de l’edat mitjana, amb una finalitat paramonetal. Efectivament, durant segles, els canonges de les catedrals, els religiosos d’alguns cenobis i les comunitats de sacerdots beneficiats de moltes esglésies parroquials d’arreu de Catalunya i de Mallorca van fer servir els ploms o les pellofes amb la doble finalitat de controlar l’assistència al res comunitari de l’ofici diví i de retribuir pecuniàriament la dedicació religiosa de cadascú en l’assistència a misses, funerals i altres actes litúrgics. D’aquesta manera, l’assistència era premiada amb el repartiment dels ploms o pellofes —alguns amb valors diversos— que s’acumulaven en mans de cadascú fins a l’acabament d’una mensualitat, quan eren bescanviats per moneda corrent per part de l’administrador de la institució. Les peces eren guardades en bosses especials a càrrec d’un personatge —de nom bosser— que era qui les repartia a cada ofici als assistents. Sovint, a més, està documentat que aquestes pellofes sortien del circuit eclesiàstic restringit que les havia generat i acabaven funcionant com a signe monetari complementari a la moneda local en circulació.Llegeix més »

Carles Casagemas. L’artista sota el mite l Post del Museu Nacional d’Art de Catalunya

L’exposició Carles Casagemas. L’artista sota el mite, que presenta el Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 22 de febrer de 2015 comissariada per Eduard Vallès, i la monografia que l’acompanya reivindiquen l’obra d’un dels artistes més singulars que ha donat l’art català.

Pintor i escriptor, Carles Casagemas i Coll (Barcelona, 1880 – París, 1901) va ser amic d’Isidre Nonell i un dels grans amics de joventut de Picasso, amb qui va compartir estudi a Barcelona i a qui acompanyà en el seu primer viatge a París, ciutat on Casagemas se suïcidà amb només vint anys. Des d’aleshores, la seva figura ha quedat tan vinculada a la vida i l’obra de Picasso que s’ha projectat una gran ombra sobre la seva producció artística.

Un dels objectius del museu és, precisament, exposar conjuntament l’obra de Casagemas i confegir-ne una monografia que confirmi el lloc d’aquest artista dins la historiografia nacional i, de retruc, internacional. El seu nom apareix normalment com un dels artistes reconeguts del canvi de segle, però mai s’ha presentat monogràficament en un museu, amb l’únic precedent d’una exposició de l’any 1979 a la Galeria Daedalus de Barcelona, on es van exhibir 13 obres seves. Ara el Museu Nacional exposa, per primera vegada i en solitari, la majoria de la producció coneguda de Casagemas: un total de 38 obres, entre dibuixos i 7 olis. La monografia, a cura d’Eduard Vallès, recull i inventaria la seva obra coneguda, alhora que basteix per primera vegada la seva biografia amb l’aportació d’abundant documentació inèdita.Llegeix més »

Històries metàl·liques. Art i poder a la medalla europea l Post d’Albert Estrada-Rius

La medalla és un dels fruits artístics més reeixits de la fecunda fascinació que les elits de l’Europa moderna van sentir per l’Antiguitat. En la seva reduïda superfície metàl·lica era possible emular la Roma clàssica redescoberta intacta a través d’unes monedes que, en la terminologia de l’època, eren anomenades medalles. Els governants van ser conscients molt aviat del potencial que els oferia el seu camp per difondre entre els seus coetanis, però també a la posteritat, els fets que volien que fossin recordats. En definitiva, la medalla permetia modelar la història al gust del governant i tenir-la a la mà. Havia nascut la medalla commemorativa.

En aquest context cultural van aparèixer, justament amb aquest nom, les històries metàl·liques. Inicialment, es tractava de belles edicions que recollien col·leccions factícies de medalles que, gràcies a la tasca del col·leccionisme i de l’erudició, constituïen la base objectiva i arqueològica ideal per bastir un relat històric que, fent ús de la impremta i de la calcografia, acabava imprès. Finalment, van aparèixer les sèries pròpiament dites de medalles encunyades expressament amb la voluntat que constituïssin una seqüència i que, sovint, també van acabar per ser ordenades, reproduïdes i explicades en llibres profusament il·lustrats. L’exemple emblemàtic del fenomen és, sens dubte, la història metàl·lica de Lluís XIV de França. A partir d’aquesta, les històries i galeries metàl·liques van triomfar —i també es van competir— a l’Europa dels segles XVII-XIX, tal com es pot veure en aquesta exposició que estarà oberta al Museu Nacional fins a l’octubre de 2015 i que recupera la seva gènesi i en mostra una acurada selecció dels fons propis del Gabinet Numismàtic de Catalunya.Llegeix més »

Revolució industrial i producció monetària. La Seca a Barcelona i el seu context l Post d’Albert Estrada-Rius

S’ha parlat molt a bastament de la Revolució Industrial a Catalunya i no són pocs els barcelonins capaços d’identificar, al carrer Flassaders, l’edifici emblemàtic de La Seca. No obstant això, no s’ha prestat prou atenció al fet que la ciutat comtal va tenir un paper cabdal i pioner a Espanya en el que alguns autors han convingut a anomenar el pas de la casa de la moneda a la fàbrica de diners.

És per això que cal reivindicar com un llegat industrial el fet que la Seca acollís les primeres premses monetàries mecàniques fabricades a la Maquinista Terrestre y Marítima a les quals es va aplicar el vapor. Encara una d’elles, amb l’èpica divisa de “la primera” s’exposa al Museo de la Casa de la Moneda, a Madrid. Tampoc resulta massa coneguda la desafiant xemeneia de l’establiment —al carrer de la Seca— que ara podem afirmar que es va aixecar el 1858 i, menys encara, les obres —inèdites o publicades— de l’emprenedor director de la casa de la moneda, Francesc Paradaltas (1808-1887), en les quals defensa l’existència de la seca a Barcelona amb criteris econòmics i planteja un seguit de reformes tècniques i de nous modes d’organització del treball. Tot això només per citar alguns exemples notoris del gruix de l’herència d’un centre tan singular en el qual es van batre les primeres pessetes el 1808 amb l’escut de la ciutat i uns anys després amb l’escut de Catalunya.Llegeix més »

Realisme(s). L’empremta de Courbet | Post de Mercè Doñate, Elena Llorens, Cristina Mendoza i Francesc Quílez

En la mateixa mesura que l’exposició Realisme(s). L’empremta de Courbet, el catàleg que l’acompanya salda el deute que el MNAC tenia amb el realisme català, un període artístic determinant per a la modernització de la pintura del segle XIX a Catalunya, i al mateix temps pretén posar de manifest que el realisme al nostre país no es va produir de forma aïllada i desvinculada del seu context europeu. Amb aquesta finalitat s’ha buscat en l’art francès els referents que van servir d’estímul i font d’inspiració als artistes catalans.

Cal assenyalar d’entrada que el realisme català, a pesar que li va costar desprendre’s de l’herència del romanticisme, va mostrar una indubtable permeabilitat a les novetats artístiques procedents de París i, de fet, va constituir l’únic focus d’aquesta tendència a la Península. Amb tot, no s’ha d’oblidar que el terme «realisme» segueix sense trobar una definició precisa pel que fa a la seva concreció estilística i als seus límits cronològics. Llegeix més »

Torres-García a les seves cruïlles | Post d’Adela Laborda

Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949) és un dels referents de l’art del segle XX. Fill de pare català, es va formar a Barcelona i va viure a Catalunya vora trenta anys. Artista incomprès, el 1920 va marxar a Nova York. Florència, Villafranca del Mar, París, Madrid, són altres llocs on va viure i treballar abans del retorn a Montevideo, l’any 1934, on segons les seves pròpies paraules, per fi deixaria de sentir-se estranger.

L’exposició Torres-García a les seves cruïlles ha estat comissariada per Tomàs Llorens, un dels estudiosos que ha sabut interpretar millor l’obra d’aquest gran artista, teòric de l’art i pedagog. Llegeix més »