Quantes versions d’una pel·lícula coexisteixen sota un mateix títol? Doblatges, censures, acoloriments, rodatges amb més d’una càmera o, més recentment, muntatges per a televisió, els director’s cuts per a edicions en DVD o les mateixes restauracions de les filmoteques provoquen aquesta multiplicitat que no té altre objectiu que acomodar una matriu comuna a diferents públics.
Aquest fenomen, més freqüent a la història del cinema del que pot semblar a primera vista, ha estat abordat dins del darrer Congrés de la FIAF (Federació Internacional d’Arxius Fílmics), organitzat per la Filmoteca de Catalunya, a través d’un simposi, una exposició (que es podrà veure fins al novembre) i un llibre. Els autors dels textos són reputats especialistes internacionals en les diverses matèries que configuren aquesta visió polièdrica del cinema que inclou les mil cares de les versions concurrents (François Thomas), les diverses versions dels orígens (Paolo Cherchi), el cas de F. W. Murnau (Luciano Berriatúa), les Spanish versions de Hollywood (Juan B. Heinink), la censura (Romà Gubern) o els muntatges d’alguns directors il·lustres (Stefan Drössler).
Lluny de la concepció del cinema que Walter Benjamin utilitzava com a exemple de la “reproductibilitat mecànica de l’art”, els films es manipulen i adapten, sistemàticament, a gust del consumidor. Conscients d’aquest fet, cal que els historiadors es preguntin, a partir d’ara, quina és la versió de la qual parlen. Cal que les filmoteques analitzin detingudament els materials sobre els quals emprenen una determinada restauració. I cal, finalment, que tots plegats, fins i tot el públic i els creadors, ens preguntem de què parlem quan parlem de la versió original d’una pel·lícula.
Esteve Riambau
Director de la Filmoteca de Catalunya