En l’antiguitat, la importància dels déus protectors i dels mites sagrats va quedar reflectida en la iconografia de les monedes. Quan els pobles indígenes de la península Ibèrica van encunyar moneda, molt sovint van manllevar imatges gregues, feniciopúniques i romanes per representar les seves deïtats. Així, en moltes monedes íberes, celtíberes o turdetanes podem veure efígies masculines i femenines pròpies de cultures foranes sota les quals s’amaguen divinitats locals. Els pobles hispans també van gravar referències a mites d’origen llunyà, com el d’Europa, la filla del rei de Sidó que va ser raptada per Zeus, i éssers fantàstics com l’Esfinx o el Pegàs, però no sabem si per als hispans aquesta iconografia tenia el mateix significat que per als grecs o els romans. A més, contenen nombroses representacions d’animals, vegetals i símbols astrals que mostren la importància dels cultes relacionats amb l’univers sagrat de la natura, també documentats en santuaris i restes materials com ara exvots, amulets o ceràmica decorada.
A partir del regnat de l’emperador Calígula es va deixar d’encunyar numerari a Hispània i, en endavant, es va utilitzar moneda fabricada en altres territoris de l’Imperi. Si bé la imatge de l’emperador habitualment presidia l’anvers de les monedes, les referències religioses eren freqüents als reversos, que mostraven les grans divinitats del panteó romà, com ara Júpiter, Hèrcules o Venus. En el segle IV dC, amb el triomf de les creences cristianes, es van suprimir les imatges dels déus «pagans» i puntualment es van gravar alguns signes cristians, com ara el cristograma amb l’alfa i l’omega o la mà de déu, sobre la representació de l’emperador.
Marta Campo Díaz
Conservadora en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya
Fitxa de compra a la Llibreria en línia
Altres títols sobre numismàtica a Publicacions de la Generalitat
Com a numismàtic afeccionat, col.lecciono moneda antiga i medieval del país.
Les monedes antigues d’Hispània o bé son Ibériques, romanes, gregues o fenicies.Les turdetanes son ibériques del sud, i de celtibériques no en hi ha, doncs no n’encuntaven.He vist foto de monedes celtes, però de procedència no Hispana. Al meu parer, netament hispàniques només son les ibériques i així s’hauríen de nomenar :moneda ibérica en lloc d’hispànica, que crea confusió.
Moltes gràcies, Sr. Trepat, per contribuir activament al debat proposat a l’article sobre Déus i mites de l’antiguitat. Farem arribar immediatament el vostre comentari al Gabinet Numismàtic de Catalunya perquè tinguin ocasió d’oferir una acurada resposta a la valuosa reflexió que hi expressa. Fins aviat.
Habitualment s’utilitza el concepte de “moneda hispànica” per denominar el conjunt d’emissions que es van fer a la península ibèrica a l’antiguitat. De tota manera, en sentit estricte, només s’hauria d’aplicar a les monedes fetes a partir de l’inici del segle II aC, quan els romans van establir a la Península les províncies de la Hispània Citerior i Ulterior.
En quant a l’encunyació de moneda per part dels celtíbers, algunes de les seves poblacions ho van fer utilitzant, bàsicament, les mateixes iconografies i la mateixa escriptura que els pobles ibers de la Hispània Citerior.
Els turdetans habitaven la vall del Guadalquivir des de l’Algarve fins a Sierra Morena. En el seu territori hi van funcionar seques que, efectivament, van encunyar moneda amb inscripcions en escriptura ibera meridional, però algunes de les seves ciutats van fabricar numerari amb inscripcions llatines.
Car au-dele0 de la passion que nous irspine ce jeu, le poker peut aussi eatre un moyen de s’e9vader, de voyager, de de9couvrir de nouveaux horizons et de faire des rencontres. Meame si ce n’est que pendant quelques jours… J’aime beaucoup cette vision du poker, qui doit rester avant tout une activite9 plaisir !A bientf4t e0 l’ACF